Laberint de Creta

"El laberint de Creta" (2006); XIVè premi de narrativa Ciutat d'Eivissa.

2010-09-19T23:19:00.011+02:00

"El Laberint de Creta (Fuck you!)", en la seva versió original catalana publicada per Mediterrània Eivissa ISBN 13: 978-84-95565-73-0 , es troba completament exhaurida.
La versión castellana se titula "Fuck You! (El Laberinto de Creta)", y ha sido publicada por la editorial PPU. ISBN 13: 978-84-477-1018-8

Versión castellana

Versió original catalana

Laberint de Creta (Fuck You!)

2010-09-19T23:05:00.023+02:00

1.- Felicitats Jan! Grècia, 5 p.m.
2.- Sa puta mare. Nigèria, 6 p.m.
3.- Un estol de bandarres. Irlanda del Nord, 7 p.m.
4.- TRICOLOR (France). Cap Verd, 8 p.m.
5.- Pastis de massapà. Brasil, 9 p.m.
6.- Rita Pelayo. Canadà, 10 p.m.
7.- El fantasma viu del caporal Nuñez. Puerto Rico, 11 p.m.
8.- El Niño. Perú, 0 hores
9.- La panocha de mi santa. Mèxic, 1 a.m.
10.- Fuck You! Arizona, 2 a.m.
11.- Salmon River. Canadà, 3 a.m.
12.- Els mars del sud. Tahití, 4 a.m.
13.- Aloha! Aloha!. Hawaii, 5 a.m.
14.- Her Majesty, the Queen. Estret de Bering, 6 a.m.
15.- L’esfínter espermàtic. Nova Zelanda, 7 a.m.
16.- L’illa de la Vella Lavella. Illes Salomó, 8 a.m.
17.- Una puta per l’imperi nipó. Japó, 9 a.m.
18.- Cada abedul un candelabro de oro. Sibèria, 10 a.m.
19.- Crims contra el poble. Xina, 11 a.m.
20.- On the Road to Mandalay. Tailàndia, 12 hores.
21.- Aresta sud-est. Nepal, 1 p.m
22.- General Dynamics Corporation. Afganistan, 2 p.m.
23.- Handicap 6. Emirats Àrabs Units, 3 p.m.
24.- L’amor no té preu.Tanzània, 4 p.m.
25.- Laberint de Creta. Creta, 5 p.m.

Fuck You! (El Laberinto de Creta)

2010-09-19T20:53:00.017+02:00

1.- Happy Birthday! Grecia. 5 p.m.
2.- Su puta madre. Nigeria. 6 p.m.
3.- De Willy se puede uno fiar. Irlanda del Norte. 7 p.m.
4.- TRICOLOR (France). Cabo Verde. 8 p.m.
5.- Campina Grande. Brasil 9 p.m.
6.- Rita Pelayo. Canadà. 10 p.m.
7.- Agua del Carmen. Puerto Rico. 11 p.m.
8.- Papá, como te quiero. Perú. 0 horas
9.- La panocha de mi santa. Méjico 1a.m.
10.- Fuck You! Arizona. 2 a.m.
11.- Salmon River. Canadá. 3 a.m.
12.- Los mares del sur. Tahití. 4 a.m.
13.- Aloha! Aloha!. Hawai. 5 a.m.
14.- Her Majesty, the Queen. Estrecho de Bering. 6 a.m.
15.- El maldito esfínter. Nueva Zelanda. 7 a.m.
16.- La isla de Vella Lavella. Islas Salomón 8 a.m.
17.- Una puta para el imperio nipón. Japón. 9 a.m.
18.- Cada abedul un candelabro de oro. Siberia. 10 a.m.
19.- Crímenes contra el pueblo. China. 11 a.m.
20.- On the Road to Mandalay. Tailandia. 12 horas.
21.- Arista sudeste. Nepal. 1 p.m.
22.- General Dynamics Corporation. Afganistán. 2 p.m.
23.- Handicap 6. Emiratos Árabes Unidos 3 p.m.
24.- Amor, amor. Tanzania 4 p.m.
25.- Laberinto de Creta. Creta. 5 p.m.

1. Felicitats Jan

2010-09-15T22:44:00.003+02:00

Són les cinc de la tarda del dilluns 16 de maig de l’any 2005. Khaniá, Illa de Creta, Mediterrani Oriental, a 24 graus de longitud est respecte al meridià de Greenwitch i sobre el paral•lel 35 de l’hemisferi nord. Temperatura: 25ºC. D’aquí dos dies, després de fer la volta al món, tornarem a la mitològica illa grega.

Marcel és de Berlin, però viu, des de fa tres anys, al poble de Khaniá, a l’illa de Creta, amb la seva filla petita. Fet i fet, Marcel Netzel no va sorprendre’s gens ni mica quan va saber que Irina ho plantava tot, filla, feina, illa, i home, –en aquest ordre– i els deixés. Ho havien pactat feia anys i s’ho veia venir que, un dia o altre, inconformista com ella era, tocaria el dos. Si un dia, decidía volar, com un Icar lleuger de ploma, ell es faria càrrec de la nena i no hi hauria preguntes estúpides amb respostes impossibles. N’havien parlat molt. Tot estava clar. A més, en Jack Riva era –i continua sent– el seu millor amic: una tipus de confiança. No s’han de perdre mai els amics, que costen molt de trobar. Encara que aquests fotin el camp amb la dona.

Les cultures occidentals –també les d’orient–, sempre s’han sentit fascinades pel llegat de la cultura grega i també per l’antiga Creta i els seus potents mites que han arribat fins als nostres dies. Borges va descriure, com ningú ho ha fet fins ara, els laberints que marca del destí: “Este es el laberinto de Creta cuyo laberinto fue el Minotauro que Dante imaginó como un toro con cabeza de hombre y en cuya red de piedra se perdieron tantas generaciones como María Kodama y yo nos perdimos en aquella mañana y seguimos perdidos en el tiempo, ese otro laberinto...”.

Els primers dies de soledat, Marcel es troba atrapat dins d’aquest laberint que el mestre menciona. Però en cap moment no es planteja la possibilitat de marxar de Creta: ell se sent d’aquí, encara que no ho sigui, i s’hi troba bé. No veu cap raó de pes per tornar al vell continent, amb el seu clima fastigós i el tràfec incessant de gents amunt i avall.

D’altre banda, també és conscient que no és cap rei Minus per poder encarregar a Dèdalus la construcció d’un laberint on tancar-hi el Minotaure perquè no s’escapi. Donat el cas, tampoc disposaria de núbils donzells i donzelles per alimentar la bèstia bulímica, sempre famèlica de tendra carn humana. Tampoc es veu fent de Tesseo, ni coneix cap Arianna, amb cabdell o sense, que l’ajudi a trobar una solució a les trampes del dia a dia. Així que decideix posar-hi bona cara i tirar endavant. Quin remei!

Avui, després de sortir de la feina, al port de Khaniá, recull sa filla Jan a la porta de l’escola. S’aturen també un moment per recollir Clare, el nou amor d’en Marcel, que, des de fa pocs dies, s’ha instal•lat a casa seva. Tot comença a estar, de nou, al seu lloc i cadascú interpreta el seu paper.

Mentrestant, a l’altre costat de l’Atlàntic, la sueca Irina Brö, comparteix casa, llit i vida amb Jack Riva, el llenyataire de braços robusts i tatuatges mitològics carregats de molta lletra. En poc temps, ella s’ha d’adaptat a la vida del nord. Del mar a la muntanya. De l’oli d’oliva a l’oli de foca. De l’aire càlid del Mediterrani a les impressionants tempestes dels llacs d’Ontàrio. Dels estius càlids de Creta fins als crus hiverns al nord de Niàgara Fall’s.

A Creta, la seva filla, avui fa vuit anys. A l’hora de dinar, Jan ha parlat per telèfon amb sa mare, que tot just s’acabava de llevar. Li falta temps per explicar-li les últimes novetats a casa seva, amb la nova mami que diu que té. Irina, lluny de prendre-s’ho malament, o si més no, d’arrufar el nas, queda una mica més tranquil•la, sabent que una altra mare ocupa ara el seu lloc. Tot està sota control.

Irina i Jack també estan avui de festa. Porten un any junts, perduts l’un per l’altre, vivint a les arbredes boscoses de les muntanyes nevades del Canadà. Per celebrar-ho, agafen el cotxe i van a passar el dia al llac. Fa poca estona que s’ha acabat l’esclat dels llamps damunt el cel i l’espetec dels trons sobre la vall. Tot plegat forma part de l’escenari clàssic d’una de les famoses tempestes que ha donat nom a la ciutat.

Son les onze del matí i circulen en direcció a l’extensa àrea de lleure que voreja el llac quan un llarg camió tràiler, carregat de colossals troncs de fusta, que circula en direcció contrària, rellisca sobre la mullada pista de l’autoruta interestatal, CW-61, que circumda Thunder Bay. Travessa la mitjana divisòria d’ambdós sentits de la marxa i escombra, literalment, tota una rècua de cotxes que circulen en direcció contrària.

Tot passa davant dels seus ulls. Molt de pressa. Primer, el soroll escruixidor dels troncs de fusta rodant sobre l’asfalt, després, la ferralla del propi tràiler assassí lliscant damunt la pista i emportant-se pel davant tot el que troba, fins que la inèrcia cessa i tot s’atura. Jack i Irina surten, pels pèls, il•lesos del gravíssim accident. Hi ha gent que crida, fum, molta confusió. Com a mínim, set o vuit vehicles, que anaven darrera seu, han quedat ben atrapats. A pocs metres d’on la tragèdia encara s’està produint, molta gent que s’ha salvat de la catàstrofe, com ells, surten dels seus cotxes per intentar ajudar els ferits que criden, o potser fugir en direcció contrària, embogits, sense rumb.

A Khaniá, a la mateixa hora dels terribles fets del llac d’Ontàrio, són les 6 de la tarda i la festa d’aniversari ja fa una estona que ha començat. És l’hora que, les amigues que Jan ha convidat, li donin els petits obsequis que han portat molt ben embolicats. Ella els destapa, un per un i tots alhora, contenta, nerviosa, excitada.

La seva millor amiga, Bac, li ha regalat un joc de l’oca, amb el tauler de fusta que ella mateixa diu que ha pintat. Explica que els antics habitants de l’illa són els que van inventar el joc, ara fa més de quatre mil anys. Totes les nenes riuen i no saben si és veritat això que Bac explica, o, divertida com és ella, s’està inventant una petita història innocent, per passar-s’ho bé. Després, mentre corren pel pati de la casa, agafades de les mans i jugant a no sé quin joc amb cintes de colors, algú reparteix pastissos i llimonada. Felicitats Jan!

6. Rita Pelayo

2010-09-15T12:45:00.002+02:00

Celso Pelayo es el patrón del Tiago II, un buque bacaladero de 30 metros de eslora, con base en Marín, que en estos momentos navega por entre las frías aguas de Terranova, territorio del Canadá.

El monitor del escáner de señalización localiza, por contraste, las grandes masas de pescado que circulan en profundidad y no ha parado, en las últimas 48 horas, de enviar al puente de mando imágenes de grandes bancos formados por miles de bacalaos. Son las diez de la noche y siguen viéndose, en la pequeña pantalla de control, dinámicas nubes de manchas grises y blancas que se dirigen constantemente hacia el norte. La misma dirección del Tiago II.

Cada seis horas de trabajo continuado es de ley poder descansar. Llega un punto en el que hay que reponer fuerzas, decir basta y sacarse de encima la borrachera de los centenares y miles de peces que van entrando en las bodegas. Si no, el agotamiento físico acaba por agarrotar los músculos, fallan los reflejos y suceden graves accidentes laborales que hay, de todas, todas, evitar. A esta hora, la tripulación descansa, exhausta, después de una larga jornada laboral que empezó hace interminables horas. Todo el mundo intenta echar una cabezadita antes no suene la señal para volver al tajo y lanzar una vez más las redes al mar. Esto sucederá a las cuatro en punto de la mañana.

Las bodegas de carga del buque se encuentran llenas de pescado en un 80% de su capacidad. Doscientos cuarenta metros cúbicos sobre trescientos. Y sólo en cuarenta días. Nueve de las doce cámaras frigoríficas del buque están a reventar. Si pueden seguir recibiendo la magnífica señal que llega de las profundidades durante dos días más y no perder la pista de los grandes bancos, podrán dar media vuelta y regresar a casa con ochocientas toneladas de bacalao de la mejor calidad. En el mercado de Porto, eso es mucho dinero.

La tribulación, compuesta por un total de trece personas, va sin fuerzas pero no se queja: total es su trabajo. Pero ya tienen ganas de volver con los suyos. Dentro de pocos días serán dos meses fuera de casa y el cansancio empieza a pesar. También hay que decir que si las capturas superan en un 70% la capacidad de carga del buque, hay prima para todos: el 10% del valor de descarga en Marín de toda la mercancía se repartirá a tocateja.

Ya están en ello y hay alegría. Todos tienen suficiente memoria para recordar la cantidad de veces que las cosas suceden al revés: permiso de pesca caducado, media vuelta e imposibilidad de llenar ni la cuarta parte de la pesca autorizada en la guía. Las cámaras de congelación vacías, caras largas y mal humor. Y el patrón renegando todo el día porqué la expedición le está costando mucho dinero. Salarios, carburante, cuotas, caguendiós.

Pero hoy no. No hay quejas: están sin fuerzas pero contentos. La recompensa permitirá a más de uno poder avanzar unas cuantas letras del piso y quizás también llegará el dinero para acabar de pagar el coche.

Durante este descanso de reposo y calma, el patrón está intentando establecer conexión por radio con su mujer que vive en Sansenxo. Hace horas que lo intenta pero no consigue hablar con Galicia. Las adversas condiciones meteorológicas reinantes deben tener su parte de culpa. Tampoco la distancia: casi cuatro mil quilómetros. Los nervios afloran y se oye alguna admonición referente a la virgen de los cojones. Y eso que antes de zarpar de Galicia, Celso se había hecho instalar un equipo de comunicaciones de última generación, nuevo de trinca.

De todas formas, hasta hoy no había fallado nunca y a esa hora de la noche siempre hay buena señal de radio. A no ser que algún extraño fenómeno meteorológico nos joda hoy la comunicación. Insiste: “…Tiago dos, Terranova, Tiago dos, Terranova, soy Celso caralho, cambio,…” Pero al otro lado del aparato solo se oye el frustrante sonido de multitudes de hormigas avanzando como marabunta oceánica.

Nolás Castro hace el papel de contramaestre por última vez. Ha cumplido los 45 y hace tiempo que dice que no quiere embarcar más. Explica a todos sus compañeros que le han ofrecido un buen trabajo como responsable de una finca que el Sr. Marqués de Camarasa tiene en Cambados, como quien dice, a un tiro de piedra de su casa. O sea que esta será su última salida al mar. ¡Ya era hora! Le han comunicado que puede empezar a trabajar tan pronto como pueda. En este momento, Castro comienza su turno de noche en el puente y le dice al jefe que se vaya a descansar un rato, que él ya se encargará de todo. Barreiro, el piloto también asiente con la cabeza. Que no. Que hoy, no. Que está esperando una llamada importante de su mujer desde el hospital de Pontevedra. Que se quedará media hora más. Que gracias, pero que de todas formas tampoco podría echar ni una cabezadita aunque lo intentase.

Mientras los tres hacen tiempo y esperan que el radio-teléfono suene de una vez, comentan con preocupación la más que probable moratoria de los próximos diez años. Las capturas son, por lo general, cada vez más rancias y pequeñas, y es normal que se establezcan controles gubernamentales para proteger las especies en vías de extinción. Eso quiere decir más controles que ahora y más papeles que nunca. Y más gasto. Eso seguro.

Y eso que ahora no pasan nunca más de diez días seguidos sin que los patrulleros de la policía montada del Canadá, que controlan el cuadrante de Terranova, suban a bordo del pesquero y obliguen a parar máquinas. Después repasan con lupa las guías de transporte y las cuotas asignadas y, por último, revisan meticulosamente los sellos de los contenedores declarados y cerrados. Ah, y en caso de duda o si hay alguna cifra que no les cuadre, hay que poner rumbo tutelado hacia St John’s, 45 millas al oeste y empezar a sacar papeles, malditos papeles, documentos, malditos documentos, guías, malditas guías, códigos y cifras, malditas cifras, y esperar el expediente, malditos expedientes. Y también abrir las cámaras de congelación y contar y recontar pieza por pieza hasta que se estropea todo y entonces, cagundiós, sí que puede pasar de todo.

La imagen de la Virgen del Carmen, que descansa sobre un pequeño soporte de madera, muy cerca del radioteléfono, impone su presencia en la pequeña estancia, aunque deba rivalizar con toda una colección de medallas de otras vírgenes y santas, de diferente categoría y condición, que cuelgan de ruidosas cadenas de plata por encima del puente de mando. Tampoco no faltan, como es natural, estampas de los santos patrones que aguaitan permanentemente, –con poco éxito, hay que decirlo– y vigilan que el desconcierto terrenal no derive hacia el caos más absoluto. Dicho esto, todas estas imágenes traen buena fortuna. ¿Quién lo duda? La prueba es que todos han capeado, de momento, los temporales que el azar les había asignado.

Ahora sí, por fin suena la señal acústica de establecimiento de conexión y sabremos algo. Celso descuelga el auricular y después de escuchar un buen rato, deja el micrófono colgando del cordón espiral y sin poder articular palabra alguna, emocionado, se deja caer sobre la mesa de control, llorando como un niño, las lágrimas a raudales deslizando por los surcos de mar que lleva el hombre grabados en el rostro. Mientras por los altavoces de la estación de radio, que alguien ha puesto en marcha, se en oye en todo el barco la voz entrecortada de la mujer del patrón que sigue explicándose: “… ha sido todo bastante difícil porqué la niña pesa más de cuatro quilos, pero no te preocupes porqué, gracias a Dios, tanto la hija como la madre están en perfectas condiciones…, que además dice todo el mundo que la criatura se parece tanto a su abuelo…”

La rapacinya se llamará Marimar como su madre y será, que duda cabe, de la saga de los Pelayo, como él. Marimar Pelayo. Suena bien. La mujer de Celso es muy beata y quería ponerle a la nieta el nombre que marca el santoral para este día. Pero entre todos se lo han sacado de la cabeza. Hasta hace pocos días insistía todavía en que esta semana había –falsamente– dos nombres de santas bastante arregladitos: Santa Maria Magdalena, el día 18 y Santa Rita, patrona de los imposibles, el día 19. Pero ya le dijo Celso que, de estas propuestas ridículas se podía ir olvidando. Pero tuvo que levantarle la voz a su mujer en la distancia, de tal manera que la tripulación decía que se habían enterado incluso en Saint John’s: “…que si se había pensado que su nieta se podría llamar Rita, Rita Pelayo, como una puta, es que quizá todavía no se había enterado bien de quien mandaba en la casa. ¡Se llamará Marimar porqué lo digo yo, muller, y no hay más que hablar, caralho!”

Alguien saca del pequeño armario de madera, donde se guardan todas las cartas de marear, la botella de orujo de las grandes ocasiones. Son las once de la noche y el satélite envía una vez más, como cada hora, los mapas de previsión del tiempo que marcaran la estrategia de trabajo de las próximas horas. Esta noche, dice el parte, continuaran los gélidos vientos del nordeste, acompañados de chubascos racheados en forma de aguanieve. Es decir, ninguna novedad: seguiremos igual que los últimos seis días. Ya están acostumbrados. Así pues, y como estaba previsto, a las cuatro de la madrugada comenzará el primer turno de cubierta. Según se escucha ahora en el boletín internacional de la BBC, se han desencadenado esta tarde extraños e imprevistos fenómenos atmosféricos en la zona de las Azores y también más al sur: tormentas de granizo acompañadas de rachas de viento huracanado. Se teme que haya, al menos, una docena de embarcaciones desaparecidas.

De pronto se escucha con nitidez el ruido estridente y poderoso de las sirenas de los patrulleros de control de la policía marítima de Terranova, que rompen el jaleo del mar. Todos a cubierta, como manda el reglamento, esperando las órdenes de los inspectores aduaneros. El patrón reniega de su mala suerte y se acuerda, en gallego, de todas las santas madres de los uniformados de color rojo que ya están abordando su nave.

Esta vez va en serio. Hay que dirigir-se a Saint John’s porqué se ha presentado una denuncia por pesca con artes prohibidas. Hay que comprobar todos los equipos y, una vez más, certificar la carga de las bodegas. Estarán, por lo menos, una semana en el dique seco. Nolás, el contramaestre siente un pinchazo atroz en la boca del estómago y se empieza a encontrar francamente mal. Parece ser un cólico doloroso como una patada en salve sea la parte. Vomita y cae abatido sobre cubierta, delante la sorpresa de todo el mundo. Nadie sabe como reaccionar.

Por su cabeza pasan, a toda velocidad los acontecimientos de los últimos días. Lo ha intentado y no ha habido suerte. Sólo quería retirarse de este trabajo tan duro y vivir como Dios manda y no podrá ser, maldita sea. El montaje del marqués no tiene ya sentido. En Saint John’s, cuando los inspectores de policía vacíen las bodegas del compartimiento estanco #2, encontrarán el premio sorpresa a su celo aduanero: diez bultos precintados y sellados, que hace unos días Nolás y Barreiro recogieron del mar, en un punto convenido, mientras el patrón y la tripulación dormían unas horas. Total, unos cien quilos de polvo blanco de gran pureza y listo para entregar. Barreiro también está metido y va con un pequeño porcentaje, pero desconoce el contenido real los paquetes y se cree que llevan hachís.

Para salvar la cara, ante su familia y ante el patrón, sólo le queda una salida digna a Nolás Castro, 45 años, casado, cinco hijos, natural de O’Grove, Galizia, y la aprovecha. Un oportuno golpe de mar lo desestabiliza y, ante la mirada atónita de las veinte personas que en este momento ocupan la parte central de la cubierta, y sin que nadie se de cuenta de lo que realmente sucede, cae al mar y, en un momento, es engullido por las heladas aguas del Atlántico Norte. Todo el mundo empieza a gritar y dar órdenes, se encienden los potentes focos de las dos naves y se intenta inútilmente localizar al náufrago que, a la vista del mal tiempo reinante en esta espantosa noche de mayo, no tiene ninguna posibilidad. Ni ganas.

2. Sa puta mare

2010-09-14T22:55:00.002+02:00

Una hora després de la festa infantil, som a Kano (12º N; 9ºE), Nigèria, a més de 3.000 km de Creta i quinze graus a l’oest de la història anterior. Per tant, continuen sent les 6 de la tarda hora solar. Temperatura: 34ºC.

Els ocells estan aquesta tarda estranyament silenciosos, i les gallines, vora els portals de les cases dels barris més pobres, s’amaguen i entren a dormir abans d’hora. Tothom diu a Kano, que, si hom para molta atenció i afina l’oïda, se sent aquella estranya remor, que arriba de les muntanyes, sempre que està a punt de passar-ne una de grossa. L’aire pesant que es respira a l’ambient tampoc ajuda a tenir el cap clar.

Els botiguers, sempre atents als clients que passen per davant l’establiment, tanquen avui les parades molt abans de l’horari habitual. Se sent el soroll de baldes que fermen i persianes com baixen. Ha arribat l’hora i comença l’espectacle.

Pel carrer principal del barri del Kumum, dos policies malgarbats la porten lligada de mans, amb el cap afaitat i la túnica blanca mig estripada. Sembla molt més vella que els anys que diu que té. Una multitud, encoratjada pels més fanàtics, camina rera d’ells i dóna veus perquè la gent que s’ho mira dels balcons, baixi i s’afegeixi a la gresca. Com si encara no en fossin prou.

L’ulema principal de la ciutat, representant legal de l’alt tribunal islàmic que ha condemnat Lamar a morir lapidada, assisteix a l’execució. Quan la gent l’identifica, temorosa del seu poder, l’aclama i aplaudeix al seu pas. Els més exaltats criden i s’escalfen la sang al llarg de tot el camí de baixada fins la plaça circular. Tot esdevindrà macabre en pocs instants. La nova legislació penal, inspirada en els dogmes de la Sharia i aprovada pel govern d’aquest estat de la república, ha entrat en vigor.

El camí ja és al final del seu recorregut. Submisa, absent, callada, es deixa lligar al pal que hi ha plantat al mig de la plaça. Tot el cos embolcallat amb una corda gruixuda que sembla no acabar-se mai; com si algú tingués por que pogués sortir corrents, en una fugida impossible, fermada com està.

Ara, després d’escoltar la sentència, llegida per un funcionari municipal, l’ulema alça la veu per imposar silenci, mentre amb la mirada fosca ressegueix els ulls dels presents, que capcots, recorden qui mana realment. Quan cessen els murmuris, recita la famosa sura: “Aquell qui ofengui greument al Déu, creador de totes les coses, i no obeeixi les seves lleis justes divines, serà castigat amb la mort”. Déu és gran.

Lamar, 25 anys, de la tribu dels itsekiri, condemnada per ser dona i mare soltera, ha ofès greument els déus, no hi ha cap dubte. Ha permès que Khoumoudu, de 52 anys, de l’ètnia magnífica dels ijaw, la deixés prenyada, després de violar-la centenars de vegades durant sis mesos. En públic i en privat, de dia i de nit, sol i acompanyat.

El braç executor popular es disposa a fer complir la sentència dictada per la llei dels justos. Khoumoudu i els seus germans, Ahmedou i Khedu, encapçalen, en primera fila, les turbes cridaneres que demanen, insistentment, que siguin ells qui tinguin el privilegi de tirar la primera pedra, per poder així netejar el bon nom familiar, ara severament deshonrat.

Han hagut de passar tres anys, fins que Numur, la filla nascuda de l’infàmia, ja tingués l’edat suficient per quedar-se sense mare. La nena és fruït de la lascívia de sa mare i tampoc no mereix cap respecte. Al contrari, hauria de donar les gràcies al poble ofès, per haver-la deixat viure fins ara, i no apedregar-la també quan va néixer, tal i com ara faran amb la pecadora. De ben segur que, d’aquí un temps, quan Numur tingui més de deu anys, serà violada, potser altre cop també per Khomoudu i els seus germans. I també serà acusada de provocar els mascles amb la seva luxúria incontinent: igual que va fer sa puta mare.

Acabada la lectura, comença tot plegat. Amb tres o quatre llançaments molt precisos, en tenen prou per badar-li el cap, que comença a sagnar abundantment. De seguida queda mig estabornida i quan els ulls d’ella ja no veuen qui tira les pedres, la gent s’hi atansa més i la pedregada continua encara més aferrissadament. Es veu gent amb les butxaques plenes, perquè alguns han anat arreplegant pedres pel camí, tement que, al final, manquessin projectils. Potser son més de dos-cents, però, malgrat la pluja de projectils, ella encara respira. Cada pedrada que encerta de ple la cara o el cap de la víctima, fa augmentar la cridòria que sembla voler felicitar als que tenen més bona punteria.

Numur veu des de casa seva, no gaire lluny d’on tenen sa mare lligada, com les pedres volen i la gent s’excita. No entén què passa i està contenta de la festa que sembla haver-hi al poble avui. Pica de mans alegre, riu i ensenya les seves blanques dents de llet. Només la iaia Yanganau plora en un racó de l’estança, maleint la seva malastruga. Haurà de matar una gallina per oferir-la en sacrifici als justiciers deus. No l’importen gaire les normes dels profetes, però tampoc no vol tenir en contra els esperits ocults, que amb les seves lleis inescrutables, regulen, com tothom sap, la vida de tots i cadascú de nosaltres.

Les veïnes canten per espantar els mals auguris. Bozimo, el bruixot, que ha estat avisat per dirigir la cerimònia, explica que si s’està de sort i els déus accepten el ritual, la família quedarà lliure de falta i la casa franca de més desgracies. Al pati de casa la iaia Yanganau, la gallina degollada, guillotinada per les afilades dents de Bozimo, s’escola per moments. Es hora que el bruixot es begui la sang que brolla del coll de la bèstia i es fregui tota la cara amb el preuat líquid calent. La gallina, sense coll, no li ho posa fàcil i mou les ales, enèrgica, oposant tota la inútil resistència que pot.

Un cop la gallina és morta, Bozimo diu que les taques que deixa la sang no porten bons auguris i potser caldrà sacrificar-ne una altra. La pobra iaia s’adona que, si vol que la deixin tranquil•la, no tindrà més remei que deixar que les veïnes s’enduguin la nena, a un d’aquests terribles orfenats plens de criatures famèliques amb els ulls plens de mosques.

La iaia Yanganau és una dona molt respectada a tot el barri, per la bona ma que té amb les nenes impúbers. Les mares li confien les filles perquè, d’un certer moviment, la fulla d’afaitar les arregli i les deixi a punt perquè puguin conèixer home. Ningú no ho fa tant bé com ella. Moltes de les mares que ara hi porten les filles, van passar, fa anys, per les seves mans. No es pot jugar amb les tradicions. Avui mateix, rera l’enrenou que s’ha viscut, ha hagut de deixar per demà dues nenes que ja tenen l’edat per deixar de ser-ho.

El prefecte del Departament del Nord, que es fa dir Borodo Denga, sap, en primera persona, que Lamar només era una noia manyaga, una mica ximpleta, a qui li agradava mostrar-se pel carrer sempre acompanyada d’algun aprofitat, que la grapejava amb massa facilitat a canvi de no res. Ell mateix, sense anar més lluny, la visitava sovint a la cel•la de la presó, on hi passava més d’una estona.

Però ell és el cap de la policia local i per tant està lliure de tota culpa. No faria mai res que no pogués fer. És l’autoritat i també un home molt respectuós amb les tradicions. Ordena als seus policies que retirin de la plaça el cadàver encara calent de Lamar i també que netegin el terra ple de pedres justicieres. No vol pensar avui en cap més problema. Demà surt cap a Tanzània, on s’hi estarà uns dies, pel casament del seu cosí Khatib amb una mossa tutsi, com ell. Només pensa en passar-s’ho bé a Dar es Salaam, amb les seves nits plenes de dones juganeres que saben com fer córrer els diners amb alegria.

L’aire s’ha tornat encara més xafogós i la turmenta no tarda a descarregar. Denga tanca la finestra del seu despatx, vora la plaça, perquè no li arribi el soroll i la cridòria de les masses, encara excitades, que tornen cap a casa amb els deures fets. S’ha obrat amb rectitud i justícia. Quan cadascú arribi a casa seva, les ablucions purificadores i les oracions cap a la Meca calmaran la fúria del Déu redemptor.

Khedu, el germà petit de Khoumoudu, no toca ni quarts ni hores. Quan va néixer, sa mare es va morir i, des de petit, ja se li veia que no hi era tot sencer. Diuen, pels barris de la ciutat, que la nena es filla seva i no de Khoumoudu. Que se li assembla. Que té la cara rodona com ell. Ara, després d’afartar-se a fer punteria contra la dona que, a la seva manera, s’estimava, s’ha quedat trist, assegut al terra, amb la cara entre les mans.

Vol atansar’s-hi i tocar el cos sangonós i deformat de la dona lapidada i trencada de tot arreu. L’únic que aconsegueix es que un dels policies que està deslligant el cadàver, li etzibi un bon cop de bastó al cap, que ressona amb un so sec, com un timbal ple de sorra. Alguns dels pocs espectadors que encara queden contemplant la macabra escena, l’insulten i es riuen del pobre diable.

Finalment se’n va, plorant com una criatura, gemegant i maleint la seva mala sort, amb tota la cara deforme plena de llàgrimes i mosques. Un gos sarnós, famèlic, carregat de puces, també es veu en cor de bordar-lo, perseguint-lo amb escassa convicció, la cua entre les potes. Són les set de la tarda i plou amb força aquí, a Kano, capital de l’estat del mateix nom, al nord del país, a més de 850 km de Lagos, megàpolis sobre l’Atlàntic, principal ciutat de la república federal de Nigèria, el país més poblat d’Àfrica.

3. Un estol de bandarres

2010-09-13T22:59:00.001+02:00

I el planeta gira i gira. En direcció est, com sempre, i quinze graus cada hora. Travessem el meridià de Greenwitch fins arribar a Kilkeel (Ulster), a 54ºN; 6ºW. Ens trobem bastant lluny de Kano, ciutat on han succeït, fa una hora, lamentables fets criminals que, amb Déu, o sense Déu, no es poden explicar. Són les set de la tarda i la temperatura és de 13ºC.

Michael es pren el seu vuitè whisky de la tarda. Està assegut a la barra del Freeland Pub de Kilkeel, a l’Ulster, quasi frontera amb Irlanda del Sud. La seva amiga Jude, que l’acompanya, comença a estar preocupada per l’estrany comportament d’en Michael. No perquè no estigui acostumada a veure’l borratxo, que si que ho està, sinó perquè el veu més passat de rosca que mai.

A tothom explica que està molt cardat perquè l’han futut fora de la feina que tenia al port, a la petita empresa nàutica de l’Evenrudy’s Motors, i sembla que això li dóna carta blanca per acabar-se les existències de whisky del Freeland. Però d’això ja fa molts dies i, en realitat, hi ha un altre fet, que no explica, i que el té col·lapsat.

Precisament ahir, van empresonar al seu amic McPerry, per aquella fosca història de les amenaces de mort a l’empresari de l’Evenrudy’s. I això no el deixa dormir. Per un cop a la vida, hauria de donar la cara, ser valent i dir que va ser ell, en realitat, qui va trucar a l’empresari per telèfon, amenaçant-lo de mort, i no pas el seu amic “Dildo” McPerry, ara detingut. El que passa és que les trucades les va fer des de casa el seu amic, petit detall sense importància, i d’aquí la confusió de la policia, com sempre sobreeixida d’armes i escassa d’elements que desbordin intel·ligència.

Si tingués un parell de collons, hauria de declarar-se culpable i lliurar-se a la bòfia. El seu amic lliure i ell empresonat. Si ho fes, tothom coneixeria a l’autèntic Michael Burns, protagonista, per fi, de la seva pròpia història. Però no. No ho fa. Té por de la Real Policía de l’Ulster i dels maleïts grups paramilitars. Calla i, cagat, beu i no diu res. Encara que, tot plegat, només siguin amenaces i no tingui cap imputació per delictes de sang, qualsevol se’n fia d’ells i de tots aquests jutges unionistes nomenats pels fills de puta de Londres. Són una rècua de brètols protestants venuts a sou de l’imperi i no cal esperar-ne res d’aquest estol de bandarres sense cap motivació nacional. Tothom coneix estranyes històries de detinguts per una fotesa, que s’acaben carregant aquell mort que encara no tenia assassí assignat. Aleshores sí que has begut oli, perquè, contra la policia, no ets ningú.

Però, i en Willy “Dildo” McPerry? Què explicarà el dia que se’n surti, si és que se’n surt? Ho explicarà a la resta de col·legues i tot el barri anirà ple de la seva manca de valentia? Caracolló li diran. No podria suportar-ho. Avergonyit, hauria de marxar del poble i fer-se fonedís per una bona temporada. O per sempre. Es mareja només de pensar-hi.

Fa estona que va borratxo i no atén a raons. Només vol més alcohol. En tot el dia no ha menjat res, descomptant el gelat de maduixa que, al matí, s’ha pres a Graham’s. No s’escolta ningú i, en poca estona, ha estat a punt d’hostiar-se de valent amb més de quatre que, com ell, van amb el dipòsit ple d’alcohol i els punys fora les mànigues.

Ara dona la murga a Patrick Wright, l’encarregat del pub, perquè li posi un altre Bushmills16, i aquest li diu que ja en té prou i que se’n vagi a cagar o, millor encara, a dormir la mona.

–I deixa d’emprenyar d’una puta vegada, que ja comences a mamar-me la polla. M’estàs escalfant i estic apunt de saltar-te al coll per trencar-te la cara!. Deixa’m treballar, borratxo, i no em busquis les pessigolles!

Un dels bevedors habituals del pub, li dona una empenta per treure-se’l de sobre. Aleshores, perd el poc equilibri que li quedava, amb tanta mala sort que, el cap de Michael, troba en la seva trajectòria de caiguda al floor, el marbre de la barra, contra el qual rebota la seva testa, abans d’aterrar definitivament al terra, estabornit, sense consciència.

En aquestes dècimes de segon en què tot ocorre, tots aquells bevedors del Freeland que es troben al local i estan serens, –pocs– poden sentir nítidament com un “crrrushhh...”, inacabable que ha quedat, per un moment, suspès a l’atmosfera carregada de fum de tabac i olor a civada.

Comença a sagnar per la boca i el nas. Els ulls li queden en blanc i pateix espasmes musculars. La seva amiga Jude crida histèrica –que algú truqui de seguida una ambulància!–. No sap si la sang, que treu per la boca i el nas, és conseqüència del cop que s’ha donat, o és que l’alcohol ja li ha rebentat el fetge i l’estómac, o qui sap què. Han de subjectar-la i dir-li que no es foti histèrica, que tota la culpa és del seu amic busca raons que s’ho anava buscant feia dies. Que l’únic que li passa es que ha d’anar a dormir.

L’ambulància arriba de seguida i Ross, l’infermer de primers auxilis, fa que no amb el cap, en veure el llastimós estat d’en Michael.

–És un coma etílic –diu.

–Segur? –li pregunten.

–Si, n’estic segur. És greu. Hem de córrer. Cada minut que passa és vital.

Tothom posa la directa. Ja l’han carregat damunt la llitera, engeguen la sirena i enfilen l’avinguda Kerry, passen per davant la Kilkeel High School of Technology, on Michael, va ser exclòs, ara fa dos anys, per manca d’assistència a les classes de Mecànica Industrial i per baix rendiment acadèmic. Travessen el concorregut complex d’edificis que formen el Kilmorey Arms Hotel i entren al Irish McBrye Hospital.

Són les set de la tarda i plou. La doctora O’Brian, que fa pocs minuts ha començat el torn de nit d’urgències, l’identifica ràpidament. No hi ha dubte, es el fill de la Maria Moore, amb qui comparteixen les profitoses xerrades parroquials dels dissabtes. Ja només li faltava això a aquesta pobra noia, amb la vida tant difícil que li ha tocat!

Unes quantes dades analítiques d’urgència, donen la pauta del perquè de la inconsciència total que presenta Michael: 4,5 grams per litre d’alcohol en sang; pell freda; pupil·les dilatades; forta taquicàrdia; depressió respiratòria aguda. Pronòstic: extrema gravetat. El centre McBrye, malgrat el nom que porta, no té una àrea d’urgències digna d’aquest nom, i els casos greus han de derivar-se cap a Belfast. L’ingrés del pacient és, per tant, completament inviable. Un cop estabilitzat, s’ha de portar urgentment a l’Ulster Royal Hospital de Belfast, a deu minuts d’aquí, on sí que hi ha tota una àrea de reanimació. Si és que hi arriben a temps.

Per sort, tot va cronometrat i els equips d’emergència actuen eficaçment. Els estrictes protocols d’actuació, en cas de pacient afectat de coma etílic, s’estan complint amb escreix. L’helicòpter medicalitzat s’enlaira per moments i, en dos minuts, ja estan donant la volta sobre el mar d’Irlanda per agafar la ruta de Belfast, 40 milles al nord. Amb un quart d’hora aterraran a la pista #2 de l’Ulster Hospital, on els equips d’urgència ja han estat alertats de la seva imminent arribada.

Floid, el pilot, fa que l’aparell agafi ràpidament velocitat màxima. A través del canal d’àudio que du incorporat al casc, al Dr. Ronney, que atent Michael, li diu que foti l’andròmina voladora gas a fondo. Son les vuit de la tarda i el sol tot just s’amaga rera els turons del comptat de Dawn. Quan l’helicòpter s’atura damunt la H blanca pintada sobre el ciment del pàrquing del Royal Hospital, tothom sap el paper que ha de jugar. Descarreguem el pacient i, en pocs minuts, tornarà la calma a l’equip d’emergències, que prepararà tots els equipaments per la propera intervenció immediata.

Cada rescat o accident en què Floid intervé, suposa, per ell, una dosi excessiva de responsabilitat que l’angoixa en excés. Diu als seus companys de vol que aquesta feina no és per a ell i que cada cop s’ho passa pitjor. Potser hauria de canviar d’aires. Estaria millor treballant per als militars, diu, com el seu germà bessó John, allistat voluntàriament a la marina. En aquests moments, segur que deu estar navegant sota algun oceà secret, fent tasques de control de l’imperi, dalt d’un submarí nuclear de la British Royal Navy. Ben pagat, tot el dia voltant món, fent una feina molt dura que consisteix, bàsicament, a rascar-se les pilotes tot el dia.

A la mateixa hora en què Michael es ingressat d’urgències, i es debat entre la vida i la mort, la policia antiterrorista de l’Ulster deixa en llibertat Willy McPerry, sense càrrecs, per manca de proves. L’expedient d’amenaces a l’empresari ha quedat arxivat momentàniament, encara que John ha estat fitxat i apareix a la base de dades que el govern gestiona per internet, en el sospitós apartat: “People with stop and account at the last year”. A la part superior de la carpeta, on consta el seu expedient, es pot llegir amb claredat l’eslògan: “Working for a safer Ulster”, marcat amb un segell de tinta blava sobre les tapes. A la contraportada: “ To make Ulster the safer major country in de world”. No s’ha d’excloure que l’encarregat de l’arxiu es prengui, de tant en tant, una bona dosi del whisky, que ell mateix destil·la i s’elabora, mentre es peta de riure per l’acudit.

El seu advocat, conegut defensor d’activistes de l’IRA, l’espera a la sortida del Centre de Detenció de Castlereagh, a Belfast. McPerry li diu que el porti a casa del seu amic Michael, que segur que l’espera per fotre’s unes cerveses a la salut dels fills de puta anglicans. Fuck you!

4. TRICOLOR (France)

2010-09-12T23:05:00.000+02:00

En el nostre viatge impossible, ens hem desplaçat a l’illa de Sal, sobre el paral·lel 15º de latitud nord i a 21º graus de longitud oest. Cap Verd, una hora a l’oest de l’Ulster. Segueixen sent les vuit del vespre. Temperatura ambient: 17ºC.

A plena nit, vora els espadats i les platges de sorra blanca de l’illa de Sal, a Cap Verd, una patrulla de guardacostes de la policia de Santa Maria, va rescatar, miraculosament amb vida, el jove Nuno Mendes que, uns minuts abans, havia caigut al mar per culpa d’un fort cop de vent i aigua. L’accident va tenir lloc ahir, cap a les vuit del vespre, quan Nuno, jove i, per tant, inconscient i despreocupat, observava des de l’espigó, la força desmesurada d’un mar obscenament embogit, desfermat i sense control, en una una tempesta d’aquelles que ni els vells pescadors no recordaven.

Quan la patrulla localitza el nano Nuno a dins l’aigua, el troben agafat a un altre nàufrag. En efecte, surant al seu costat, amb símptomes de fatiga i d’hipodèrmia, s’hi troba el cos d’una dona que porta subjecte al cos una armilla salvavides taronja amb la inscripció: “TRICOLOR” (France).

L’endemà, 17 de maig, dimarts, a les 11 del matí, el mateix servei de recerca, localitza, tres milles fora el port, un bot salvavides amb dos nàufrags més, defallits i exhausts. S’han passat més de dotze hores a la deriva i tenen el sentit de l’orientació completament perdut. Es nota que s’ho han passat malament. Porten també armilles salvavides amb la marca “TRICOLOR”.

El cap de la policia local, Domingos Pereira, després d’interrogar-los a tots tres, elabora l’atestat en què detalla els fets ocorreguts la nit anterior. D’altra banda, el govern francès, avisat de l’incident, envia un funcionari que arribarà aquesta tarda des de Dakar. L’inspector Domingos vol enllestir l’informe i tenir-lo apunt abans no arribi el gavatx.

Expedient 20051605/006-SAL

Descripció dels fets esdevinguts la nit passada, amb data 16/5/2005, i també en el dia d’avui, 17/5/2005, després de prendre testimoni als supervivents del naufragi del veler de 9 metres classe A, de bandera francesa, matrícula RCH-76-37-H, de nom nom “TRICOLOR”.

Dels interrogatoris fets als nàufrags i les seves declaracions se’n desprèn que:

1. El dia 16 de maig, al matí, madame Dominique de Villancourt, el seu home, monsieur Serge Lalunepin i la seva amiga, mademoiselle Laimé Sorin, residents a La Rochelle (France), surten del port de Dakar, al Senegal, amb el seu veler insubmergible de 9 metres d’eslora, on hi van arribar fa set dies. És l’últim model del fabricant i incorpora els darrers avenços tècnics de control posicional i navegació. Nom: “TRICOLOR”. Tenen programat travessar l’Atlàntic en menys de 12 dies, per arribar a Jamaica, i presentar-se per sorpresa a casa dels seus amics, Pierre Sabatier i la seva companya Claire Saintmartin, que viuen a l’illa caribenya des de fa temps.

2. El servei de predicció meteorològica de Meteofrance, al qual estaven abonats, els va informar per radio, el matí del mateix dia de l’incident, que tant sols s’esperaven canvis per la setmana següent i, per tant, no els va donar cap detall que fes sospitar res estrany. Tampoc les imatges, que van rebre per internet, dels satèl·lits americans del NOAA, donaven senyals de la venteguera que s’apropava des del sud-sud-est. Dominique, a mitja tarda, consulta el modern GPS automàtic que porten a bord i llegeix: “Current time: Monday, May 16, 2005, at 16:01:57 PM Latitude 14º 38’ N; Longitude 20º 12’ W”. Vent i pressió atmosfèrica, normals.

3. Però, malgrat tot, el temps es capgira, inesperadament, en poca estona. Durant unes hores semblen poder controlar la situació i encara que el vaixell es, teòricament, insubmergible, amb el temporal de vent sorgit del no res, i llençats contra les ones que no cessen, primer perden l’espinaker, després el timó, i al cap de poca estona el veler xoca contra un objecte no identificat submergit a poca profunditat (diuen que podria ser una balena?). Amb l’impacte rebut, s’obre una important via d’aigua al casc, que tomba el iot de costat en menys d’un minut. El vaixell es torna ingovernable i, davant el perill cert d’anar-se’n al fons del mar, decideixen abandonar, corre-cuita, la nau en el petit bot salvavides pneumàtic que duen, obligatòriament, tots els vaixells de la seva categoria.

Hem de fer constar aquí que, els tres nàufrags són experts tripulants i no és la primera vegada que travessen l’Atlàntic en un veler. Declaren tots ells que potser el vent arribava, en certs moments, en ràfegues huracanades de fins a 60 nusos. (Des de la pàgina web de Meteofrance, es poden consultar, des d’avui mateix, les dades de l’estrany fenomen atmosfèric esdevingut el dia d’ahir, 16/05/05 en aigües internacionals properes a Cap Verd. S’indica que la freqüència d’aquests casos imprevistos, no supera mai el 0,1% del total, relatiu a les dades corresponents als últims quaranta anys).

4. No s’ha pogut precisar l’hora exacta en què abandonen el iot, però uns minuts abans, aconsegueixen llençar per ràdio un SOS, encara que amb poques esperances que sigui recollit amb claredat, a causa de les dolentes condicions meteorològiques i el pèssim estat de la petita sala de control inundada, on hi ha el pannell d’aparells electrònics de control. Tampoc poden llençar les preceptives bengales de senyalització de posició, ja que la pistola de llançament no s’ha pogut localitzar en mig del batibull del temporal.

5. Els intents de controlar mínimament el rumb del petit bot salvavides són infructuosos i no tenen gaire èxit. Per no dir gens. La força del vent no baixa d’intensitat; fins i tot, sembla que vulgui augmentar. El bot es mou com un ou i va a la deriva, com una baldufa, espitat, descontrolat, sense rumb i a gran velocitat per damunt les enormes ones, que els sacsegen sense pietat i de mala manera. Degut a la força del temporal, es trenca un dels mosquetons d’alumini dels passamans de seguretat laterals, com si fos realment de quincalla, alhora que la lona s’esquinça i, pel forat obert, un dels tripulants, de nom Laimé Sorin, de 36 anys, cau al mar.

6. Els seus dos companys i, ara, nàufrags també, tenen, en aquell moment, més sort que ella i resten estalvis amb la corda de seguretat ben lligada, resistint l’escomesa dels elements. Quasi és de nit i la visibilitat és escassa, per no dir nul·la. Dins la closca d’ou del bot salvavides estripat, madame Dominique de Villancourt, i el seu home, messier Serge Lalunepin, s’abracen amb força i temem que tot s’acabarà trencant violentament i no en quedarà ni rastre de cap d’ells. Diuen que volien resar, però no se’n recordaven.

7. Mentrestant, aquí, a l’estació de seguiment i control d’emergències, de la gendarmeria marítima del port de Santa Maria, a les 08:02 p.m. del dia d’ahir, 16 de maig de 2005, es rep amb nitidesa, el senyal d’un SOS emès des del iot esportiu francès de nom “TRICOLOR”, que emet l’avís per ràdio, a poques milles de distància de la costa. Desgraciadament, en el moment que es rebut el senyal i degut al mal temps imperant a la zona, amb onades, fora port, de fins a sis metres, aquesta operativa de socors no es va poder tramitar amb la celeritat que el cas requeria.

8. Al vespre d’ahir també, a les 10:52 p.m., mentre la patrulla guardacostes # 2 gestionava el salvament del veí de l’illa, Mendes, que havia caigut al mar vora el moll #1, s’ha constatat que s’havia pogut agafar a un altre nàufrag, més concretament, una dona (Laimé Sorín) que duia perfectament subjectada al voltant del seu cos una armilla salvavides taronja amb el logotip “TRICOLOR (France)”. Malgrat el seu esgotament físic i la quantitat d’aigua que havia engolit, podríem dir que estava en bones condicions.

9. Avui a les 7.00 a.m. del matí, s’han pogut reprendre les tasques de salvament relacionades amb el SOS rebut ahir, atenent la recuperació de madame Sorin i les explicacions que aquesta va poder donar. L’operatiu s’ha resolt en positiu a les 11:34 a.m., amb la recuperació dels dos nàufrags que restaven per localitzar. Ara es troben, sans i estalvis, a la infermeria del port, recuperant-se de l’ensurt.

10. Cap dels navegants recuperats, porta a sobre cap mena de documentació. Tots s’han identificat com a funcionaris del govern de París, més concretament, investigadors del Centre National de la Recherche Scientifique, que treballen a Lió. A l’actualitat, tots tres disposen d’un permís laboral de sis mesos (diuen).

11. Es tramet còpia d’aquest informe a la Prefectura Central de coordinació d’incidències de Praia, a fi de donar-li l’ús que s’estimi convenient. Des de aquestes línies, recomano que es faci, a la seu central, un interrogatori en profunditat als tres supervivents, ja que existeixen contradiccions evidents en les seves declaracions que caldria posar en clar. Se’n poden destacar (sense ordre):

a) Hi ha més d’una hora de diferència entre les valoracions d’uns o dels altres, respecte a l’hora exacta en que van haver d’abandonar el veler.

b) He de dir que les relacions personals entre els tres supervivents són pèssimes, i que, en prou feines, s’han intercanviat cap paraula durant les hores posteriors al naufragi. És evident que alguna cosa estranya ha succeït durant l’accidentat viatge (o abans), que ha creat aquest fort malestar entre ells.

c) Una simple trucada a la comandància del port de la Rochele permet esbrinar, sense dificultat, que el “TRICOLOR” va sortir del port el dia 26 d’abril i portava a bord quatre tripulants: Dominique de Villancourt, el seu home, Serge Lalunepin i la parella formada pel seus amics, Lamié Sorin i el seu company Alain Moulins. Cap dels tres nàufrags, menciona el fet que eren quatre les persones que van sortir de La Rochele i tres les que, teòricament, van salpar de Dakar. On és monsieur Moulins en aquests moments? Va abandonar l’expedició per pròpia voluntat, o va ser forçat a fer-ho? Perquè?

d) És estrany que cap d’ells porti a sobre, cap mena de document acreditatiu de la seva personalitat, ni res que els identifiqui com a funcionaris del govern francés.

Signat a dia d’avui, dimarts 17 de maig de l’any 2 mil cinc, a les 15:07, pel caporal inspector. Domingos Pereira Naçareno

A les set de la tarda, mitja hora abans que no arribi el “franxute”, una trucada telefònica feta des de la més alta instància de la Prefectura de Policia de Cap Verd, comunica a la gendarmeria marítima del port de Santa Maria i més concretament a l’inspector Pereira, que compleixi l’ordre de lliurar els nàufrags al funcionari que està a punt d’arribar. L’ordre diu també que es tracta d’un tema de seguretat depenent de la Gendarmerie National Française i que, per tant, no es faran preguntes, ni observacions de cap mena, al representant de l’ambaixada que ha de recollir els tres tripulants.

5. Pastis de massapà

2010-09-11T20:15:00.000+02:00

Amb el nostre incansable esperit viatger, travessem l’oceà Atlàntic d’una volada i arribem a la zona més oriental de Brasil, a l’estat de Paraiba, concretament a la ciutat de Campina Grande, a 3000 quilòmetres de Dakar. 7ºS; 36ºW. Ens trobem a una hora de les illees de Cap Verd, en un dels punts de Brasil més propers a l’Àfrica. Nou de la nit. Temp.: 22ºC.

La famosa rebesàvia Hermínia Barbosa avui fa cent cinc anys. L’esdeveniment ha estat publicat, sense excepció, per tots els diaris locals, que inclouen, a les pàgines d’aniversaris i efemèrides diverses, una petita ressenya de la iaia centenària, al costat d’una foto seva de quan era jove i ferma. Fins i tot, la seva neta, Maiane dos Santos, li ha dedicat uns entranyables poemes, plens de sentiment, que publica el “Diario de Natal”, que s’edita a l’estat de Rio Grande do Norte. També la revista “La Folha de Pernambuco”, en un extens reportatge que sortirà publicat el més d’agost, revela tota una sèrie de dades històriques no massa conegudes, en relació al grup de dones centenàries que, com l’Hermínia, han sobreviscut a tots els daltabaixos de la vida, malgrat les penúries inacabables que el destí els hi havia reservat.
Avui és el gran dia i les amigues han organitzat, amb la col•laboració de la Prefeitura Municipal, una petita gran festa d’aniversari. Tots els amics i veïns del barri de Galante hi han estat convidats. Cent cinc anys no es fan cada dia!
Hi seran presents les seves companyes de la Unidade Estatal de Previdência Social de Campina Grande. Algunes d’elles, ho són de fa molts anys i també les han vist de tots colors. Però el color que més han vist és el negre, com elles mateixes. Podríem dir que les condicions de vida miserables han estat una constant al llarg dels seus anys. Què no hauran vist i viscut al llarg de la seva vida? Malalties, explotació, càstigs físics, fam. Quants milers de quilos de moniatos no s’hauran menjat durant aquests anys entre totes elles?
També han vingut Paula i Maria Laura, que tenen ja més de vuitanta anys, i són les úniques filles que li queden en vida, dels dotze fills que va tenir. Tampoc hi falten alguns dels seus nombrosos nets i besnéts. Els preparatius de la festassa segueixen el seu curs i tot va de primera. El nou representant del municipi ha vingut a treure’n rendiment polític i a fer-se la foto amb l’Hermínia. Pertany al partit dels treballadors i diu, a tothom que se’l vulgui escoltar, que coneix Lula personalment. Fa una bona estona que prepara les quatre paraules que dirà als convidats des del púlpit preparat per aquesta ocasió.
Cessa la música i el polític engega el seu elaborat discurs que ressona pels altaveus: “... hem de pensar, companys i companyes, que la nostra Hermínia, és de les últimes descendents vives dels esclaus negres posats en llibertat al Brasil pel 1888, gràcies a les lleis emeses pel govern, sota la pressió democràtica de les masses treballadores i camperoles i que posaven fi, al menys oficialment, a quatre-cents anys d’explotació i maltractament, per no dir de submissió i exterminació de tota una cultura, que és, al cap i a la fi, la nostra. Ella és el testimoni viu de l’últim dels episodis més negres de la història del nostre país. De fet, i malgrat les lleis aprovades en el seu moment, els seus pares, germans i ella mateixa, van ser encara esclaus durant més de deu anys després d’aquestes famoses normes anti-esclavistes, degut a la resistència ferotge, oposada per l’oligarquia, a l’entrada dels necessaris nous aires democràtics i reivindicatius. Com ja sabreu, avui en dia, treballadors i treballadores, el moviment de països no alineats, encapçalat per països com Brasil i Cuba, demanen compensacions als estats rics, responsables directes o indirectes i beneficiaris del tràfic d’esclaus. Sense anar més lluny, amics i amigues, només direm que a la III Conferencia Mundial contra el Racisme, la Xenofòbia y la Intolerància, celebrada a la ciutat sud-africana de Durban, al setembre del 2001, i en la qual vaig tenir l’honor de participar, el comandante Castro demanà al primer món, no solament compensacions milionàries pels descendents dels antics esclaus, sinó tota una declaració moral de “mea culpa”, adreçada als milions de víctimes africanes extretes dels seus respectius àmbits naturals, per ser venudes com animals de càrrega i treballar fins l’extenuació i la mort. A la mateixa conferència, la Comissaria de l’ONU per als Drets Humans, en una línia molt més light i demagògica, demana que els estats que van ser víctimes de l’espoliació, siguin compensats, encara que no explica de quina manera...” i continua deu minuts més, fent pedagogia dels avantatges del nou model de gestió social que el govern del PT pretén implementar en el proper trienni.
L’Hermínia està contenta de veure’ls a tots plegats i encara que ja no tingui la parla massa fluida i no s’assabenti massa bé del que li diuen, espurnes brillants en el fons dels seus ulls, demostren que avui és feliç. Tothom ha portat la cadira de casa per seure a les grans taules plenes de menjar i begudes que s’han col•locat al mig del passeig. La plaça bull d’animació i la gent, encara que no s’hagi escoltat amb gaire silenci el discurs del diputat estatal, aplaudeix amb força el seu representant polític. Comença la música que sonarà, tota la nit i a tota pastilla, pels altaveus negres lligats en cordes negres als troncs dels arbres negres plantats a les voreres.
Les veïnes s’afanyen per enllestir els últims detalls i que res no falti. Algunes encenen ja les espelmes damunt el pastis gegant de massapà, mentre les cameres del canal de TV aprofiten per gravar el reportatge que s’emetrà dilluns que vé.
L’expectació és enorme i hom espera que, d’un moment a l’altre, la iaia digui dues paraules, encara que només sigui per donar les gràcies i dir que se sent molt feliç. Però no, ningú no dirà res a ningú. Ni tampoc la iaia Hermínia no podrà fer veure que bufa les espelmes mentre la gent aplaudeix, perquè s’acaba de morir de sobte. De felicitat. De vella. Envoltada dels seus. Per sort, ni se n’ha adonat. Ni ella, ni ningú.
S’ha quedat amb el somriure a la boca i els ulls oberts, mentre contemplava com començava la seva festa d’aniversari. Amb el cap ben dret. Ja és plena nit i la campana del rellotge de l’ajuntament acaba de sonar 10 cops, mentre la samba continua la seva melodia. Només l’enginyer Rui Bezerra, un dels nombrosos besnéts de l’Hermínia, que està assegut vora d’ella i que treballa a les instal•lacions del Centro de Lançamento da Barrera do Inferno, a Natal, base de llançament del programa espacial de Brasil, veu el que ha passat.
Però la festa continua i Rui no té intenció d’esgavellar-li l’aniversari a la vella, ni a ningú. Li posa a la mà l’espectacular ganivet gegant de forner, gran com una espasa, al temps que li agafa el braç i fa veure que l’ajuda a tallar el primer tros del pastis gegant de massapà. Les deu espelmes de deu i l’espelma de cinc, que donen fe de la xifra d’anys que ha acumulat, no duren enceses ni deu segons: tota la quitxalla, excitada, s’amuntega vora el pastís i s’apunta a bufar. Algú diu les paraules màgiques: ¡Viva l’Hermínia!

6. Rita Pelayo

2010-09-10T20:25:00.000+02:00

I el Planeta, entestat a girar sense parar. Quina fixació, sempre cap a l’est amb la mateixa velocitat: quinze graus sexagesimals cada hora solar. Encara que no hi hagi sol o sigui de nit. Terranova. Canadà. Sobre l’Atlàntic, en un punt localitzat a 48ºN; 51ºW. Temperatura exterior: 3ºC i baixant. Hora: 10 de la nit.

Celso Pelayo es el patró del Tiago2, un bacallaner de 30 metres d’eslora amb base a Marín, que en aquests moments està navegant per les fredes aigües de Terranova, territori del Canadà.

Son les deu de la nit i la tripulació descansa, exhausta, després d’un dia de treball intents i profitós. El monitor de l’escanner de senyalització de les masses de peix que circulen en profunditat, no ha parat, en les últimes quaranta hores, d’enviar al pont de comandament, imatges de grans bancs de milers de bacallans. En aquests moments, continuen veient-se, a la petita pantalla de control, dinàmics núvols de taques grises i blanques que es dirigeixen cap al nord.

Però cada sis hores de feina continuada, s’ha de descansar. Arriba un punt en què s’ha de dir prou i reposar una mica. Si no, l’esgotament físic i la manca de reflexos musculars provoquen, inevitablement, greus accidents laborals. Mentrestant, tothom intenta ara dormir una estona, abans que soni el senyal que dóna a la tripulació l’ordre de tornar a llençar les xarxes al mar. Això serà cap a les quatre de la matinada.

Les bodegues del buc es troben plenes de peix, en un vuitanta per cent dels seus 300 m³ de capacitat. Nou de les dotze cameres frigorífiques del buc estan ja a vessar. Un dia més sense perdre el magnífic senyal que reben de les profunditats i podran tornar a casa amb la feina feta: vuit-centes tones de bacallà de la qualitat més preuada.

La tripulació, composta per un total de setze persones, va sense forces, però no es queixa: és la seva feina. Ja tenen tots ganes de retrobar-se amb els seus. Porten més de dos mesos fora de casa. També s’ha de dir que, si les captures superen la meitat de la capacitat de càrrega del buc, s’enduen, entre tots, el 10% del valor de descàrrega a port de la mercaderia.

Tots tenen memòria suficient per recordar la quantitat de vegades que les coses van al revés. És a dir, el permís de pesca caducat i s’ha hagut de girar cua i tornar, sense poder agafar ni la meitat de la pesca autoritzada per la llicència. Les cameres de fred mig buides, cares llargues i mal humor. I el patró renegant tot el dia perquè amb prou feines podrà pagar els salaris, el carburant i la llicència.

Per això, avui, no es queixen: estan rebentats, sí, però aquest cop l’han encertada, seran recompensats econòmicament i cobraran prou diners per pagar les lletres que falten del pis i potser també arribarà per acabar de liquidar els pagaments del cotxe.

En aquest impàs de repòs i calma, el patró, està intentant establir connexió ràdio-telefònica amb la seva dona, que viu a Sansenxo. Ja fa hores que intenta, sense èxit, la comunicació amb Galícia. Les adverses condicions meteorològiques no li ho posen fàcil. I tampoc la distància: quasi quatre mil quilòmetres. Encara que l’equip de transmissions, d’última generació, que porta incorporat el vaixell, és molt potent, no s’aconsegueix establir cap tipus de contacte.

És estrany, perquè en aquesta època de l’any, i de nit, acostuma a haver-hi bon senyal de ràdio, a no ser que algun estrany fenomen meteorològic ho espatlli. Insisteix un cop més: “Tiago dos, Terranova, Tiago dos, Terranova, Celso caralho cambio,...”

Nolás Castro, que ja n’ha fet 45, fa el paper de contramestre per última vegada. Li han ofert feina de jornaler, a temps complet, a la finca que el Sr. Marquès de Camarasa té a Cambados, a tocar de casa seva. Aquesta és la seva darrera sortida al mar: ja era hora. Li han comunicat que pot començar a treballar a casa del marquès, tant aviat com torni. Ara, ell comença el seu torn de nit al pont i li diu al jefe que se’n vagi a dormir una estona, que se’l veu molt cansat, que ja és tard i demà s’hi ha de tornar. Que entre ell i en Barreiro, el pilot, ja es fan càrrec del vaixell. Ell diu que no, que avui no, que està esperant una comunicació important de la seva dona, des de l’hospital de Pontevedra. Que es quedarà una estona més. De tota manera no podria aclucar ni un ull, encara que ho intentés.

Mentre fan temps i esperen que el radio - telèfon soni, parlen amb preocupació de la més que probable moratòria de pesca durant els propers 10 anys: les captures cada cop son més petites i escasses i a la conferència de Dublín, del més passat, els governs afectats ja van establir els primers acords per protegir, durant deu anys, diverses espècies vora l’extinció. O sigui que, els controls de les captures especificades a les corresponents llicències seran més estrictes que mai.

Ara, no passen més de deu dies seguits sense que els patrullers de la policia muntada del Canadà, que controlen el quadrant de Terranova, pugin a bord i contin els contenidors segellats, un per un, amb tota la càrrega detallada meticulosament a les guies de transport. En cas de dubte o si troben algun número que no els quadri, cap a la comandància de St. John’s, 45 milles a l’oest. Aleshores, ja pots començar a treure papers, documents, papers, llicències, papers, expedients i més papers, i també obrir cameres de congelació i comptar i recomptar, fins que tothom queda ben marejat de tant formulari de control ple de codis i xifres.

La imatge de la mare de Déu del Carme, damunt un petit suport de fusta, vora el radiotelèfon, rivalitza amb medalles d’altres santes i verges, de diferent categoria i condició, que pengen totes, de sorolloses cadenes, damunt el pont de comandament. Tampoc hi falten estampes de sants patrons que vetllen contínuament, amb poc èxit, perquè el desgavell terrenal no derivi cap al caos més absolut. Totes aquestes imatges porten sort: qui ho dubta? La prova és que, de moment, han capejat tots els temporals que se’ls han presentat.

Ara sí, sona el senyal acústic d’establiment de connexió. Per fi sabrem alguna cosa. Agafa nerviós l’auricular i, després d’escoltar que li diuen, deixa el micròfon penjant del cordó espiral i sense poder dir ni cap paraula, emocionat, el cap damunt el tauler de comandament, plora que ploraràs, les llàgrimes regalimen a doll pel solcs de mar que porta gravats a la cara. Mentre, per l’altaveu de l’estació de ràdio, Nolás i Barreiro, senten la dona del patró que segueix explicant-se: tant la criatura com la nena estan perfectament. Gràcies a Déu. Tothom diu que s’assembla tant a son avi.

La rapacinya es dirà Marimar com sa mare i serà de la saga dels Pelayo, com ell. Marimar Pelayo: sona bé. La dona d’en Celso, és molt esgarrapacristos i voldria posar-li a la neta el nom del dia que marqui el santoral. Entre tots l’hi han hagut de treure del cap. Fins ahir mateix encara insistia i li deia al seu home, per radio, que havia mirat les santes de la setmana –era mentida–, i n’hi havia dues que duien noms ben arreglats: Sta. Maria Magdalena, el dia 18 i Santa Rita, patrona dels impossibles, el 19. Davant les estrafolàries propostes de la seva dona, els crits d’en Celso, la nit anterior, es sentien fins a Saint John’s: “....que si s’havia pensat que sa neta es podria dir Rita, Rita Pelayo, com una puta, és que s’havia begut l’enteniment! Es dirà Marimar, tal com ell ja té decidit.”

Algú treu de l’armari de fusta, on s’hi desen les cartes de navegació, l’ampolla d’orujo de les grans ocasions. Són, ara mateix, les onze de la nit i el satèl·lit envia, un cop més, els mapes de previsió del temps, que condicionaran les estratègies de treball en les properes hores: continuarà la pluja i el vent gèlid que bufa del nord nord-est. És a dir, res d’anormal. Ja hi estan acostumats. Així doncs, a les quatre començarà, tal i com estava previst, el primer torn a coberta. Senten el butlletí internacional de notícies de la BBC, on diverses informacions parlen de l’estranya tempesta de vent huracanat, que segons sembla, s’ha desencadenat aquesta mateixa tarda-nit a la zona de les illes de Cap Verd. Pot ser que hi hagi diversos desapareguts.

A fora, se sent el soroll estrident de les sirenes, dels patrullers de control de Terranova, que trenquen l’esvalot del mar. Ja estan tots a coberta esperant les ordres dels inspectors que, de seguida, pujaran a bord. El patró renega de la seva sort malastruga i se’n recorda en gallec de totes les santes mares dels policies uniformats de vermell.

Aquesta vegada va en serio. Cap a St. John’s. Diuen que volen comprovar tota la càrrega, que hi ha hagut una denúncia. Estaran aturats una setmana, com a mínim. Nolàs sent una punxada forta a la boca de l’estómac i es comença a trobar malament. Sembla ser que és com un còlic, com una puntada de peu al fetge. Vomita i cau a terra, davant la sorpresa de tots plegats. Ho havia intentat i no li ha sortit bé. Volia retirar-se i viure com Déu mana i no podrà ser. L’excusa del marquès ja no té sentit.

Al port de St. John’s, quan buidin les bodegues del buc, trobaran, sota el bacallà gelat del compartiment número 2, les deu caixes precintades, plenes de coca, que l’altre dia a la nit, mentre el patró dormia, van arreplegar del mar quan suraven sobre l’aigua en un punt convingut. Barreiro el va ajudar a hissar les caixes i va a percentatge, encara que es pensa que porten tabac. Només queda una sortida digna per salvar la cara davant el patró i la família, i Castro l’aprofita. Un cop de mar oportú el fa caure a l’Atlàntic gelat. Els potents focus de la policia intenten, sense èxit, localitzar el nàufrag que, que vista la nit espantosa que fa, no té cap possibilitat, ni ganes.

7. El fantasma viu del caporal Nuñez

2010-09-09T20:30:00.001+02:00

Després de Terranova i quinze graus a ponent, Puerto Rico o Borinquén. Taína i caribenya des de sempre, espanyola des de 1493, americana últimament. Arecibo, 18ºN; 66ºW a quasi 2000 milles nàutiques de l’illa de Terranova. Són les vint-i-tres hores. Temperatura: 25ºC.

L’illa de Puerto Rico és veïna de “La Española” / República Dominicana / Haití, i va ser descoberta per Colom, en el seu segon viatge, al 1493. Tota la zona ha tingut sempre una gran activitat sísmica, degut al moviment i l’activitat incessant de les plaques tectòniques confrontades d’Amèrica del nord i del Carib. També està detallat algun mortífer tsunami, de proporcions devastadores considerables, com el d’octubre de 1918. Històricament es poden contrastar sèries de 2 o 3 sismes cada segle, d’una força superior a 7 en l’escala de Ritchter. San Juan de Puerto Rico és la capital de l’illa.
Avui, a les onze i un minut de la nit, tota l’illa està sent sacsejada durant uns llarguíssims 32 segons. Mentre dura la vibració tectònica, se sent, de fons, com el soroll sostingut d’un potent tro llunyà. A les 23:07, només sis minuts després de l’ensurt, l’RSPR (Red Sísmica de Puerto Rico) en una demostració d’eficàcia, fora de tot dubte, comunica per tots els canals de TV, des de la seva seu central a ciutat Mayagüez, que ha estat un petit terratrèmol de força 5,5 a l’escala de Ritchter. La xarxa de tretze sismògrafs instal•lats a la illa per l’United States Gelogical Service (USGS), indiquen que l’epicentre ha estat localitzat al mar Carib, 40 km. al nord de la ciutat de San Juan, i a una profunditat de 24,8 km. Es comunica que els danys materials són de poca consideració i quantia. Tampoc no sembla haver-hi ferits.
Minuts més tard, a les 23:24, hora local, la policia d’Arecibo, al nord-oest de l’illa, rep una trucada telefònica referint que part de la façana superior del campanar de l’església de Nuestra Sra. Del Carmen, vora el port, presenta unes esquerdes bastant aparatoses. Podria ser que hagués resultat una mica danyada per les vibracions. Ha caigut també una bona part del voladís de la teulada i s’ha sentit el soroll d’alguns vidres com petaven.
La veïna caserna de bombers del propi barri de la Barceloneta, ubicada a menys de dos quilòmetres del lloc dels fets, rep l’encàrrec d’enviar-hi una unitat d’inspecció, per fer-ne una primera valoració i, si s’escau, posar en marxa l’operativa d’emergència que es consideri més adient a les circumstàncies. Carlos Zayas, enginyer de demolicions, i cap d’aquesta unitat, és el bomber encarregat de realitzar el peritatge “in situ” i elaborar l’informe pertinent.
Mentre arriben al lloc dels fets, Zayas explica als seus companys de la unitat de control, com li havia anat per les Hawaii, on ha estat treballant, durant els darrers dos mesos, en el complex científic del Mauna Kea. Comenta que ha fet un master de vulcanologia en els laboratoris que la USGS té ubicats dins el mateix cràter d’aquest volcà inactiu. De fet, diu, tota aquesta zona, coneguda com la Muntanya Blanca, deu la seva fama internacional, no a precisament la sismologia, sinó a l’astrofísica, amb el potent grup de telescopis infrarojos de l’Observatori Astronòmic Internacional del Mauna Kea. Un dels més importants del món. La veritat, començava a estar una mica fart de tants documents i tant despatx. Ja tenia ganes d’una mica d’acció.
De moment, tot sembla pura rutina i no hi ha ni motius per engegar la sirena de l’impressionant Chevrolet Silverado, vermell i blanc, que la unitat d’intervenció va estrenar no fa gaire. La poca circulació que hi ha a aquesta hora i la tranquil•litat que es respira a tota la zona, aconsella no fer gaire soroll, ni tampoc donar peu a cap l’alarma innecessària als veïns, que sembla que s’han pres el petit terratrèmol amb molta calma.
Per l’equip intern de comunicacions, coordinat per la policia, s’informa que, en els últims minuts, s’han registrat dues petites rèpliques del terratrèmol principal, però de poca intensitat i durada. Es comunica també que les previsions, dels experts de la central de Mayagüez, indiquen que, és probable, que hi hagi encara més moviments secundaris, però de menor intensitat.
Ja son al lloc dels fets. El campanar està en peus i res no sembla apuntar cap mena de perill. És de nit, i la il•luminació dels carrers i del propi edifici està intacta. Per tant, hi ha molta claror, i els potents focus de la pròpia unitat dels bombers, acaben per fer-ho tot molt practicable. Es podrà treballar amb total seguretat. El conjunt arquitectònic està format d’una església antiga i un campanar adjacent, afegit amb posterioritat. Damunt la porta d’entrada, gravada damunt la pedra, la data: 1778. Per tant, construcció vella de pedra, sòlida, amb parets de més d’un metre d’amplada. Però també, a vegades, de poc fiar. Al costat del campanar, el famós edifici color xocolata, en que la companyia farmacèutica Abbott Laboratories té les seves modernes instal•lacions i els molls de càrrega.
El cura Andrés, negre d’origen tahitià, que viu a la rectoria del costat de l’església, ha estat el que ha trucat als bombers explicant la incidència. Diu que, en el moment del sisme, les campanes tocaven soles, i els despreniments de materials no s’han produït en el mateix moment del terratrèmol, sinó que tot ha ocorregut amb posterioritat, que és quan ell ha donat la veu d’alarma.
Seguint els protocols establerts pel Departament de Seguretat del govern, en tot allò que fa referència al Pla Únic d’Emergències per Terratrèmol (PUET), l’enginyer tinent Zayas, un dels dos caporals dels bombers que formen part de la unitat d’intervenció i el propi capellà que s’ha ofert voluntàriament per orientar-los i que ara mateix s’està col•locant el casc reglamentari, estan preparats per entrar dins l’edifici a fer-hi una primera inspecció ocular.
Es tracta d’intentar localitzar possibles danys en elements principals: pilars de suports centrals, parets de càrrega, etc. Porten una petita bateria autònoma en el frontal del casc, que els permet orientar-se, fins i tot, en la més foscor més absoluta. No els cal, ja que tot l’edifici està amb els llums encesos, tant per dintre com per fora, i per tant la visibilitat és excel•lent. Però els protocols i les normes estan per complir-les i no per qüestionar-les. Tampoc per fer-ne excepcions. Ha passat ja una hora del primer sisme, i uns quants veïns, atrets per les intermitents llums vermelles del vehicle, han baixat a mirar què passa.
En el mateix moment en què comencen a pujar els quatre esglaons exteriors que porten, des de l’explanada, cap a l’interior del vestíbul on es troba la pila baptismal, se sent clarament la terra com tremola sota els peus: és la tercera rèplica i resulta més potent del que es podia esperar. L’estabilitat dels pilars centrals de l’església queda molt afectada, i, sorprenentment, tot el conjunt dels dos edificis –església i campanar– s’enfonsen completament en un obrir i tancar d’ulls. No hi ha ni temps per reaccionar. Una espectacular pluja de totxos, pedres, ferros i vidres, cau amb estrèpit, acompanyada d’un núvol de pols, que ho embolcalla tot per uns instants i fa l’ambient completament irrespirable.
D’entre la boira polsegosa de l’edifici esfondrat apareixen, caminant entre les runes, com espectres, dos figures fantasmals. Són el caporal Núñez, que va ple de pols de cap a peus i amb ferides a la cara, i el cos transfigurat i intacte del pare Andrés que, no solament ha salvat la vida de miracle, sinó que també ha aprofitat la conjuntura per canviar el color de la pell: de negre a blanc.
Passen uns terribles minuts abans que la polseguera s’escampi i es pugui veure res. El tinent Zayas Gual, cap d’emergències de la caserna del barri de la Barceloneta, a la ciutat d’Arecibo, a l’illa de Puerto Rico, del mar Carib de l’Amèrica Central, no apareix i tothom comença a sospitar que s’ha quedat atrapat sota l’enderroc. Tornen a entrar al recinte on abans hi havia el conjunt d’edificis i els temors s’esvaeixen. Esta il•lès. Ple de pols, això si, i una mica atordit pel terrabastall i l’ensurt. No sap massa bé que ha passat i diu que li sembla que ha perdut, per uns moments, la consciència. Ha estat de sort. Al damunt del seu cap, la gran llosa de pedra, de més de dos metres de llargada, resta intacte al seu lloc i ha estat la salvaguarda que l’ha ben salvat de morir esclafat. Es llegeix clarament la data, 1778, sobre el Crismon amb les inicials JHS, Jesus Hominum Salvator.
Abans de sortir definitivament de l’edifici i abandonar les runes, recupera uns papers que, amb l’ensurt, li havien caigut de la butxaca superior de l’uniforme ignífug i esquinçat. Són els apunts del curs que, en les seves hores lliures, havia començat a fer per internet, relatiu a l’elaboració, tractament i conservació de vins, alcohols, olis i licors. Malgrat que han quedat bastant malmesos, encara es pot llegir amb nitidesa el contingut de les primeres línies de la pàgina 123, que és la que duia a sobre per estudiar avui a la nit:

Pàg. 123
Agua del Carmen: (Graduación alcohólica: 80%)
Historia: Tiene su origen en el Mediterráneo oriental. Llegó al Caribe con las primeras expediciones españolas.
Preparación: Póngase los ingredientes indicados en infusión con el alcohol durante 15 días, después pásese con presión por un trapo limpio, coloréese en amarillo de oro y fíltrese.
Indicaciones: El Agua del Carmen está indicada para el alivio de estados nerviosos, estrés, insomnio, malestar gástrico y dispepsias nerviosas, también es un buen antiespasmódico, calmante y antihistérico.
Ingredientes
Alcohol a 85º.........................................................................    2 litros
Melisa fresca en flor .............................................................. 300 gramos
Flor de hisopo ........................................................................ 50 gramos
Flor de tomillo ........................................................................ 50 gramos
Flor de salvia ......................................................................... .50 gramos
Flor de romero...................................................................... . 50 gramos
Canela de Ceilán en polvo ...........................................................8 gramos
Clavos machos ......................................................................... 5 gramos
Nuez moscada ......................................................................... 5 gramos
Coriandro ............................................................................... 20 gramos
Raíz de angélica ...................................................................... 20 gramos
Simiente de anís verde   ............................................................ 10 gramos
Bayas de enebro .................................................................... 10 gramos
Corteza de limón fresco    ............................................................1 limón

8. El Niño

2010-09-08T21:17:00.001+02:00

Piura, 5ºS; 81ºW, al nord del Perú, a 4000 km de Campina Grande, a l’est de Brasil. Si fa no fa, la mateixa distància que hi ha fins a Nova York o fins l’extrem sud de la Patagònia, a l’estret de Magallanes. Les dotze de la nit. Temperatura: 22ºC.

Hugo Cisneros Monroy prové d’una bona família oligarca, propietària de grans latifundis a tot el Perú, potents interessos en el sector del petroli i inversions multimilionàries a la Borsa de Londres i no precisament en empreses fabricants d’estampes de sants. Estudiant de quart curs de ciències socials a la Universitat Nacional de Piura, és el fill petit del president del govern regional del departament de Piura, al nord del país.
Aquesta tarda, Hugo va amb la seves amigues, Isabel Valencia i Amélia Velásquez, a l’aula cultural de la Universitat Nacional, on hi ha una conferència sobre els catastròfics efectes del conegut fenomen de El Niño (FEN) i la metodologia que s’hauria de seguir per pal•liar-ne els efectes negatius, sobretot a les zones costeres més castigades pel aquesta climatologia tant adversa.
Sota l’innocent i pedagògic enunciat que proposa la conferència, patrocinada pel Centro de Operaciones de Emergencia Regional, s’amaga, en una sala veïna, una xerrada col•loqui clandestina, coordinada pel Dr. Cienfuegos Parimango, líder obrer proper als sectors universitaris més radicals i buscat per la policia social, acusat de delictes contra la seguretat de l’estat. Només una dotzena d’estudiants i professors, que estan en el moviment radical, estan a la petita aula. A l’aula del costat, la conferència oficial que els dóna cobertura, segueix el seu curs hidrològic.
A l’entrada de l’acte subversiu, algú reparteix unes octavetes que contenen dades relatives al Perú. El líder Cienfuegos les llegeix i comenta en veu alta, tot just començar la seva intervenció: ”Les xifres són clares: 16% d’analfabetisme; 60% de pobres; 21% de pobres absoluts; 49% de llars amb electricitat; 10% de llars amb telèfon fix; 21% de desnutrició crònica; 48% de llars sense servei d’aigua potable; 66% taxa d’escolarització als 12 anys; el 8% de la població, controla el 90% dels recursos. La situació d’amples capes socials és desesperada. En alguna de les províncies més pobres, com ara la desèrtica Sechura, tenim encara una situació més lamentable. I no cal parlar d’altres departaments estatals que tenen problemes de igual o superior magnitud. Un país amb l’historia i el potencial de Perú, la bellesa de Suïssa i els recursos naturals que té, ha de fer fora les màfies financeres i oligarques i declarar la dictadura del proletariat, per iniciar un procés de justa redistribució. És l’hora de la revolució, companys...”. En fi, la dialèctica habitual en aquests casos.
Pare i fill, fa dos anys que no es parlen. Les diferencies ideològiques son massa importants. Insalvables. Les idees revolucionàries i maoistes del fill, posen els pels de punta al pare, que no entén ni com, ni per què, un estudiant brillant com ell, de bona família i amb un futur pletòric, ha pogut caure en aquest pou de merda comunista.
El cap de govern regional, està, en aquests moments, en el punt de mira d’elements implicats en la revolució. És a dir que corre seriós perill que, un dia d’aquests, el pelin. A son fill, no l’importa. Fins i tot hi està d’acord i no li faria res col•laborar-hi. Se’l sent a les assemblees de la facultat: “...perquè la revolució triomfi, primer és necessari eliminar els principals representants de l’oligarquia del país. L’assassinat de l’enemic és un camí lícit i necessari per assolir la victòria final del proletariat...”
Es guanya l’admiració dels seus camarades en lluita, que coneixen de sobres el seu llinatge. Tot i les seves intervencions públiques, no és detingut mai. La policia, que el vigila de prop, passa regularment informes de les seves activitats subversives al seu pare que, a la foscor dels despatxos oficials i malgrat tot, el protegeix.
La Direcció Nacional de Sendero –a la clandestinitat– fa dies que va comunicar a Martín Barreto Yupanqui, l’enllaç que opera a la zona nord, que hi han enviat dos escamots, amb plans molt definits, per fotre-li una bala al cul fatxenda de l’il•lustríssim cap del govern regional de Piura i una de les persones més riques de Perú: el Dr. Carlos Cisneros Maas.
Però, la Divisió d’Intel•ligència de la Policia Nacional sotmet al president a una estricta protecció i vigilància. Això fa que els dos escamots acabin per ser descoberts: un senderista mort en un control, aparentment rutinari, foradat per les bales dels agents de vigilància, i l’altre desaparegut. Dos dies després, apareix un cos mutilat i torturat a les aigües del pantà de Poechos, vora la capital.
Barreto filtra a la Direcció Nacional el nom de Hugo Cisneros com la persona ideal per acabar la feina que no s’ha pogut encara enllestir. En un principi, els lligams familiars tan estrets entre futura víctima i botxí, fan que alguns dirigents no se n’acabin de fiar del tot. Però ell s’ofèn quan, des de la Direcció, dubten de les seves capacitats i determinació en aquesta oportunitat d’or contra el capital i a favor dels interessos de la lluita obrera i camperola. S’ofereix voluntari.
Aquesta nit, el Dr. Cisneros, amant de l’òpera, té el compromís ineludible, com a ex alumne de la UNP, d’assistir a l’estrena de les noves instal•lacions de l’auditori, ubicat dins el propi recinte de la Universitat Nacional. Per celebrar l’esdeveniment, l’Orquestra Simfònica Juvenil d’Equador estrena l’opera Hansel i Gretel, que l’alemany Engelbert Humperdinck composa, el 1893, pensant en els germans Grimm.
Són les dotze de la nit i el company senderista, Hugo Cisneros Monroy, surt de casa les seves amigues de la universitat, després de sopar amb elles. Camina solitari pel passeig de palmeres que voreja el recinte universitari i que porta a l’avinguda Tupac Amaru. Porta a l’esquena la típica motxilla d’estudiant. Avui plena d’explosius. Tota la zona està molt vigilada per elements de la policia. L’aturen al primer control i quan se identifica com a fill del conegut president del govern regional de Piura, els estrictes –i poc preparats– controls policíacs, no posen cap mena d’impediment al seu pas. Tranquil, parla educada i pausadament amb l’oficial d’intel•ligència de la policia metropolitana que l’acompanya, sol•lícit, fins a la porta del teatre. Li diu que la sortida de la comitiva està prevista cap a la una de la nit. Per fer temps, fumen tots dos un parell de cigarrets. El policia, amable amb el fill del jefe, només pensa que s’acosta l’hora de plegar i anar a dormir a casa. El suïcida, capficat en la seva idea, pensa, sorneguer, que li sap greu no ser musulmà i assolir el paradís amb les setanta dues verges per ell sol. Somriu pensant que potser hauria de saber si totes alhora o d’una en una.
Comença la sortida del teatre del seguici oficial, i el Dr. Cisneros veu, sorprès, al seu fill que, amb la ma alçada, el saluda de lluny i li fa gestos de que vol parlar amb ell. Dóna ordres al seu cap de seguretat perquè el deixin passar d’immediat. Aleshores, quan els dos estan ja a molt poca distància i sembla que es vulguin abraçar, el kamikaze Cisneros Monroy, estira l’anella del detonador que ha de fer explotar la càrrega explosiva de la motxilla i emportar-se pel davant el seu presidencial pare, Dr. Cisneros i tot aquell que estigui ben col•locat.
Però no. L’artefacte no explota i Hugo, sorprès que no hagi hagut detonació, no té més opció que abraçar-se a son pare, que content de la retrobada amb el fill, l’estreny amb força contra el seu cos i s’emociona. És la una de la nit al país de les deu mil muntanyes.
Els diaris, com sempre fidels a la realitat, diran a l’endemà que, la policia, fent un escorcoll rutinari de matinada, va trobar, dins el recinte universitari, una bomba criminal amagada dins una motxilla que portaven dos sospitosos, ara detinguts per pertànyer a grups afins a Sendero. Es creu que van ser ensinistrats a l’interior del país, als campaments maoistes revolucionaris de la província de Morropón, dins la mateixa regió de Piura, o fins i tot, a la difícil zona muntanyosa dels Andes.
També informarà la premsa, a la secció de Societat, que part de l’extensa família Cisneros, davant la difícil situació política i social del país, ha decidit anar a passar una temporada a la nova finca que el vell s’ha comprat vora el llac de Neuchâtel. Avui mateix, una petita comitiva de deu persones, aborda, en un discret aeroport militar de la província de Loreto, un jet privat amb destinació BRN (Suissa). Dalt l’aparell hi van la dona del Dr. Cisneros, Fidelia, el seu fill Hugo, el germà gran, Reinaldo, i diversos ajudants i servents de la família. Quatre grans caixes de papers, documents confidencials i objectes personals, surten del país sota valisa diplomàtica.
Els diaris no en sabran res però, Hugo Cisneros, el fill retrobat, ha estat embarcat a l’avió completament sedat. El metge de la família, Dr. Franklin Sevilla, li ha subministrat suficients narcòtics com perquè dormi durant tot el vol. A l’arribada de l’avió a Europa, tot està preparat per l’ingrés del fill pròdig en una clínica psiquiàtrica de Berna, especialista en el tractament d’addiccions a sectes perilloses. Els electroshocks estan assegurats.

9. La panocha de su santa

2010-09-07T21:36:00.000+02:00

Si deixem, un cop més, que la Terra segueixi el seu curs natural, i anem 15º a l’oest i 24º al nord, vol dir que ens trobem a Veracruz, Mèxic, 19ºN; 96ºW, on es desenvolupa el següent capítol de la nostra història. Una de la nit. 17.05.05

L’oficial de policia Sebastián Tejada viu al poble de Acayucan, al sud de l’estat mexicà de Veracruz. Fa pocs dies, a la nit, després de complir els seus deures conjugals, Maria Flor de Lis, la seva dona, li comenta que, a la parròquia, ha arribat un nou cura titular. Fa només dos dies que ha pres possessió i tot el barri ja en va ple. Tothom parla del padrecito Jesús.
L’endemà, la mateixa història. Que si sap parlar molt i molt bé. Que avui l’ha conegut personalment. Els anteriors curas, més aviat la tenien per una feligresa anònima i no pas com Jesús que, de seguida, s’ha après el seu nom. Tothom diu que és una persona que inspira confiança i, encara que, per ella, això no és important, també diuen que és un home de bona planta.
Sebastián s’empassa en silenci i de mala gana les franques opinions de la seva dona sobre el nou capellà. Però li queda mal regust de boca i li senten fatal. Ara s’adona també d’altres detalls que, en un primer moment, es pensava que eren banals, casuals, sense importància. Per exemple, l’efusiva salutació que el padrecito els va fer a la sortida de missa del diumenge passat, a la mateixa porta de l’església. En principi, creia que la seva imaginació veia fantasmes, però ara està segur que, en un moment donat, la ma d’ell es va entretenir massa estona dins la ma d’ella. Total per dir-li hola, com estàs. La veritat, massa confiança i excessives paraules per tant poca coneixença; tot plegat, no porta ni dos setmanes a la parròquia de la “Virgen de la Candelaria”.
Des que ha arribat el padrecito, Flor de Lis, passa més temps a la parròquia que a casa. Li ha entrat la dèria d’anar a missa cada dia de bon matí, per poder escoltar la paraula de Déu que surt dels llavis de Jesús. És important, va dir Jesús des del púlpit, conèixer el patrimoni cultural dels nostres avantpassats, començant per la pròpia llengua, i ràpidament, s’ha apuntat a les classes d’asteca, o sigui de nahuatl, que es fan, a la parròquia, un dia a la setmana per la tarda.
De fet, ell mateix, en Sebastián, és el primer que anima la seva dona a fer coses i distreure’s. Però clar, tampoc no li agrada gens ni mica que es passi el dia remenant el cul vora la sotana de Jesús. Sobretot, tenint en compte que, fins ara, ella no n’havia estat mai de misses, ni d’esglésies. Aleshores, a què venen tots aquests sobtats accessos de beateria?
A més a més, l’oficial de policia Sebastián Tejada, treballa tot el sant dia dalt el cotxe patrulla oficial, numerat 002/105-VER-MX, propietat de la Procuraduría General de la República, fent la mateixa carretera. Hores i hores, amunt i avall, circulant, patrullant, vigilant el bon estat de les pistes i atenent algun accident que es produeixi a la seva zona. Massa estones buides de feina i plenes de perillosos pensaments: la dona sola, a quilòmetres de distància i molt propera al diable.
I comença a elucubrar i donar com a fets provats, o si més no, dignes de sospita, unes simples suposicions, producte de la seva crònica i malaltissa gelosia. D’aquí, a fer-se una ràpida i poc elaborada composició del que estava succeint a la mateixa parròquia, a espatlles seves, i mentre treballava, hi havia molt poca distància.
Al llarg del dia li fot la tabarra al seu company de la patrulla de control, Carlos Rosales. Cada cop, li diu, ho té més clar i si ordena mentalment la seqüència dels fets, fins ara provats, les conclusions son més que evidents. Mira:
–Punt u: cada dia que passa, la meva dona esta més contenta, sense que hi hagi cap canvi significatiu, dins la nostra vida de parella, que ho justifiqui.
–Punt dos: últimament, ella li retreu coses absurdes, que mai no s’havia atrevit a dir-li fins ara, com per exemple, que li agradaria que la tractés millor, que se l’escoltés més, que haurien de parlar cada dia de coses que els il•lusionin, fer projectes pel futur, que potser li agradaria treballar fora de casa i realitzar-se com a dona, etc.
–Punt tres: la relació tant assídua i propera que té amb el cura Jesús comença a fer una pudor espantosa. Entre actes litúrgics i culturals, se la veu per la parròquia contínuament. I després, les confessions privades que tant de moda s’han posat. Vés a saber que carajo li explica ell o de què cony parlen. Massa confessió per tant poc pecat. O potser no són tant pocs els pecats que s’ha de fer perdonar.
–Punt quatre: encara que no porta un control diari, ni tampoc no ho ha anotat enlloc, es evident, que la freqüència de les trobades al llit amb la parenta ha baixat bastant en el últims mesos i amb les excuses més estranyes. Això vol dir que ella ja va ben servida i, a ben segur, –ell això ho sap del cert– que la seva dona és molt i molt exigent en aquest tema i no li agrada perdre’s cap àpat.
–Punt cinc: O.K., tens raó. All right, la meva dona està molt ben dotada per la mare naturalesa; fins i tot podríem dir que és una dona de bandera. I, sí, es cert, la puta mania que té d’anar sempre amb vestits i samarretes molts ajustats, que donen fe de la seva exuberància, no ajuda tampoc ningú a tenir el cap clar. Però això no justifica que, el diumenge passat, el señor cura Jesús se la repassés, amb la vista encesa, de dalt a baix, despullant-la amb la mirada, davant d’ell mateix i de la resta de parroquians.
–Punt sis i definitiu: a ell ningú no el fotria. Era clar que el cura se li estava beneficiant la dona, metiéndole palo a la panocha de su santa, davant dels seus propis nassos. Fins i tot, potser s’ho feien dins la mateixa església. Mereix que algú li doni un escarment de debò. Ja està. Un càstig contundent. D’aquells que mai més no oblidarà. Segur que no! Si saps quin és el problema, de seguida trobes la solució.
El seu company de patrulla, Rosales, que fa déu anys que el coneix, condueix distret el flamant Ford Ranger i fa que si amb el cap, sense posar massa atenció a les pendejadas que li explica el seu company.
Avui dissabte, Sebastián diu a la dona que té torn de vigilància de nit i que se’n va a treballar. Tornarà, com sempre, al matí, cap a les set. En realitat, s’atura a la cantina Dos Aguas per prendre’s uns tequiles que el relaxin una mica. És la una de la nit. Durant una bona estona beu i xerra amb el seu amic Galindo, alies “Bronco”, al que, precisament, ara fa una any, al poble d’Alto Lucero de Gutierrez Barrios, un marit banyut li va fotre una bala als morros. Va sortir-ne amb vida, però amb tota la cara marcada per una penosa cicatriu.
A la tele del club Dos Aguas, sempre engegada, però sense veu, passen avui Revenge , la tèrbola pel•lícula filmada en a zones de Veracruz properes al poble d’Acayucan. Al film, uns magnífics i sensuals, Cochran i Mireia (Kevin Costner i Madeleine Stowe), s’enreden de mala manera. Aleshores, Zorba el Grec, cacic local, ha d’actuar amb contundencia per salvar l’honor perdut, tal i com li passa al nostre protagonista, encara que, aquest, no ha vist mai la cinta que Tony Scott filma l’any 90.
Bronco ja fa dies que està al corrent del que està succeint i aplaudeix les intencions del seu amic. Sempre que el veu, l’anima que es tregui del damunt el problema d’una vegada, que deixi ja de menjar-se el coco tot el dia. Que pensi amb el seu honor, ara sollat i perdut. Segur que tot el veïnat va ple de rumors. Jesús i Maria. El cura y su santa.
I si vol parlar, que sigui el rifle de reglament AR-15, de la policia federal, que porta al maleter del cotxe, el que tingui l’última paraula. La decisió està ja presa. Pugen al Ranger oficial i Galindo acompanya Sebastián fins a l’església de la Candelaria, on, al veure que la cosa va en serio, s’esfuma i desapareix.
A l’edifici de la parròquia, on hi viu el capellà, només s’hi veu una finestra amb el llum obert. En algun lloc proper, una ranchera sona molt vella en un disc massa ratllat. Són les dues de la nit. Sebastián, que va molt begut, trenca la porta d’una puntada de peu i entra dins la residència. A les mans, el potent rifle de repetició, al cap, la sang calenta i a la cara, els ulls rogencs de tequila i ràbia.
Efectivament, allà està la seva dona, sorpresa, cridant histèrica, i el padre Jesús, no menys astorat pel soroll de la porta trencada i per la violència de les faccions de l’intrús armat. Pel que veu Sebastián d’un cop d’ull, sembla que només estan ordenant una colla de papers i omplint unes lleixes amb llibres, que ara tenen estesos per tot el terra. Per un moment dubta, no sap que fer, però no, encara el canó cap el cos de la seva dona, prem el gallet de l’arma i vol diaparar, però no passa res.
Sorprès que el rifle no s’hagi disparat i mentre no s’adona que du encara el pestell de seguretat posat, Flor de Lis, en la confusió, aprofita per sortir corrents cap al carrer, xisclant i alertant que el seu home, borratxo, vol matar el padrecito.
Mentre, Jesús, que s’havia quedat inicialment petrificat, intenta fugir, seguint els passos d’ella. Però això el delata: en aixecar els faldons per córrer millor, es veu nítidament que porta la botonada de la sotana descordada, i a sota no hi du cap peça de roba. Se li veu el pepino gegantí, excitat, i las canicas que li ballen sota la sotana arremangada. O sigui que sí, que tenia raó i que s’ho estaven muntant.
O, al menys, que s’ho havien fet fa poc o que estaven a punt de fer-ho, o que jugaven o què sé jo, puta. Dispara, ara si, i l’impacte del tret forada les cuixes i natges del fill de puta que s’estava escalfant amb la seva santa Maria Flor. Jesús, amb els llargs cabells projectats endavant, destarotats, com si una turmenta de foc li hagués caigut al damunt, cau a terra ple de dolor i pànic, perquè veu que potser té els moments contats.
En aquests terribles instants, pensa en sa mare, que viu a la Barceloneta, Arecibo, Puerto Rico, on ell va néixer ara fa trenta anys. Li sap greu per ella, que treballa fent feines auxiliars a la parròquia de Nuestra Sra. Del Carmen, que és on va celebrar la seva primera missa.
Sebastián, fora de sí, veu que el cura no s’acaba de morir, encara que molta estona no li falta, i el vol ajudar. Apunta l’arma un cop més, i dispara als fantàstics genitals del padre Jesús, que implora pietat, per Déu! Ensangonat com va per tot arreu, les cames li tremolen, però no és decideix a tancar els ulls i lliurar l’ànima al diable. Potser ha fet un pacte amb el maligne, a canvi de no morir, pensa el policia. Ell coneix altres històries similars. No cal pas fiar-se d’aquests espabilats que coneixen totes les trampes per no anar a l’infern.
Amb el soroll dels trets i els xiscles de la dona al carrer, algun veí ha donat l’alerta i en pocs moments arriba un cotxe de la policia metropolitana. Encara va armat i malgrat els crits i ordres dels companys policies, costa molt convènce´l que llenci l’arma a terra, lluny del seu abast. Quan finalment ho fa, entren a la casa parroquial i veuen la carnisseria. El sergent de la policia local, que és un esgarrapacristos, boix pel que veu, perd el control i vol endegar-li un tret als morros. Carrega la pistola i l’apunta al cap, i fa com que li endega un tret: desgraciat!, mira que disparar-li al padrecito Jesús, hijo de perra, pum!, pum!, pum!, una, dues, tres vegades. Però no dispara. Té un moment de lucidesa, i no dispara. Finalment, els seus companys li han d’agafar l’arma reglamentària i calmar-lo.
Els nois de l’ambulància, recullen les restes del desgraciat padrecito, i el carreguen a la llitera, capat, rebentat, dessagnat, però viu, malgrat les destrosses. Es miren entre ells i somriuen, nerviosos, quan poden apreciar les restes esquinçades d’un penis espectacular, de no menys de dotze o tretze polsades de llargària.
En Sebastián, ara en presó preventiva i a l’espera de judici, coneix l’informe forense relatiu als fets, i signat per la doctora Sanchez la nit d’autos, on es detalla que la seva dona no va tenir relacions sexuals aquella nit, tot i que, segons consta, va arribar al laboratori de la policia sense calces. Tant s’hi dóna, pensa Sebastián, segur que de totes maneres, s’estaven magrejant descaradament, i que la molt puta, li estava remenant directament los tecojotes i llepant-li el melindro, per donar-li vida, abans que ell li ataqués frontalment el medallón i li entaforés el marrugan entre cuixa i cuixa.
Malgrat que, al homicida fallit, li cauran no menys de deu anys, dels quals no en complirà més de tres, està content d’haver-ho fet: era clar que no es podia permetre el luxe de mirar a una altra banda i no fer res. Si no arriba a intervenir, els seus amics i companys de la feina no ho haguessin pas entès, n’haguessin fet mofa per sempre més i s’haguessin pensat que era un huevón y un cagón de policia metropolitana de caminos.
El diumenges següents, l’església de la Virgen de la Candelaria queda plena, de gom a gom, per la missa de dotze. El cura nou, que ha enviat el bisbat, dirigeix la pregària i resa per la recuperació del padrecito. Moltes feligreses, que coneixen el padre Jesús, reciten fervoroses les seves oracions, adreçades a una ràpida curació del seu guia i conseller. No saben però que, malgrat que segueix en vida, mai més no podrà fer servir l’òrgan sensacional que tanta vitalitat i alegria ha donat a la parròquia en els últims temps. Els metges de l’Hospital Central de Veracruz, per salvar-li la vida, van haver d’extirpar-li, sense contemplacions, l’objecte més preuat de tota la comarca i causant dels seus pecats i dolors.

10. Fuck You!

2010-09-06T22:14:00.000+02:00

Tucson. Arizona, longitud: 111ºW, latitud: 32ºN.; 15 graus a l’oest de Veracruz, on fa una hora han succeït els castradors esdeveniments parroquials, que Déu haurà ja perdonat. Dues de la matinada, hora lunar. Temperatura ambient : 66ºF .

Els fets esdevinguts aquell matí, del dijous 12 de novembre d’ara fa set anys, van anar així:
Phoenix, capital de l’estat d’Arizona, cap a les onze del matí. Dos homes joves circulen amb cotxe per l’autopista #10, direcció sud, amb la intenció d’anar a divertir-se una estona amb les seves amigues mexicanes, de gustos cars, que treballen al Havana Strep Club de Nogales, ciutat fronterera de l’estat mexicà de Sonora, a més de 250 km al sud. Un parell de mexicans amb una vella camioneta desmanegada passen bastant desapercebuts per aquestes latituds.
Estem a la vora de la frontera amb Mèxic i les carreteres van plenes de vehicles que provenen de El Paso o de Tijuana. Els border patrol, amb els seus potents 4 x 4, controlen tota la zona i estan bastant ocupats a pescar els pobres desgraciats que travessen a peu el desert, tot cercant, en direcció nord, el paradís de la terra promesa. Si vas motoritzat, ningú no t’emprenya. Però abans d’anar més al sud, han de fer una mica de cash per a les despeses i Tucson, que els ve de camí, és el lloc ideal. Amb uns quants bitllets de cent en tindran prou per passar el dia dignament.
Sí, aquell lloc era prou bo i tampoc no hi havia massa bòfia pels voltants. Aparquen el cotxe a la secció de rentat de la gasolinera Mobil-Buschi, amb el seu petit supermarket. A un costat, la tenda de gelats del vell Jeronimo Arrow, i a l’altre costat, la sucursal de borsa de Merryl, Godbass & Rice que, com se sap, treballen de costa a costa, fent també servei de custodia de documents diners i joies.
Entren a cara descoberta als despatxos de l’agència de valors. Les cameres de seguretat els filmen amb tota nitidesa. La policia de Phoenix, a través dels monitors de control de la central, veu l’atracament en directe. Son hispans: no hi ha dubte. Tots dos van armats i porten dues aparatoses pistoles, fàcils de reconèixer. Les famoses Heckler & Koch alemanyes, de difícil adquisició, fins i tot, al fornit mercat nord-americà. Quan entren, comencen a cridar com a bojos.
– Que ningú no és mogui, i no passarà res!
Malgrat l’advertiment, Mathias Braun, el vigilant jurat que treballa a l’agència, responsable com és, intenta treure l’arma reglamentària per fer front a l’atracament i cau ferit mortalment, abans ni de poder desenfundar. Pel que sembla, li han endegat un tret a boca de canó i no ha tingut ni temps de respirar.
–Puta mierda compadre. Nos jodieron hermano!
Han de marxar corre-cuita: totes les sirenes del món sembla que s’hagin posat d’acord per sonar alhora. Després de tant soroll, en prou feines han pogut agafar vuitanta dòlars de merda de la caixa registradora. Al cap d’una hora són detinguts a l’autopista federal, després d’una llarga i accidentada persecució, on moren, per foc creuat, dos policies més. Ells dos cauen també ferits de gravetat.
Els detinguts són Jacobo Walter Montero, 18 anys, originari de Barranquilla, Colòmbia i el mexicà Carlos Buendia Lindo, de 16 anys, nascut a Monterrey, Mèxic. Tots dos amb antecedents per atracament i també per assassinat de dos policies més. Buscats, des de fa mesos, per tota la FBI, amb càrrecs contra la seguretat federal. Els caurà la grossa.
Al cap d’un any de presó i un cop enllestit el judici, un jurat popular de Phoenix diu que són culpables i el jutge els condemna a morir a la cambra de gas. Després de recórrer la sentència a totes les instàncies durant anys, i d’exhaurir, sense resultats positius, totes les apel•lacions que marca la llei, ha arribat el gran dia. L’últim. Encara estan de sort perquè, des de l’any 2000, estan en vigor les noves normatives compassives, relatives al corredor de la mort: el reu té dret a escollir entre gas o injecció letal. Tria: pel forat o pel forat. Ahir, Walter Montero, 22 anys, va ser injectat i ha anat a viure a can pistraus; avui li toca el torn a Buendia Lindo, que en té 20 i també ha triat l’agulla.
Son les dues de la nit i el porten de mala gana, a empentes i algun que altre cop, a una petita habitació a tocar de la sala d’execucions, que ja es comença a omplir de gent. Els polis que el vigilen, li diuen, entre rialles, que té el tradicional privilegi de l’última voluntat. El reu, cau a la trampa i diu que vol un tequila doble Tres Mujeres, per prendre-se’l, a poc a poc, fins que sigui l’hora de marxar. Que no: que ja sap que d’alcohol, a la presó, no n’hi ha i que si en té moltes ganes, s’haurà d’esperar una estona, a veure si a l’altre barri algú l’invita a una ronda. Els quatre guàrdies riuen amb ganes. Estan acostumats a veure cares de vius que fan cara de morts.
Buendia, recorda, una per una, les cinc víctimes mortals que ha anat deixant pel camí. Pensa que, com que també ell ha de morir, potser podria ser una mica comprensiu amb la desgràcia dels morts, que ho són, per culpa seva i escriure unes línies demanant perdó als familiars. Però no, no li surt. Diu que ja està bé, que ja està a punt, que se l’emportin d’una puta vegada, fuck you!
Entra desafiant a la sala d’execucions, plena de funcionaris i de familiars dels que van desaparèixer del planeta abans d’hora i per culpa seva. Alguns dels assistents li aguanten, per uns moments, la dura mirada d’ulls sanguinolents. Tot forcejant, acaben per lligar-lo de mans i peus a la llitera i rebutja que li posin una bena als ulls. Però li posen, tant si com no, després, però, de segellar-li la boca amb esparadrap. Perquè no insulti ningú, ni pugui dir cap més obscenitat, oh my god! Li treuen la camisa i li fixen l’estetoscopi al pit per controlar els batecs del cor i també elèctrodes al cap per mesurar l’activitat cerebral, o més ben dit: l’absència d’activitat.
Porta el cos ple de tatoos, entre els que en destaquen dos de molt aparatosos. A l’avantbraç dret, escrit amb lletra gòtica “SENDERO” i a l’esquerra un enigmàtic “LUZ”. Ara un funcionari, metge de l’estat, ja li busca la vena al braç per punxar-lo. Passa una bona estona, el punxen en diversos llocs, però no li troben cap vena, sec com està. Criden un altre funcionari, també suposadament metge, que arriba tot suat i molt nerviós. El punxen al coll, a la mateixa jugular, però observen que tampoc no és una posició segura. Malgrat tot, li deixen l’agulla posada, que li penja obscenament. Finalment li posen una altre agulla al turmell dret, a sobre un altre acudit: “VIDA”. Aquesta queda ben fixada i serà la bona. Entre una cosa i l’altra, ha passat ben bé mitja hora. Li molesta la punxada al peu i, malgrat que no se li veuen els ulls, pel gest es nota que està molt inquiet i nerviós.
Potser pensa que, a última hora, sonarà el telèfon i el governador li commutarà la pena màxima, perquè avui hi ha algun esdeveniment important que s’ha de celebrar, i que ara mateix se li escapa...
Però no té temps de pensar en res més: el mortífer cocktail injectat, actua instantàniament. Cinc segons, paràlisi muscular, indica una màquina; deu, mor cerebral, diu l’altra. L’excreció nasal d’uns inesperats líquids de color fosc, producte d’un vòmit final, posa un detall fastigós a una cerimònia gens discreta. Un del funcionaris del penal, marejat com una sopa, vomita abundantment en un racó de la sala.
L’assassí assassinat. Sembla que, per fi, han aconseguit que the son of bitch, deixi d’emprenyar. Ha passat a millor vida. Un tercer metge de la presó, curós de les seves obligacions, s’hi apropa nerviós, l’ausculta i diu que si, que el seu cor ja no batega. Pot certificar, oficialment, que és mort.
Els familiars que han assistit a l’execució, s’abracen contents. Finalment, els seus morts reposaran tranquils i venjats. Alguns van a la capella del penal a donar gràcies a God our Lord. El pastor evangelista del penal els precedeix, amb una bíblia a la mà dreta i una creu gens discreta a l’esquerra. Estem a la presó federal de Tucson –Arizona– USA i són les tres de la matinada del dimarts dia 17 de maig de l’any 2005.

11. Salmon River

2010-09-05T22:20:00.000+02:00

El planeta Terra, com sabeu, no s’atura mai. Nosaltres tampoc. Vora de la frontera USA, sobre l’illa de Vancouver, a la Colúmbia Britànica del Canadà, es troba Kelsey Bay. 3:00 a.m. Coordenades terrestres: 50ºN; 126ºW. Temperatura, 6ºC.

L’historial mèdic de Bàrbara Lee és de lliure accés i es pot consultar a la secció històrica del St. Paul’s Hospital de Vancouver, BC. Canadà. Ha estat ingressada onze vegades en els últims dos anys.
A la carpeta del seu expedient, sota l’epígraf titulat preforms, es poden llegir detalls dels aspectes més escabrosos dels greus problemes que ara pateix. El consum abusiu d’estupefaents, amb més de dos anys enganxada al cavall, sumat a la seva promiscuïtat sexual practicada sense cap control o mesura profilàctica, són els principals causants del seu estat actual. Hepatitis, disfuncions renals, problemes respiratoris, sida.
Primer, Eivissa, a finals dels setanta, a la mateixa època en que Janis Joplin, amb les cançons provocadores i la seva bisexualitat, trenca el puritanisme de la societat ianqui i obre les portes al moviment hyppie. Allà coneix Nola. Túniques blanques sobre cossos daurats, collarets de corall penjats al coll, l’aroma del patxuli i la mística del hatx. Visca la contra-cultura! Casualment, se les pot veure juntes, en una magnífica fotografia, feta l’any 1976 a Barcelona, i publicada a la contraportada del Tele/Exprés amb data 08/08/76, on, rialleres, sensuals, joves i esplèndides, encapçalen, agafades per la cintura, una de les primeres manifestacions reivindicatives del moviment gai i lèsbic.
Després, el Yucatán. Vuit anys forassenyats, viscuts al sud de Mèxic, amb la seva inseparable amiga finlandesa, Nola Cardis. Podríem dir que van escollir un bon destí i una bona època pels trips experimentals i el dolce far niente. De l’LSD, a la mescalina i els eufòrics opiàcis. No es van deixar res per tastar. Són molt alts els límits màxims de substàncies al•lucinògenes que un cos humà por arribar a tolerar. Elles n’eren la prova.
Però tot plegat acaba malament. Cardis, mor d’un tret de la policia mexicana, en un control nocturn instal•lat en una carretera comarcal de tercera fila. Bàrbara, carregada com va de no se sap massa bé quina substància, és la que condueix i no s’atura a les indicacions d’Stop. Els policies fan us de les seves armes disparant a l’aire, com sempre, i encertant de ple l’amiga de l’ànima, que mor a l’instant.
Després, la policia mexicana s’encarrega d’acusar-la de tràfic d’estupefaents i diversos càrrecs contra la seguretat. Judici, presó, depressió, misèria. Sense Nola, ja no hi ha res que justifiqui la seva vida i intenta suïcidar-se dues vegades, al mateix Reclusorio Femenile Norte de Ciutat de Mèxic, on s’hi està dos anys.
Finalment, als trenta quatre anys, sola, sense cap peso ni dòlar a la butxaca, retorna al Canadà, a Vancouver, on, al menys, li queda la casa del seu pare, mort fa anys. Al cap de poc temps d’instal•lar-se de nou a casa seva, comprova que està prenyada. El metge de l’ambulatori del penal, sap molt bé de què va això de la violació d’una presa. Decideix tirar endavant i un cop més s’equivoca de dalt a baix. El fill, rebec, es converteix en una càrrega insuportable, desastrosa, angoixant. Quan té setze anys, un dia deixa una nota manuscrita dient que no cal que el busqui i desapareix del mapa.
Sense cap amic ni a mil milles a l’entorn de casa seva, Bàrbara torna a beure molt i la seva salut malmesa acaba per trencar-se definitivament. I comença a visitar tots els hospitals propers a Vancouver, engreixant el seu esplèndid expedient malaltís.
Encara està de sort amb la petita tenda de flors i plantes que té vora el mercat. La feina omple bona part del temps i, fins i tot, molts dies desitja que no s’acabi la jornada laboral i hagi de tornar a casa seva, sola, fastiguejada, avorrida, malalta. Malgrat els seus esforços per seguir, fa dies que la vida li ve de sobres. De nit, sent les rates passejant per la teulada de la casa o potser a dins la casa mateixa. Aquests sorolls nocturns la tenen embogida i, a voltes, no sap ni que es fa.
Ara mateix, a les tres de la matinada, insomne, plora desconsolada dins els seu llit. Sent el soroll de l’aigua que cau a la dutxa i no recorda tan sols ni si l’havia engegat. O potser, no és a casa seva el soroll. Però no vol llevar-se per comprovar-ho: té por de trepitjar alguna de les rates que, de nit, ocupen impunement la casa.
Estranyament, quan supera una d’aquestes crisis, tot es fa molt més clar i recorda esdeveniments que creia del tot oblidats i que van ocórrer no fa tants anys, ara ja fa molts anys, quan era jove i vivia amb el pare. Les excursions a Salmon River o a qualsevol dels racons de l’illa de Vancouver, amb les espectaculars colònies d’animals salvatges i els seus cedres mil•lenaris. Els jocs amatoris de les orques, que s’acostaven prou a les puntes de Cape Scott, com per poder-les observar i fotografiar.
La sortida dels caus de les marmotes dormilegues i plenes de paparres, després del seu mig any de vida mínima. La festa del dos de febrer, que tant agradava al seu pare, copiada dels americans de Pensilvània, amb la marmota rosegadora fent el paper de l’oracle que pronostica la durada de l’hivern. Tot plegat, una excusa intranscendent per donar el tret de sortida a l’orgia d’alcohol que es desferma cada any en aquests dies curts i freds. Les barcasses de turistes ianquis, sempre riu amunt, riu avall, per entre les illes de planes verdes, les muntanyes difícils i les aigües transparents. La remor de les belles cançons que canten els boy scouts, acampats tot l’estiu vora el pati de ca seua.
També recorda, llunyanament, vagament, les fosques nits de por i llàgrimes amb el pare arrapat a l’esquena, tocant-li les cuixes i deixant-la tota bruta. Fins als setze anys, en que, farta de tot, Bàrbara diu prou i se’n va de casa, deixant la tutela del pare violador.
Pensa també en el fill perdut, de qui ja fa anys que no en sap res. L’última postal que li va enviar, era d’una platja de sorra blanca. Deia que s’havia comprat una casa vora el Mediterrani, i que un dia l’aniria a buscar per portar-la a veure uns mars d’aigües turquesa, plens de sirenes.
Des de la finestra oberta de la seva cambra, contempla la lluna plena retallant nítidament damunt el riu, quasi com si fos de dia, el perfil de les xemeneies rovellades dels vells cuirassats USS Charleston i USS South Dakota, remolcats fins aquí fa més de quaranta anys, per fer de museu de la marina i també d’atracció per als turistes. Després, massa vells, enfonsats. Ara, només els tubs de les velles xemenies negres i foradades, encara sobresurten enmig del riu dels salmons, aquí, a Kelsey Bay, a la Columbia Britànica, a tocar de la frontera USA-CANADÀ.
Comença a sentir sorolls altra vegada. En cap moment li passa pel cap, que la vida li cobra factura pels excessos dels anys de joventut. Al contrari, sempre diu que si tornés a començar, faria un bis. Amb la seva amiga, clar. Bàrbara i Nola. Cada minut i segon, espremut com si fos l’últim. Amagada dins el llit, plena de plors i tristesa, pensa que hauria estat millor haver mort també sota les bales d’aquells policies mexicans carregats de tequila. Nola i Bàrbara juntes també a l’altre barri. Malgrat que aleshores no hagués pogut vendre flors, feina que encara l’omple de joia, s’hagués estalviat vint anys sobrers i maleïts. En aquests moments, se senten els senyals horaris de les quatre, que sonen a la ràdio que té engegada, permanentment, per fer-li companyia.

12. Els idíl·lics mars del sud.

2010-09-04T23:41:00.000+02:00

Seguint el rastre del destí, quinze graus més a l’oest i sobre el paral·lel 18 sud. Atol de l’Amanu; Polinèsia Francesa. Distància a Vancouver: quasi 8 mil quilòmetres. Temperatura: 21ºC. Les quatre de la matinada. 17 de maig del 2005.

El planeta, impertorbable, suma quinze graus més cap a l’est i nosaltres, tossuts, equilibrem la rotació terrestre, restant-ne quinze cap a l’oest. Ens trobem a la Polinèsia Francesa, més concretament a Ikitake, sobre l’atol de corall de l’Amanu. Altura màxima sobre el nivell de les aigües: 6 metres. Si un dia, l’oceà s’emprenya una mica, quedaran tots bastant mullats i hauran de fotre el camp a corre-cuita, abans el mar no els engoleixi a tots. Mentrestant, la vida continua.

Els 200 habitants del poble d’Ikitake, saben, per algun indesxifrable senyal misteriós, per algun codi enigmàtic no escrit, que alguna cosa greu ha ocorregut o està succeint en aquest precís moment. És hora de son profunda i, en canvi, tothom està despert. Per això saben que alguna cosa no rutlla. Fins i tot algun gos dormilega, sobresaltat, comença a bordar a cegues per intentar aturar algun fantasma, que somniant, s’ha dibuixat a la seva imaginació.

Així, sense que, aparentment, ningú doni cap veu d’alarma, tothom baixa cap a la platja, que és el centre principal d’operacions del poble, central informativa i lloc de reunió i trobada dels habitants de la petita illa. La gent viu, com a molt, a pocs centenars de metres de la platja, on sempre hi ha algú que sap fer-ne cinc cèntims de tot allò que s’esdevé 30 km a la rodona.

Avui, no cal preguntar res. Tot està a la vista. El cos del hawaià Ford Koono jeu, estirat d’esquena, sobre els taulons de fusta del petit moll on atraquen les barques dels pescadors locals. Està mig estabornit i quasi ofegat, envoltat de gent que mira, tafaneja i intenta ajudar a sortir del mal pas l’expert submarinista.

No hi ha ningú que no conegui aquí el famós nedador i medalla d’or olímpic dels 1500 metres lliures, a Melbourne-56. Però, Koono és tant o més conegut ara per la seva militància en favor de la preservació de la bio-diversitat marina i la conservació del medi ambient, que no pas per les seves proeses, contra el cronòmetre, a les piscines australianes.

Detallem una mica el seu perfil.

L’any 95, monsieur Jacques Chirac és escollit com a cinquième président de la 5éme. République Française, i per celebrar-ho, ordena que es torni a engegar el programa de proves nuclears a la Polinèsia Francesa. Aleshores, Green Peace lidera una campanya internacional d’oposició frontal a aquesta decisió. Durant una de les accions de protesta, a bord del Rainbow Warrior II, i davant les cameres de mig món, Koono i vint activistes més són detinguts, per la marina francesa, i acusats d’entrar dins el perímetre de seguretat de l’àrea nuclear de l’atol de Mururoa i de participar en actes de sabotatge contra la seguretat de l’estat

Equips de submarinistes, dirigits per Koono, han estat, en els darrers anys, mesurant i posant en coneixement de la comunitat científica internacional, els nivells extrems de radioactivitat dels fons de corall de moltes de les illes properes, exposant-se ells mateixos a les contaminants radiacions que posen en perill la seva pròpia salut. Les dures crítiques que sempre ha fet a l’Estat Francès, en protesta per més de 150 proves nuclears fetes a Moruroa i Fangatufa des de l’any 1963, són de domini públic i ben conegudes pels serveis d’espionatge francès.

Koono també ha col·laborat amb multitud d’institucions científiques de primer nivell, com la National Geographic i la Geological Society de San Francisco, cartografiant els fons marins propers als 118 atolons, que formen l’arxipèlag de les Tuamotu-Gambier i la resta d’illes de Tahití. Els projectes de recerca bio-marins, realitzats amb la col·laboració dels equips científics del Dr. Cousteau, van donar-li també un enorme prestigi internacional.

Els operadors turístics tahitians, amb base a la capital Papeete, saben molt bé que Koono és, directa o indirectament, responsable de l’esplèndid negoci turístic que inunda tota la costa de barcasses amb fons de vidre, carregades de francesos, australians i americans, vinguts d’arreu per observar l’esclat de vida marina que es desenvolupa a les transparents aigües turquesa d’aquests paradisos de corall.

Tornem a l’accident.

A grans trets, els enigmàtics fets ocorreguts aquella nit, són descrits per la premsa local del dia següent. Es poden ordenar de la forma següent:

Abans de sortir el sol, Ford, amb el suport en superfície del petit iot de control i seguiment, “l’Aube”, comandat pel maorí Atamu Tekena, que sempre l’acompanya, fa una immersió nocturna, al llac interior de l’atol d’Ikitake, per intentar fotografiar una nova i quasi desconeguda espècie de peix soldat fosforescent, que s’ha vist en molt poques ocasions i sempre de nit. Equip de treball: l’habitual per a qualsevol immersió, més la càmera fotogràfica submergible, que porta acoblats dos potents focus alimentats des de la superfície i lligats a uns cables, que alhora també serveixen per fixar la posició del submarinista. La durada programada de la immersió és només de quaranta minuts i la profunditat màxima de 30 metres. Tot plegat, es tracta d’un senzill encàrrec de la secció d’oceanografia de la revista Nature.

Els problemes comencen al cap d’una mitja hora d’immersió. El generador de corrent elèctrica, que alimenta els dos focus de 2000 w, s’espatlla sobtadament i no hi ha forma de poder-lo engegar una altra vegada. Aquests petits incidents, no presenten, habitualment, cap tipus de problema. En aquests casos, se suspèn la immersió i es retorna a la superfície amb l’ajuda d’una petita llanterna de ma, fent, com sempre, les aturades tècniques de rigor.

Però Tekena es sorprèn que Koono torni a la superfície immediatament, sense fer cap parada de descompressió ni res. Quan puja d’un bot els tres esglaons que duen a la coberta, Tekena veu de seguida, per la cara que posa, que, sota l’aigua, ha tingut un greu problema i ha decidit pujar corre-cuita, tot i els riscs que la maniobra suposava. Tot just es treu la part de dalt del neoprè, quan agafa una estranya tremolera imparable i no pot ni parlar ni tampoc explicar què li està passant.

Aparentment tot és normal, la nit molt calmada i no se sent cap soroll que faci pensar en algun problema en concret. Tampoc presenta cap ferida externa visible. Quan Tekena, intenta recuperar els focus d’il·luminació nocturna, estirant dels cables de subjecció, observa que han estat seccionats nítidament amb algun tipus de tisora o tallacables i s’han perdut en el fons marí. No obstant, les bombones i tot l’equip que du a l’esquena, semblen estar en bones condicions. Tekena engega el motor de l’Aube i posa proa cap a l’embarcador del poble, que està només a unes dues milles de distància. Mentre, per ràdio, dona la seva posició i llença un avís d’emergència a les patrulles de vigilància marítima.

Les raons de l’accident poden ser diverses i ja hi haurà temps per esbrinar-les. Algun imprevist molt poderós el va empènyer a pujar volant, sense fer cap aturada. Això que, com a molt, només havia baixat fins als 30 metres (3 atmosferes de pressió), que és una profunditat poc perillosa per aquest tipus d’incidències. I més per un home experimentat com ell, amb milers d’immersions de tota mena i condició. Ara però, està estès damunt la passarel·la de fusta del petit port, i podríem dir que està fotut. No és el moment de pensar en res més.

La tremolera ha cedit, donant pas a un estat general de semi inconsciència. Una bombolla gasosa de nitrogen es desplaça pel seu sistema circulatori i Koona, tot i l’esgotament i el mareig que la descompressió li provoca, té el cap suficientment clar per adonar-se que, pels picors que té a les cames i braços, té moltes probabilitats que, en els propers minuts, se li obstrueixi algun vas sanguini del cervell i perdi la vida. A menys que se’l tracti urgentment en una camera hiperbàrica d’alta pressió.

Coneixedor com és del seu entorn de treball, fa pocs dies que s’havia llegit l’opuscle, editat pel propi Ministère des Archipels, referent al arxipèlag des Tuamotu Gambier i titulat “Recueil de données essentielles, décembre 2004, Service de l'administration et du développement des archipels, Polynésie Française”, on costa que l’any passat va haver-hi a tota la zona, dos casos més, greus com el seu.

Conscient del seu problema i esperant l’ajuda que està a punt d’arribar, intenta relaxar-se. No pot parlar, però sent com Tekena intenta calmar-lo, dient-li que ja el venen a socórrer i que tot anirà bé. Tanca els ulls i, mentalment, es diu a si mateix que potser no podrà tornar mai més a la casa que té a l’illa de Hiva Oa, a les Marqueses, vora on va viure Gauguin. Ni rellegir un cop més, els magnífics contes de Stevenson, que parlen dels idíl·lics mars del sud, amb les seves dones de bellesa sensual, com la seva amiga Maamaa Faatau que viu a Bora-Bora...

L’helicòpter de rescat de la marina francesa evacua urgentment el ferit, arrossegant, al seu pas, un gran núvol de sorra i aixecant remolins damunt de l’aigua. Son ara les cinc de la matinada i la claror del nou dia comença a fer-se un lloc a l’horitzó. La policia militar, que arriba en el mateix aparell, requisa la pel·lícula de la camera fotogràfica i diversos estris que duia el vaixell. Fins aquí els fets esdevinguts la nit de l’accident.

Ara, hem de seguir però el viatge perquè la Terra no s’atura a Ikitake. Però si seguíssim la pista dels esdeveniments veuríem que:

Una setmana més tard, la agència tahitiana de premsa, insereix a les pàgines de Tahitipresse, unes alarmants informacions relatives als accidentats fets, que es poden resumir en quatre punts:

a) A dia d’avui, no es tenen noticies de Ford Koono, oficialment ingressat, des de fa cincs dies, a la infermeria de la fragata de la marina francesa Prairial, on es recupera d’una bombolla gasosa. L’oficina d’informació militar no han volgut confirmar ni tampoc desmentir la noticia. És sabut que, el mateix dia dels fets, Koono es va posar en contacte telefònic amb la seva família, comunicant-los que estava bé i que, en dos dies, s’hauria refet del tot i tornaria cap a casa.

b) La revista Nature, que al cap i a la fi, finançava l’expedició on es va produir l’accident, ha presentat una denúncia per la desaparició del seu submarinista.

c) Segons fonts ben informades, les fotografies van ser enviades a París i revelades en els laboratoris que la Gendarmerie Nationale té als afores de la capital. El posterior informe d’avaluació de l’esmentat material fotogràfic indica que aquella nit, Koono, va fer trenta-dues fotos. Tots aquests documents gràfics han estat catalogats com de nivell S-10. És a dir, de circulació absolutament restringida i d’interès per la seguretat de l’estat. En altres paraules, les fotos han estat classificades i catalogades d’alt secret militar.

d) També Nature ha impugnat judicialment, davant els tribunals francesos i davant el prefecte de la Polinèsia Francesa, la decisió de classificar les fotos, en un intent de recuperar els materials fotogràfics i esbrinar quelcom.

Per acabar de fer-ho tot més enigmàtic, se sap que la redacció de la prestigiosa publicació científica, ha rebut, de forma anònima, un sobre vermellós, segellat fa uns dies a Tapeete, que conté una foto d’un esplèndid peix fosforescent, llistat a ratlles verdes i grogues, que pertany a una nova espècie de peix soldat fins ara desconeguda, i que finalment, potser és l’únic testimoni viu que, si sabés parlar o escriure, podria dir-nos què va passar aquella maleïda matinada a l’atol de l’Amanu.

La comunitat científica, en una nota publicada a les pàgines de Discover Life, ha acceptat el nom que la pròpia revista Nature ha proposat per la nova espècie:“Holacanthus olimpicus”. Podeu veure’n la seva descripció i principals dades d’interès a les mateixes pàgines de la publicació virtual.

13. Aloha! Aloha!

2010-09-03T23:45:00.000+02:00

Sense moure’ns de la Polinèsia, 38º al nord de Papeete, sota bandera ianqui, trobem Kohala, 20ºN i 156º W, a la Big Island de les Hawaii, a 140 milles al sud-est de Pearl Harbor, Honolulu.

Sí, d’acord, Durban, capital de l’estat de Kwazulu Natal, a la costa oriental de Sud-Àfrica, és un bon lloc per viure, però sis anys són més que suficients. Així doncs, decideixen cancel·lar la seva participació i vendre les accions per comprar un veler d’onze metres i navegar per mig món.

Ben, i el seu amic Man travessen l’Atlàntic, coneixen Brasil, Puerto Rico, Jamaica, Cuba i trenta illes més del Carib. Després enfilen el Canal de Panamà i posen rumb a les Hawaii, on arriben al cap de dos anys de sortir de Sud-Àfrica i haver navegat més de 15.000 milles.

Man, treballa ara de guia turístic a The Big Island Air, pilotant una avioneta i oferint vols turístics sobre l’activa àrea volcànica del Kilauea. Els rius de lava incandescent, que surten contínuament del cràter més actiu del món i van a parar al mar, fent escarafalls sorollosos, són perfectament visibles des de l’aire. I cada dia hi ha molta gent disposada a gastar-se cent dòlars per veure l’espectacle. A la cabina de la Beech King, sona la veu d’Elvis, posant ritme al seu Blue Hawaii, enregistrat l’any 61 per la RCA, quan el rei del rock tenia vint-i-cinc anys.

Mainu Kua, hawaiana de pell bruna i ulls misteriosos, que tocava l’ukelele al Rock Stars Club de Hilo, a la costa oriental, el va enamorar. Els primers dies tot era perfecte. Aloha! Aloha! Per fi, el paradís terrenal. De nit es banyaven nus, abraçats sota la llum de la lluna, mentre ella xiuxiuejava bells poemes d’amor cantats amb dolços llenguatges mil·lenaris. Després de sis mesos, el casament tradicional: collarets de flors al coll, licor de coco i música fins la matinada. No és que Man tingués moltes ganes de lligar-se oficialment, però la tradicional i poc amigable família Kua els hi havia fet saber allò que tothom esperava d’ells. Ara viuen a la seva magnífica residència de la platja de Kohala.

Pocs mesos després tot canvia. Mainu es tanca a casa tot el dia, s’afarta com una vaca i no vol fer res més que menjar. Només menjar. Pastissos de nata i coco. Al cap d’un any pesa noranta quilos. Ja no és aquella noia de corbes voluptuoses, pell de seda, capaç de fer tornar boig a Man només amb un sospir. La bulimia es torna incontrolable i ella comença a tenir accessos de violència. Primer verbals i després físics.

En tots aquests ferotges episodis, Man sempre en surt mal parat. Aleshores es deprimeix. No sap què fer, ni tampoc com reaccionar davant la situació creada. Malgrat tot, encara s’estima Mainu i pensa que els problemes s’arreglaran d’un dia per l’altre i tot tornarà a ser com al principi. Demà mateix es llevarà somrient, amb ganes de jugar amb ell i fer-li l’amor. Sí, segur que sap el que es fa. Només és qüestió d’esperar uns pocs dies, fins que Mainu s’adoni que té problemes i aleshores en puguin parlar.

El seu amic Ben, que viu a l’altre cantó de l’illa, li diu que s’ho faci mirar. Que ja ha fet tard per trobar-hi remei a tota aquesta merda i que, si no pren decisions urgents, tot acabarà malament.

–Com és possible –li diu– que cada dia et deixis atonyinar d’aquesta manera? No veus que sempre portes el coll ple d’esgarrapades i la cara marcada?.

–Com pots aguantar aquesta situació? On és la teva dignitat? – insisteix Ben.

–Per acabar d’aquesta manera vas marxar de Sud-Àfrica? Per ser apallissat cada dia per una dona que s’ha tornat boja i el cervell se li ha girat inexplicablement? –Ben, emprenyat amb el seu company.

Si no vols també embogir, és urgent que trobis una solució. Per què no la plantes i fots el camp? –li pregunta insistentment el seu amic.

Però no. No és capaç. Al revés. Els dies que Man no treballa, per no quedar-se a casa amb ella i enfrontar-s’hi, fuig a cercar espectaculars ones i surfeja, no gaire lluny de les platges de sorra negra, plenes de tortugues gegants. Es la única activitat que el distreu del seu infern particular i, al menys, l’estona que pot volar per damunt les crestes eriçades, s’oblida dels greus problemes que no el deixen ni pensar.

Però quan la tarda cau i ha de tornar a casa, el somni hawaià del rei Kamehameha, representat esplèndidament pel Magnum P.I. (Thomas Sullivan Magnum), del fantàstic Tom Sellek, amb els seus inversemblants embolics, resolts al volant del Ferrari, s’esvaeix. El miratge del paradís terrenal ubicat a les Illes Hawaii, on totes les dificultats de la vida queden resoltes amb un cocktail ben carregat, se’n va a fer punyetes quan obre la porta de casa seva.

Fa dues hores que el campió olímpic Ford Koono ha tingut l’accident a Ikitake, però aquí segueixen sent les 5 del matí. Intenta dormir, però no pot. Aquesta nit, per variar, Man se sent a dir que es un inútil, que no mereix cap respecte. A continuació ha rebut una bona pallissa de la seva estimada Mainu. Puntades de peu i esgarrapades incloses. Incapaç de plantar-li cara, i ni tant sols de dir-li res, comença a pensar que és una mica masoca i que, en el fons, tot el que li passa, s’ho té ben merescut.

Insomne, enfonsat, agafa el cotxe i surt a donar un tomb, sense un destí concret. Es troba pujant al proper complex de telescopis del Mauna Kea, a més de 4000 metres d’altitud, conegut centre internacional d’investigació astrofísica i d’estudis de vulcanologia. Potser l’aire pur de la muntanya li farà veure les coses amb més claredat. Ha de trobar-hi una solució. No pot més. I ha de ser avui mateix. No vol passar ni un altre dia a l’infern.

El sol treu el cap per l’horitzó i diu que avui serà un dia fantàstic. Potser al migdia, fins i tot es fregaran els 90º F. Com si tingués una visió, de cop i volta, ho veu clar. Només té una solució per acabar amb el seu drama: marxar, desaparèixer del mapa. Fer-se fonedís. És així de senzill.

I per què no? Ningú no l’impedirà agafar el vol de les nou del matí, cap a Honolulu, i d’allà ja veurem. Treus la VISA i ja està. On és el problema? Canadà, Austràlia, qui sap: el món és molt gran. Si vol, pot marxar amb les mans a la butxaca. Va parlant en veu alta i totes aquestes idees i pensaments comencen a perfilar-se com una solució clara i senzilla d’acabar, d’una vegada per totes, amb el col·lapse. De fet, somriu quan veu que el seu amic Ben té raó i tot plegat és molt més simple del que s’havia imaginat. Com no ho havia vist fins ara?

Casi és dalt de tot de l’estreta i perillosa carretera que porta al cràter. Ja ha decidit fer mitja volta i dirigir-se directament a l’aeroport. Ara mateix es troba en una zona farcida de de telescopis i busca un lloc per girar el vehicle. És aleshores quan sent un estrany soroll al motor del seu cotxe.

Uns pocs científics i tècnics treballen allà a la vora, intentant orientar una de les antenes parabòliques que capten emissions de protons, associades a les típiques taques solars de l’aurora. També senten el soroll escruixidor del motor d’un cotxe que, segurament, va a massa velocitat o porta el tub d’escapament trencat. Giren instintivament el cap per veure de què es tracta, i només tenen temps d’observar com un vehicle, que ha perdut el control, comença a desplomar-se a tota pastilla i a donar voltes de campana pel pronunciat pendent d’una de les muntanyes blanques amb més de 1000 metres de desnivell.

La premsa del dia següent publicarà l’accident i en una petita entrada explicarà que, pel que sembla, abans que el cotxe comencés caure i donar voltes de campana, el conductor, un home de sort, havia pogut saltar del vehicle i salvar la vida.

Unes pàgines més enllà, i sense lligar-ho amb els fets anteriors, donarà també la notícia dels estranys fets esdevinguts a mig matí a les instal·lacions de l’aeroport internacional de Hilo, on un ciutadà sud-africà va ser apallissat per un grup d’aïrats ciutadans de l’illa, que el van acusar de maltractar la seva dona i de voler-la abandonar sense avisar.

14. Her Majesty the Queen.

2010-09-02T23:54:00.007+02:00

El nostre protagonista involuntari, viatja avui a bord del “Triumph”, submarí nuclear britànic, al servei de her fuck Majesty, the Queen. L’impressionant màquina de guerra navega en una posició ubicada a 65ºN; 171ºW, sota les fredes aigües de l’estret de Bering, a més de 2800 milles nàutiques al nord de les Hawaii. La temperatura exterior és de –11ºC (12ºF). Cinc de la tarda a l’illa de Creta.

A la base militar aeronaval Prince Rupert, que la Commonwealth té al Canadà, els tècnics han hagut de substituir centenars de metres de cables, de diversos sistemes de comunicació del submarí nuclear britànic “Triumph”, malmesos per l’efecte del treball incessant de dotzenes de “Rattus Norvegicus”, que malgrat les desratitzacions constants que s’efectuen a bord, viuen tranquil•lament, des de fa anys, en zones de difícil accés dins els circuits d’alimentació d’aire. Quan el buc està parat del tot, cosa que succeeix en molt comptades ocasions, i a poc que hom pari l’orella, se les pot sentir, clarament, com se’n riuen de nosaltres i de la nostra tecnologia nuclear, només fent anar les dents.

El primer dia, després de la reparació, en què el buc torna a navegar, s’esdevé un fet imprevist. Tot succeeix sense avís previ, a molt poques milles de distància de l’illa de Kodiak, al golf d’Alaska. El vaixell, inesperadament, rep una sacsejada important, que els fa derivar més de dotze graus cap a estribord. Els potents sistemes de navegació i control, teòricament preparats per qualsevol emergència, entren en acció i estabilitzen la nau en pocs segons, després, això sí, que unes sèries inacabables de vibracions fessin pensar, als cent cinquanta tripulants, que potser el casc es trencaria violentament en mil bocins i tots ells acabarien al fons del mar.

Quan cessen les oscil•lacions i el sistema retorna a la posició vertical, el capità informa a la tripulació a través del sistema de comunicacions interior, que la causa de l’impacte ha estat la força de les aigües empeses per un moviment tel•lúric, és a dir, un maremot. Els informes dels caps de manteniment, que arriben a la sala de control, constaten que no hi ha danys estructurals, ni cap dels delicats aparells de control del submarí nuclear, registra, de moment, anomalies dignes de menció. Pressió a l’exterior del casc: 10kg/cm2. Míssils: 24; Motors: al 80%, sense anomalies. All right. Segons informa la United States Geological Survey; National Earthquake Information Center (USGS-NEIC), s’ha registrat a la zona un moviment sísmic de 5 graus de magnitud de l’escala de Ritchter. Epicentre localitzat a 48 km de distància del buc i a uns 16 km de profunditat.

En el moment de l’impacte, navegaven només a 80 metres de profunditat ja que, just feia mitja hora, havien acabat unes rutinàries maniobres de navegació en superfície. No és fàcil governar un monstre de doble casc com aquest, amb 150 metres d’eslora, 20 de mànega i motors de propulsió nuclear que donen a la nau una velocitat de desplaçament de 30 nusos. L a majoria de vegades s’ha de navegar a cegues, fiant-se només dels precisos aparells de mesura i control, radars, sonars, lassers, satèl•lits, que donen les pautes a seguir i els metres que queden fins la següent roca traïdora i amagada a les profunditats.

El pla de maniobres i navegació previst per a les properes quaranta vuit hores, indica que, primer han de passar, submergits, pel un dels múltiples i perillosos estrets de les illes Aleutianes, després rumb NWN, direcció a l’estret de Bering, a l’Àrtic. Allà, han de deixar-se veure, en superfície, i fer una petita demostració de força destinada als amics russos.

El capità del monstre, sir Arnold Presseguer, 56 anys, vice almirall de her Majesty, seguint les pautes del seu llenguatge futbolístic habitual, ho explica per l’àudio de la nau: –We are the strongest of the world. We are the best. They have to know it. Let's go there.

El marine de primera classe, John Sturgess Dhal, del submarí nuclear “Triumph” de la Royal Navy, no pensa pas el mateix i n’està fins els mismíssims pebrots de tanta merda militar. No pot trencar l’acord signat, ara fa vuit anys, amb sa Puta Majestat Britànica, on es comprometia a fer d’esclau professional – disfressat de marine i molt ben pagat, això si– durant deu anys. Si plegués i ho engegués tot en orris, perdria la jubilació al 28 anys, amb el 100% del sou i, també la prima, de 60.000 lliures esterlines, estipulada en el contracte que va signar. I tindria molts problemes amb els militars i la seva maleïda justícia medieval.

Però ja no pot suportar més la disciplina de guerra, ni els seus falsos missatges esquemàtics. Ja en té prou dels nou mesos l’any sota l’aigua de tots els mars del món. I també ha arribat al límit de la greu claustrofòbia que pateix. Hi hagi guerra o pau, ja tot se li’n refot i no pot més. Està amb els nervis trencats, no dorm, ha perdut deu quilos en poc temps, i l’alcohòlic tinent metge que li té jurada, no vol tramitar-li la baixa per depressió. Al contrari, porta acumulats més de sis arrests per falta greu, al simular malaltia i deixar inoperant el seu lloc de control.

Mentrestant, John s’imagina que, a Buckhinham Palace, ja li estant posant la faixa, arreglant el monyo i empolsegant les galtes a la seva antípoda, her Majesty the Queen Elisabeth II, que aquesta tarda ha d’anar a un important sopar de gala, a la seu de l’associació de floristes jubilades de la potent i prestigiosa British Union Flowers. Quin avorriment, pobre reina meva. Cada dia la mateixa història: quin sacrifici per l’imperi. Fuck you!

Són les sis del matí. Avui dimarts 17, toca torn de guàrdia al compartiment estanc # 12 de la sala de míssils #1. No té dret a dormir, però tampoc res especial a fer. La seva feina és la de sempre: esperar instruccions davant d’un perill imminent o simulat. La rutina de cada dia: connectar-se a la xarxa i esperar unes ordres que tampoc avui no arribaran.

El caps de setmana, els integrants de tots els vaixells militars poden accedir a Internet, o més ben dit, en una espècie de succedani de xarxa que els arriba, amb totes les restriccions pròpies d’un buc de guerra de la Navy. També poden navegar per les publicacions virtuals i noticiaris que la pròpia Navy compra a la BBC o elabora de fonts pròpies. En un d’aquests documentals, parlen avui, precisament, de les espècies protegides que nien a l’illa de Chirikof, molt a la vora d’on es trobaven ara fa pocs dies, i dels greus problemes detectats en el vol desorientat de moltes aus, que no saben com tornar al niu després de sortir i volar una estona per buscar menjar. S’especula que algunes aus poden estar sense rumb i desorientades per culpa de certs experiments russos –secrets i no tant secrets–, que utilitzen radiotransmissions de baixa freqüència, –prohibides per la Convenció de Ginebra del 87, sobre protecció de la bio-diversitat animal– i que s’efectuen des de la militaritzada i veïna península siberiana de Chuck.

També s’informa de la revolta del pocs ramaders que queden a l’illa criant les famoses vedelles de Chirikof. Estan tots en contra dels plans de desallotjament previstos pel govern d’Alaska, i que pretenen declarar tota la zona parc medi-ambiental de rang A1 (és a dir sense assentaments de vida humana). Explica el web de la BBC les dificultats i restriccions quasi insalvables per obtenir un permís de 24 hores, per poder visitar l’illa i enregistrar un miserable video.

Avui, de matinada, John xateja amb el seu germà bessó, Floid, que treballa de pilot d’helicòpter, per la policia britànica de l’Ulster. Aquestes comunicacions són controlades pel MI5, a base de retardar el senyal uns trenta o quaranta segons, el temps suficient perquè algú, des d’algun lloc, doni un cop d’ull al contingut de les converses del xat. Floid li diu que no n’hi ha per tant de tot això que explica. Que en el món exterior, no és gens fàcil trobar una feina per cinc mil lliures mensuals. I menys, tenir dos mesos de vacances pagades cada any, que pot aprofitar per estar tocant de peus a terra, a casa els pares, vora Dundee, a Escòcia. A més, de que cony es queixa si, d’aquí dos anys, abans dels trenta, el faran pensionista i es podrà retirar a criar vaques. Que ja voldria ell tenir condicions laborals semblants. Que es deixi de collonades i aguanti un parell d’anys més. Després, a viure com un maharajà, tot el dia al pub amb una bona cervesa freda.

Intueix que són ara vora l’estret de Bering i sap, per experiència, que, en poques hores, sortiran a superfície i penjaran la bandera de l’ex-imperi, al pal més alt de la torre, perquè pugui onejar , una estona, vibrant sota la força del vent gelat de l’Àrtic. Mentre la proa de la nau enfila direcció al Pol Nord, passen entre les dues illes Diòmedes i fan una petita demostració de força per als amics guardians de Bering: els russos a babord, l’amic americà, a estribord.

Tot serà només una petita xuleria de barri que, quasi cap del comandaments de la nau, es vol perdre mai. Els cinquanta marines que, en aquests moments, lliurin de la feina i no tinguis res a fer, pujaran a coberta i, durant vint minuts, respiraran com una persona normal i no com un peix. Això si, tots uniformats i de gala per les fotos! Després d’unes milles, mitja volta i avall, rumb sud-sud-oest. D’aquí dos dies, un altre fanfarroneria. Passaran pel davant dels nassos russos de la base naval siberiana de Rybachiy, a la península de Kamchatka. Perquè ells puguin estrenar els nous sistemes de detecció que han instal•lat, i nosaltres puguem esbrinar aleshores com s’ho han fet per fer-ho. Tot és un joc innocent, o no tant innocent, pensa John, que últimament pensa massa. Per treballar a la Navy no li convé tanta reflexió. Cada tres o quatre mesos la mateixa rutina, que John, coneix de memòria. Longitud geogràfica real 171ºW. Longitud assignada: 180ºW, o sigui 0º. Estem sobra la línia internacional del canvi de data, i per tant, acabem de perdre un dia. Un dia menys. Un dia més.

Són les set del matí del dia dimecres, dia 17+1, del més de maig de l’any 2005, i el marine de primera classe, John S. Dhal, destinat al submarí Triumph, propietat de la Royal Navy, que navega per les fredes aigües del mar de Bering, al Pacífic, a milers de quilòmetres de casa sa mare, està a punt de perdre la xaveta si és que encara no l’havia perduda del tot.

_________ Meridià 180ºW = Meridià 180ºE __________

_________ Línia internacional del canvi de dia _________

15. L’esfínter espermàtic

2010-09-01T23:58:00.007+02:00

Nova Zelanda, quinze graus a l’oest de les Diòmedes. Hem travessat la línia fictícia que delimita el canvi de dia i, per tant, perdem un dia de la nostra vida i passem al dia següent a la mateixa hora, dimecres 18 de maig de 2005, 7 del matí. Auckland: 37ºS; 174ºE. Temperatura: 12ºC.

Fa dos mesos, a la sala d’exposicions del Centro Nacional de las Culturas, de Santiago de Xile, Patricio León Monzón de Carpaneta, 48 anys, president del potent districte central 22, inaugura una exposició, patrocinada pel propi ajuntament, sobre l’art aborigen de l’illa de Nova Zelanda. Com a màxim representant del poder polític local, Carpaneta fa un petit parlament, donant per oberta la mostra, i cedeix la paraula a la doctora neozelandesa Melinda Clark, comissaria de l’exposició. En els dies previs, els dos protagonistes de l’esdeveniment, s’han conegut personalment i han lligat una profunda amistat. Diríem que, fins i tot, quelcom més que una amistat.
Nascut de família aristocràtica a Viña del Mar (Valparaíso), a poca distància de la capital i llicenciat en Ciències Polítiques per la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile. Malgrat la sòlida formació catòlica del polític conservador de la Unión Democrática Independiente (UDI), que pretén arribar al palau de la Moneda a les properes eleccions, o precisament per això, cansat d’estar sempre tant centrat i tant políticament correcte, Monzón de Carpaneta, tira per la borda el seu brillant futur polític.
Dóna un gir de cent vuitanta graus a la seva plàcida i avorrida vida xilena, planta la dona i les tres filles i se’n va a viure amb la seva amant a Auckland, a l’illa nord de Nova Zelanda. L’atzar els ha fet coincidir en aquest precís moment, i no volen de cap manera que, d’aquí endavant, sigui la casualitat qui determini quan s’han de veure o tornar a trobar. Volen estar junts.
La doctora Melinda, encara que només té trenta-un anys, porta, a part del seu currículum acadèmic espectacular, moltes hores de vol. Doctorada en relacions internacionals per la Universitat de Malmö, on hi ha viscut durant quatre anys, parla amb fluïdesa, maorí, anglès, suec, francès i espanyol. Abans de començar la nova aventura amb León, sent l’obligació moral d’explicar-li tota la seva vida i posar-lo al dia, abans no ha facin els altres. Sobretot, les seves experiències amb anteriors parelles, concretament, l’etapa de dos anys viscuda amb la seva amiga sueca, l’Ann Mäler.
La premsa liberal xilena n’ha fet, en general, gran escarni de la tocata i fuga de l’ex-diputat del Partit Popular xilè, lligat a sectors de la dreta populista, de la oligarquia i de l’església. El diari independent, El Mercurio de Valparaiso, assenyala la hipocresia social de les bones famílies properes a l’aristocràcia, com els Monzón de Carpaneta, votant, sempre que calgui, contra les lleis favorables al divorci, mentre els propis integrants d’aquestes oligarquies endogàmiques, fan sempre el que els dóna la gana. Després, quan convé, el Vaticà declara la nul•litat matrimonial, prèvia una petita aportació benèfica de tres-cents mil dòlars a les sagrades arques romanes de la cúria.
La veritat és que el primer sorprès de les seves pròpies decisions, és el mateix ex diputat. Mai no s’hagués pensat que, als seus 48 anys, la seva vida donés un canvi tant radical, gràcies a una dona. Ella, per la seva part, considera que és un home molt atractiu. Valora també que ho deixi tot per ella i que no demani res a canvi, ni li vagi amb el rotllo de formar una altra família i totes aquestes collonades, que, de moment, no li interessen per a res.
L’ex dona de l’il•lustre diputat León és una magnífica mare per als seus fills, però una amant poc interessada pel tema de la fornicació i l’entretingut joc de sucs de l’entrecuix. Podem assegurar, sense error, que Carpaneta porta molts dejunis mentals i massa abstinències carnals fora quaresma. Al menys a casa, perquè, encara que sempre ha fet pública la seva absoluta fidelitat a la institució del matrimoni, s’ha vist implicat en molts afers que ho poden desmentir. Algunes revistes del cor, que el tenen en el punt de mira, han publicat fotos d’ell, molt ben acompanyat d’alguna senyora de gustos cars i reputació barata. Sobretot a les nits europees, cita obligada en els seus permanents viatges a l’estranger.
En canvi, per Melinda, el sexe sempre ha estat un joc vital de seducció i sensacions, sense el qual, la vida perd molt de sentit. En els primers dies de la seva relació, León, mal acostumat a la racaneria de la seva ex, redescobreix el sexe. No sabia que una dona pogués tenir tant desig i obtenir-ne tan plaer i tant sovint. Estava habituat a comptar els orgasmes femenins com els seus: d’un en un. Si no fos perquè veu la forma tant natural com ella ho gaudeix, podria pensar que és una mica nimfòmana: mai en té prou. El diputat aprèn, en poques sessions, mil formes plaents, divertides, insospitades de conèixer el cos humà. Té una bona mestra, experta, destra i disposada sempre a ensenyar-li nous recursos amatoris.
Les primeres set setmanes de vida conjunta les han dedicades a gastar uns quants milers de dòlars, visitant alguns dels hotels més cars del món. Diners, com tothom sap, no els en falten: Roma, El Caire, Tokio, Dubai. Tate, Met, Ermitage, El Prado. Al cap d’uns mesos, paren el frenètic ritme que porten i s’instal•len als afores d’Auckland, on tenen la nova casa que s’han comprat.
La vida, a nova Zelanda, és com a tot arreu: hom s’ha de construir el seu l’univers particular perquè les coses tinguin un sentit. Han començat a anar regularment a uns tallers de filosofia oriental i tècniques d’autocontrol tàntriques. No s’ha de rebutjar cap tècnica de coneixement del propi cos, que faciliti el camí cap a la felicitat, diu ella. Ell, escèptic i obedient, es deixa portar. L’hindú Krishna Darvemula, originari de Bangalore, és el que fa les classes de sexe tàntric, en petits grups de dos o tres parelles, al seu estudi als afores de la capital. Els ensenya com trobar els punts tàntrics, d’equilibri, propis de cada persona. Cap on s’ha de dirigir la ment, per tal de trobar la concentració màxima mentre fan l’amor. El mestre prefereix parlar de shiva i d’energia creativa, com a complement de la força que el linga dóna al yoni, i a l’inrevés.
Tot el difícil joc de control que proposa el Tantra, té un caire d’experiència mística que exigeix que els alumnes es concentrin i estiguin per la feina. Sexualitat versus equilibri, amor versus individualisme, etc. Tota la parafernàlia de frases fetes, que utilitza Krishna per motivar l’aprenentatge, son preses molt seriosament pels seus alumnes. Bé, León, interiorment, se’n riu: sort que la Clark no ho sap; no li agradaria gens ni mica saber que ell s’ho agafa amb una certa sornegueria i desinterès.
No cal, els diu el profe, que hi hagi una relació prèvia d’amistat amb el partner sexual, per treure’n el màxim profit. Si ja es coneixen al començar, bé, sinó, també. El Tantra és un repte de superació individual i personal. Si l’acte de concentració és prou potent, es pot arribar al grau d’excitació que es vulgui, sense necessitat de compartir res amb la teva parella de ball.
De fet, a totes les classes, Krishna s’aparella, quan li sembla, amb qualsevol de les femelles del grup, per tal d’assenyalar algun matís important en la unió o ensenyar als altres participants les posicions corporals més plaents i cabdals per l’intercanvi d’energies positives. En aquests casos, tothom atura els exercicis amatoris i observen com s’ho fa ell amb la dóna que ha triat, mentre tots estan atents als seus comentaris. Els mascles del grup ja saben que el mestre pot intervenir sempre que ho consideri oportú. No passa res. Només els ensenya com assolir el Tantra i és clar que no busca cap tipus de contacte sexual lúbric amb les seves parelles respectives.
El Lleó comprova, en pocs dies de classe, que, per desgracia, les seves energies de concentració són limitades. Aleshores, es fa portar de Xile, discretament, sense dir-li res a Melinda, petits i discrets recipients plens de càpsules de Viagra, per poder suportar la càrrega sexual que ella demana regularment. A voltes, es penetren i compenetren durant hores i hores, fins que ell, sempre ell, és distreu, perd la concentració, i ejacula. Ella protesta i l’amenaça, retraient-li el seu poc esforç mental i el nul control de l’esfínter espermàtic, amb les conseqüents pèrdues inútils d’energia vital i les vulgars i lletoses escorregudes.
Avui dimecres, com cada dia quan es desperten, fan les seves pràctiques sexuals matinals, tant necessàries, diuen, per l’equilibri emocional de les persones. Just en llevar-se al mati, es quan millor hom es pot concentrar. Carpaneta, esgotat, mental i sexualment, s’ha pres més de cinc càpsules, en els darrers cinc dies, per poder seguir el ritme. Aquesta nit, sense que ella ho sospiti, se’n pren una altra.
Melinda està contenta: el seu home sempre està a punt. Avui també: ja fa una hora que ho està. De seguida el cavalca, excitada, eixarrancada, asseguda d’esquenes a ell, sense més preàmbuls. Li agrada la postura, s’hi sent bé enforquillada, amb el musculat linga lleoní d’ell, ocupant el seu flexible yoni llenegós. En silenci, concentrada, esperant la fusió i els espasmes íntims. Després, resta immòbil amb els ulls tancats, i centra la seva ment en els punts d’equilibri i medita, intentant assolir el nirvana del sexe infinit.
Ell no ha de fer res, només deixar-se posseir, concentrar-se i esperar. Però no. No pot. Ha d’obrir els ulls per contemplar la màgica esquena d’ella, perfecte companya de jocs tàntrics, font permanent d’inspiració. Tampoc es pot moure, ni fer tampoc cap mena de sacsejada. Ja sap que està prohibit quan comença el joc: el moviment la distreu i s’enfada molt si ho fa. Per no pensar en allò que està fent, divaga i els seus pensaments se’n van cap a Santiago de Xile, on aquest estiu s’obriran les primeres jornades internacionals relatives a Pablo Neruda. Una brillant idea seva que serà capitalitzada per altres. Quan ho pensa, li sap greu haver deixat la política en actiu.
Però avui al matí, els seu estat físic el preocupa i no el deixa pensar. Pocs moments després de començar la sessió matinal, el lleó de Monzón, exhaust, defallit, encerclat dins d’ella, es troba malament. Molt malament. Queda xop de suor mentre li agafa una arítmia crítica que el posa molt nerviós. Però aguanta el tipus, es mossega la llengua i no diu res. Per no perdre-la. Sap que té la pressió descontrolada, potser a 26 i tal com indica el prospecte de les pastilles que pren, corre risc d’una embòlia cardíaca. Pensa que potser no tindrà ni temps de reaccionar, ni de dir-li adéu. Ni tant sols de cridar. Fiblada insuportable al múscul cardíac i final de trajecte.
Dit i fet. L’èmbol musculós deixa de trempar i ella, que està d’esquenes, ho nota i diu que no li arriba l’energia esperada, que el troba llunyà, que què passa, León! No obté cap resposta i malhumorada, gira el cap i obre la boca per dir-li’n quatre de grosses al seu company, però no, no diu res.
Veu el lleó, inert, ofegat, que amb els ulls oberts com a taronges, expulsa ara per la boca foscos líquids espantosos i quasi terminals. Melinda, sorpresa, atura la seva meditació tàntrica i, astorada, d’un bot salta del llit i es treu de dins el garrot d’ell, que malgrat la crisis cardíaca que se li està desencadenant, encara presenta, pensa ella, un aspecte prou engrescador. Comprova que tota ella degota i maleeix, un cop més, la poca capacitat de concentració del seu ex amant, infartat tirant lo blanc.
La primera noticia dels problemes de salut del conegut polític, que encara no fa ni un any que va marxar de Xile, la publica l’edició electrònica del diari La Tercera. A les edicions de la tarda, tota la premsa de Nova Zelanda i també de Xile, ja porta la ressenya dels fets. Expliquen que, ahir al vespre, després d’assistir a una reunió de treball, el molt il•lustre ex diputat Sr. León Monzón de Carpaneta, va ser ingressat d’urgències a l’hospital general d’Auckland, després de patir un infart de miocardi agut. També s’informa que la recuperació és satisfactòria i que el pacient, greu, però de bon humor, ha preguntat de seguida per les seves filles. Són, ara mateix, les vuit del matí a l’illa nord de Nova Zelanda i ja fa estona que el sol s’ha fet visible a tot el Pacífic Sud.

5. Campina Grande

2010-09-01T12:52:00.000+02:00

Herminia Barbosa cumple hoy cien años. En las páginas de efemérides de todos los diarios locales, sin excepción, aparece una pequeña reseña del gran acontecimiento, con una foto de la famosa abuela cuando aún era joven y estaba en todo su esplendor. Una de sus nietas, Maiane dos Santos, que es escribiente, le ha dedicado unos entrañables poemas llenos de sentimiento, que se pueden leer en el “Diario de Natal”, editado en Rio Grande do Norte. También la revista “La Folha de Pernambuco” revelará, en un extenso reportaje que se publicará el próximo mes de agosto, toda una serie de datos históricos poco conocidos en relación con el grupo de mujeres centenarias que, como la vieja Herminia, han sobrevivido a todos los incontables avatares que el destino les había reservado.

Hoy es, por tanto, un gran día. Sus amigas han organizado, en colaboración de la Prefeitura Municipal, una pequeña gran fiesta de aniversario. Todos los vecinos del barrio de Galante han sido invitados porqué cien tacos no se hacen todos los días. Estarán presentes también sus compañeras de la Unidade Estatal de Previdência Social de Campina Grande, que lo son desde hace muchos años y también las han visto de todos los colores, aunque el color que ha dominado sus vidas ha sido siempre ell negro. Negro como ellas mismas. Las condiciones miserables de vida han sido una constante a lo largo de toda su existencia: enfermedades, explotación, maltrato, hambre.

También han venido Paula y Maria Laura que tienen ya más de ochenta años y son las únicas hijas que le quedan con vida de los doce hijos que parió. Tampoco faltan al evento numerosos nietos, biznietos y algún que otro tataranieto. Los preparativos del festejo siguen su curso y todo va viento en popa según el programa previsto. El nuevo representante del municipio, Lauro Palacios, ha venido a sacar, como es natural, un rendimiento político y quiere hacerse una foto con Herminia para publicarla en el boletín de la federación. Lauro pertenece al partido de los trabajadores y dice, a todo aquel que se lo quiera escuchar, que conoce personalmente Inácio Lula desde los tiempos de la clandestinidad. Hace una buena horita que prepara las cuatro palabras que largará a los comensales desde la pequeña tarima –fondo de planeta estrellado con ordem e progresso–, preparada para tal ocasión.

Cesa la música y el político empieza su elaborado discurso, que trae anotado en una libreta de páginas amarillas y que ya resuena por los altavoces: “… pensad, amigos, compañeros, compañeras, que nuestra Herminia es hija de una esclava liberada en 1888, gracias a las leyes aprobadas por la presión democrática de las masas trabajadoras y campesinas. Se ponia fin así a cuatrocientos años de explotación, oprobio, sumisión y exterminación de toda una cultura que es, al fin y al cabo, la nuestra. (la gente aplaude tímidamente). Ella –el orador desgrana hojas amarillentas y señala Herminia que dormita en primera fila – es el testimonio vivo de uno de los episodios más negros de nuestra historia (en seguida se arrepiente del adjetivo utilizado). En su momento –no se arredra el orador– y a pesar de las normas en vigor, tuvimos –personaliza– que luchar durante años, debido a la resistencia feroz de la oligarquía y los caciques, opuestos en todo momento a los derechos del pueblo trabajador. Como ya sabréis, trabajadores y trabajadoras –la gente empieza a mostrar síntomas de cansancio – hoy en día el movimiento de países no alineados, encabezados por Brasil y Cuba, piden compensaciones económicas a los estados ricos, responsables directos o indirectos y beneficiarios, que duda cabe– del tráfico de esclavos durante siglos de infamia. Sólo diremos que en la III Conferencia Mundial contra el Racismo, la Xenofobia y la Intolerancia, celebrada en la ciudad sudafricana de Durban, en setiembre 2001, y en que tuve el honor de participar, el comandante Castro pidió al primer mundo, no solamente compensaciones millonarias para los descendientes de la afrenta, sino toda una declaración moral de “mea culpa” dirigida a restablecer el honor de los millones de víctimas forzadas a vivir fura de sus ámbitos naturales y ser vendidas como animales de carga para trabajar hasta la extenuación y la muerte –ahora sí que los asistentes se impacientan de verdad porqué ven que el político sigue sacando papeles y más papeles y temen que las cuatro palabras que ha prometido sean muchas más–. Y sigue durante diez minutos más haciendo pedagogía de las ventajas del nuevo modelo de gestión social promovido por el PT y que el gobierno tiene intención de implementar a lo largo del próximo trienio.

Herminia está contenta de verlos a todos juntos a su alrededor y aunque no tiene el habla fluida y no se entera mucho de lo que le dicen, ni tan siquiera sabe cuál es el motivo de la fiesta, destellos brillantes en el fondo de sus ojos muestran que hoy es feliz. Todo el mundo ha traído la silla de casa para poder sentarse en alguna de las grandes mesas llenas de frutas, almendras, pasas y bebidas que el municipio ha instalado en el paso central. La plaza adyacente bulle de animación y todo el mundo aplaude con rabia al diputado, cuando acaba. Quizás pensando más en que ha dado, por fin, acabada la soflama y no tanto en el contenido de la misma, que ha sido seguido con poca atención. Es hora de que la música suene con fuerza a través de los negros altavoces fijados con cuerdas negras en el tronco de los árboles blancos enclavados en el paseo central y se escuche durante toda la noche en todos los rincones del barrio de Galante.

Las vecinas encargadas de la intendencia y el avituallamiento se apresuran por acabar de poner en orden los últimos detalles florales y que nada falta. Empiezan a arder las mechas de las velas que banderillean el pastel gigante de mazapán, mientras las cámaras del canal O’Norte Televisión graban el reportaje que se emitirá el próximo lunes.

La vieja mujer está absorta y como ausente. Por su cabeza pasan, a gran velocidad, recuerdos infantiles que creía olvidados. Sus padres trabajando de sol a sol hasta la extenuación. Las plantaciones. Esclavos con cadenas en los tobillos. Azotes y escarmientos públicos. Espaldas marcadas a fuego. Los hijos blanquitos de las adolescentes forzadas por los hijos del amo. El hombre negro corpulento al que colgaron delante de su casa solo por haber insultado al hacendado. Los capataces con su violencia permanente. Muchos de ellos negros y esclavos como ellos, pero vendidos al poder para hacer de perros de presa por unas cuantas monedas de oro y un poco de poder en la punta de su látigo. Las idas y venidas permanentes al pozo durante años, con su madre porteando una gran vasija llena de agua por encima de su cabeza, hasta que se rompió una vértebra y quedó medio paralítica. Los insultos, vejaciones y humillaciones a monos de los jóvenes amos. Su primer hijo bastardo. La huida con su hermana por entre la espesura de la selva. Su refugio en una ciudad inhóspita y desconocida. Los centenares de esclavos rebelados y muertos a palos en luchas callejeras, siempre silenciadas. El gozo de conocer a Narista, el hombre al que amó y que le amó. Tantas y tantas cosas.

La expectación es enorme y todo el mundo espera que, de un momento a otro, la vieja Herminia diga alguna palabra, aunque sea solo para decir que está muy contenta y que se siente muy feliz. Pero no, nadie dirá nada a nadie. Ni la abuela de Brasil no podrá tampoco soplar las velas que coronan el pastel de su aniversario, mientras la gente aplaude, porqué se ha muerto de repente. Acaso de felicidad. De vieja. Rodeada de los suyos.

Por suerte, nadie parece haberse dado cuenta de lo que acaba de acontecer. Se ha quedado con una sonrisa en los labios y los ojos bien abiertos, con la cabeza enhiesta oteando el más allá. Sólo el ingeniero Rui Becerra, uno de los numerosos biznietos de la vieja abuela, que trabaja en las instalaciones del Centro de Lançamento da Barrera do Inferno, en Natal, base de lanzamiento del programa espacial brasileño, se apercibe de la situación.

La fiesta, mientras tanto, sigue con todo su esplendor. La gente aplaude mientras todos los crios, excitados, juguetones, se agolpan inocentes a su entorno, acercándose para poder soplar y apagar, con su tierna ventolera, las diez velas de a 10 que dan fe del aniversario. Alguien grita a pulmón las palabras mágicas: ¡Viva nuestra Herminia! Mientras el ingeniero Rui, que no tiene ninguna intención de joder la fiesta de nadie y mucho menos la de su vieja, corre a su lado solícito, coge el espectacular cuchillo –más parecido a una espada que a un bisturí– y lo pone en sus manos, o al menos lo hace ver, mientras le ayuda a cortar el primer trozo de pastel en medio de la natural algarabía.

Ya es noche cerrada en Campina Grande, la campana del reloj del ayuntamiento acaba de sonar 10 veces; la samba no para de sonar.

16. l’Illa de la Vella Lavella

2010-08-31T20:46:00.000+02:00

Una hora després de l’ensurt de Carpaneta a Auckland, comença un dia difícil per algun dels nostres protagonistes, situats, ara, a l’illa de Guadalcanal, a l’arxipèlag de les Salomó. Situació geogràfica: 9ºS; 159ºE. Dimecres 18.05.2005. Son les vuit del matí i la temperatura és de 24ºC.

L’empresa de capital espanyol, Mondoño Fishing, S.A., MOFISA, es constitueix al gener del 2005, davant el notari del molt il•lustre Col•legi de Madrid, Don Augusto Ortega-Palacios de Sanjuan. El capital inicial que s’escriptura és de 6,3 milions €, i el primer punt dels estatuts fundacionals indica que l’activitat principal de l’empresa estarà emmarcada dins el sector pesquer. Entre els accionistes coneguts de l’empresa figura Mr. Paul Ulufaufau, president del govern de les illes Salomó, a la Melanèsia, amb un 2% de les accions escripturades.

En el mateix acte de constitució, el Sr. Ulufaufau ha signat l’acord, pel qual es concedeix a Mondoño Fishing, en exclusiva i durant vint anys, una quota de pesca que permetrà la captura de 20.000 tones anuals de tonyina. Els límits geogràfics de les captures es troben situats en aigües properes a les illes, i en el quadrant comprès entre les latituds corresponents als paral•lels 6ºS i 12ºS, i les longituds dels meridians 165ºE i 170ºE. En conjunt forma, en total, una superfície equivalent a la meitat de la península ibèrica. L’acord signat inclou també un increment de quota del 4% cada any i el compromís de crear, fifty-fifty, una empresa conservera mixta, la Solomon Sea Ton Ld., que donarà feina a 500 treballadors locals, i que es constitueix en el mateix acte.

MOFISA formarà part de l’entramat internacional d’empreses que, sota la denominació genèrica de PESCASA, són propietat majoritària d’empresaris lligats a l’oligarquia gallega. Amb motiu de la signatura del contracte tant el Sr. President, Sr. Ulufaufau, com els seu seguici de trenta dues persones, han estat invitats durant deu dies, a visitar Madrid, València i altres punts d’interès turístic i especulatiu de l’estat. Totes les despeses generades van a càrrec de la multinacional, of course. Incloent-hi les que arribin de totes les cases de putes de la costa valenciana.

Les illes, estratègicament molt ben situades, tenen un gran atractiu turístic, tant per les platges paradisíaques, com pels atols de coralls envaïts de grans bancs de peixos multicolors. Llàstima que la situació política de les illes no està exempta de rebomboris. Les tensions ètniques entre les dues illes principals, Guadalcanal i la veïna Malaita, s’han disparat en els últims temps, per culpa de grups descontrolats de guerrillers, que, segons l’agencia Pacific Islands News Association, PINA, intenten fer valer la força, davant el govern legalment constituït. Políticament, les illes Salomó estan sota una independència tutelada pels britànics, a través del control d’un general governor que depèn de la Commonwealth.

Malgrat aquests problemes, MOFISA ha decidit iniciar l’aventura a les illes, i està previst que la construcció de la factoria principal comenci d’immediat, en una zona de 30 hectàrees, tocant a la costa i vigilada permanentment per un petit exèrcit privat de mercenaris.

Per dirigir i gestionar totes aquestes activitats, el murcià Pepe Murillo Lavella, 35 anys, ha sigut anomenat conseller delegat de la nova empresa. La seva targeta de presentació és immillorable: master en comerç internacional per la universitat de Xicago i, sobretot, nebot del president del consell executiu de la Mondoño Fish, el Sr. D. Jaime Murillo de Segura y Armiñán, conde de Malaspina.

Fa tres mesos que Murillo Jr., està instal•lat a Honiara, capital de les illes, amb la seva segona dona, la gallega Maria Isabel Barroso, 26 anys, filla segona del Marquès de Camarasa. Diplomada en Història i Belles Arts per la Universitat de Milà, on durant quatre anys, va compartit estudis i apartament amb la romana Nuna Carroglio, actualment dins la carrera diplomàtica, com a responsable cultural de l’ambaixada d’Itàlia a Dodoma, capital de Tanzània.

Des que van arribar a l’illa de Guadalcanal, Murillo Jr., responsable com el que més, s’ha fet fonedís. La gran quantitat de feina que genera la posta en marxa d’un projecte d’aquesta envergadura, fa que es passi tot el dia tancat a les oficines provisionals de MOFISA, seguint de la vora la construcció de les noves instal•lacions i gestionant la posada en marxa de la nova empresa.

La seva dona, sempre molt activa, s’ha negat en rodó a fer el paper de senyora Murillo, ociosa i rica, que es limita a anar de compres amb les amigues. El seu pare l’havia informat que alguns dels seus avantpassats havien tingut relació amb aquestes terres, i des que ha arribat a les illes, s’ha embarcat en l’estudi de la desconeguda i fantàstica història de les Salomó. El seu principal objectiu és, en aquests moments, analitzar i fer una primera aproximació de les circumstàncies del descobriment del arxipèlag i posterior presa de possessió, en nom del rei de Castella, per part del seu compatriota gallec, Alvaro de Mendaña, al 1568. Posteriorment, li agradaria posar en marxa, qui sap si d’acord amb el govern, un Centre d’Estudis Salomònics, que recollís gran part de la dispersa documentació relativa a la història de les mil illes, illots i atol•lons que conformen l’arxipèlag, ubicat dins del grup d’illes del Pacífic que anomenem Melanèsia, és a dir, illes-negres .

Precisament, aquesta setmana vinent, Barroso, ha de lliurar a l’editorial de Brisbane, “Pacific Island Edition Books”, la primera part del resum de la història del descobriment. La proposta i encàrrec inicial, consisteix en l’elaboració de sis episodis de la història del descobriment de les illes Salomó, per tal de publicar-los en el magazine, que s’edita mensualment, sota el suggerent títol “Discovering South Pacific”.

Ara són les vuit del matí i, com cada dia, surt a muntar Preciosa, l’euga granadina, de pura raça àrab, que li va regalar el seu estimat papi pel seu vint-i-vuitè aniversari. Les platges de sorra blanca i palmes de coco de Kinugawa Maru són un escenari natural digne de veure. Aquesta és l’hora del dia en què més feliç se sent d’haver vingut al paradís.

El cel avui està bastant negre i presenta un aspecte amenaçant, de violenta tempesta tropical. El passeig a trot suau, li permet relaxar-se, ordenar velles idees i posar-ne en marxa algunes de noves. Només un missatge pel mòbil la distreu un moment: és el seu home enamorat, que li envia un petó. Avui al matí, quan ell ha sortit cap a la feina, encara dormia i no li havia pogut dir res.

Mentre Preciosa gamba per les platges del sud, repassa, mentalment, algunes de les dades que inclourà l’estudi que ha elaborat els darrers mesos i que té pràcticament enllestit. Bàsicament, són:

1.- L’illa va ser descoberta al febrer del 1568, setanta dos anys després de la fantàstica aventura de l’almirall Colom, per una expedició formada per dues naus i cent seixanta homes, comandada pel joveníssim aventurer gallec, de 25 anys, Alvaro de Mendaña, nascut a Sansenxo i nebot de Garcia de Castro, aleshores virrei del Perú.

Surten del port de El Callao i es llencen a cegues pels mars del sud a descobrir nous territoris, per incorporar-los al patrimoni de Castella. Té poders per fer-ho, atorgats pel seu rei, amo i senyor, Felip II, a qui li havia jurat fidelitat, a canvi dels drets de conquesta d’uns territoris que encara ningú no sabia situar sobre el mapa. També compta amb l’inestimable benedicció de Pius V, que encara no era sant i controlava els estats pontificis.

2.- L’expedició espanyola composta de gent diversa en busca de fortuna, es troba, com totes les altres aventures castellanes, sota el control fonamentalista de la Santa Inquisició. A mesura que descobreixent noves illes, van posant-hi, en la majoria dels casos, els noms dels sants del dia, que indica el calendari catòlic: Santa Cruz, Santa Isabel, San Cristóbal, etc.

3.- Tarden dos mesos a descobrir, per atzar, un grup d’illes, que Mendaña associa a les mítiques Salomó, ja conegudes per la tradició oral dels inques del Perú, com les illes on Salomó i la reina de Saba apilaven, en muntanyes d’or, els seus tresors inabastables. Les illes coral•lines que descobreix són espectacularment belles i tenen el mateix atractiu que les Marqueses, que descobrirà en el seu proper viatge. Un dels lloctinents de l’expedició, l’andalús Ortega, dona el nom de Guadalcanal a la illa principal, en record del seu poble d’origen àrab, Guad-al-Kanal, a la província de Sevilla.

A l’expedició també hi anava, al menys, un català, que, de forma enigmàtica (no existeix documentació), va donar nom a una de les illes més occidentals, que, encara avui, s’anomena l’Illa de La Vella Lavella, a l’extrem occidental del arxipèlag i molt a la vora ja de Papua Nova Guinea.

4.- El primer dia que els conqueridors varen posar els peus a terra, van plantar una gran creu a l’entrada del port natural que avui forma la capital, Honiara, i li van posar el nom de Puerto la Cruz. Per celebrar l’arribada dels il•lustres forasters visitants, els nadius de l’illa van invitar-los a un gran banquet a la mateixa platja. Varen ser rebuts amb tots els honors, davant l’excitació general de tot el poble. El plat principal de l’àpat de benvinguda, tenia tots els ingredients d’una festa major: dues jovenetes d’una tribu de les muntanyes que havien caçat i que en aquells moments s’estaven acabant de rostir a la brasa. En rebutjar els espanyols el suculent oferiment gastronòmic, els indígenes es van sentir ofesos i atacaren l’expedició espanyola que, amb la panxa buida, va haver de sortir per cames. Després de matar dos nadius amb trets d’arcabús i espantar a tots els altres amb el trons de la pólvora i els mortífers efectes produïts, aconsegueixen arribar als vaixells ancorats fora port.

5.- Amb aquests primers passos de conquesta, tant poc reeixits, intenten establir, sense èxit, un assentament permanent. Davant les enormes dificultats que planteja la permanent hostilitat dels indígenes i la pròpia feblesa d’una expedició exhausta, desisteixen i posen rumb cap a l’orient, amb la intenció de tornar, en pocs mesos, amb una expedició molt més potent, tant en nombre d’homes, com en armament. En l’espantós viatge de retorn, es perden contínuament i sortegen calamitats i desgracies diverses, fins que aconsegueixen, després de mesos de deriva, arribar a les costes de Nova España (Mèxic). Voregen tot el continent americà, recalen a el Callao i tornen a Castella. En arribar a la península, Mendaña es acusat de mala gestió i manca de valor militar, per alguns dels poderosos amics del rei que l’acompanyaven a la fallida expedició, i, a l’Escorial, davant Felip II, se li retiren els privilegis que tenia com adelantado del Pacífic Sud.

6.- Déu anys de plets reals, i una despesa econòmica que el deixa arruïnat, és el preu que ha de pagar Mendaña per aconseguir rehabilitar el seu bon nom i tornar al Perú. Allà es casa, al 1586, amb Ysabel Barreto, protegida del nou virrei del Perú: Hurtado de Mendoza, marqués de Cañete . Tot i així, han de passar encara molts anys per aconseguir els recursos suficients per bastir una segona expedició, molt més potent i completa que la primera. En aquest segon i al•lucinant viatge cap als mars del sud, al 1595, quasi trenta anys després del primer, i malgrat els avenços tecnològics i de navegació que hi ha hagut, tot s’acaba complicant encara molt més que en el primer.

7.- Surten d’El Callao, com en el viatge anterior, amb quatre naus i quasi quatre-centes persones, sota comandament marítim del famós pilot portuguès, Fernández de Quirós. Durant sis mesos, deambulen perduts pel Pacífic Sud, on van a parar a latituds i longituds desconegudes, sense cap referència en els imprecisos i especulatius mapes d’última generació de que disposen.

8.- En la seva deriva pel Pacífic, Mendaña descobreix, casualment, unes noves illes, que anomena Marqueses, en honor del patrocinador de l’expedició. Baixen a terra i com sempre, en prenen possessió formal, en nom del rei de Castella, davant les rialles i la curiositat de la població autòctona. Una multitud d’indígenes contemplen tota la teatral escena, armadures i creus incloses. Durant els dies posteriors fa molta calor i els cascos de ferro dels guerrers castellans s’escalfen, davant la presència de jovencelles de bona planta, pell sensual i pits a la fresca. En pocs dies, els conflictes es multipliquen, originant penoses matances d’indígenes, poc dòcils i gens disposats a deixar-se dominar, ni tampoc a cedir les seves dones i possessions als forasters.

De fet, l’expedició es planteja conquerir militarment les illes, en aparença molt riques i exuberants, per deixar-hi després un destacament militar que protegeixi els colons que s’hi vulguin quedar a viure. Però el mite de l’or de Salomó , els fa desistir de l’engrescadora idea, i els empeny, amb urgència, cap a l’oest, on el botí que assoliran serà molt més espectacular. També hi ha qui diu que els representants de la santa inquisició forcen la marxa de les naus cap a l’oest, per la por que tenen que, als guerrers i colons, se’ls hi encomani la sensualitat de les illes i els hi vinguin ganes de perdre de vista al papa i els seus representants a la Terra, enviant-los a tots al fons del mar.

9.- Després, set mesos més de navegació, en un inversemblant trajecte de més de vint mil quilòmetres i una infinitat de penúries i problemes, incloent-hi la inexplicable i misteriosa desaparició nocturna d’una de les quatre naus de l’expedició, la Santa Ysabel, amb més de cent vuitanta persones a bord, episodi enigmàtic i encara fins avui mai no esclarit.

Finalment, amb la tripulació exhausta, i molt afeblida per les baixes continues, arriben molt cap al sud, a una nova illa que anomenen de la Santa Cruz. No saben que, navegant només 5 graus més cap a l’oest –300 milles–, trobarien Guadalcanal i la resta d’illes Salomó, que fa tant temps que estan buscant i que mai més no aconseguiran retrobar.

10.- Els dies següents no són millors. El tracte insultant i degradant que el clan dels Barreto, o sigui, Ysabel i els seus prepotents germans militars, veritables amos de l’expedició, sempre ben alimentats i vestits, sotmet a la major part dels tripulants i colons, es motiu de permanent discòrdia i disputa. Tampoc ajuda la lògica hostilitat d’una població autòctona massacrada i assassinada sistemàticament pels soldats, i la conseqüent i persistent oposició a la presencia dels intrusos espanyols.

El comandant militar de l’expedició, és el coronel don Pedro Merino de Manrique. Busca-raons, sanguinari, i alcohòlic, provoca discòrdies permanents entre la marineria, els soldats i els propis colons amb les seves dones i criatures. En els moments de major tensió, alguns dels militars, entre ells el propi coronel Manrique, són acusats de traïció. Mendaña, davant la pressió de la seva dona, els condemna a mort. En el mateix moment, es posen de genolls i mentre són confessats pel capellà, s’executa la sentència: uns reben l’espasa que talla el coll, d’altres, la massa que esclafa el cap.

A totes aquestes dificultats, cal afegir-hi la mort del general i cap de l’expedició, Alvaro de Mendaña, malalt i avorrit de lluitar contra tants elements adversos que s’oposen a la seva inicial voluntat conqueridora.

11.- Abans de morir, nomena hereva a la seva dona, Ysabel Barreto, que es converteix en la primera governadora dels mars del sud. Aleshores, i per si no n’hi havia prou, arriben els estralls de la pesta i la pèrdua de moltes més vides humanes. A la vista de les nul•les possibilitats d’èxit que li queden a la minvada expedició, Barreto decideix, d’acord amb el seu amant i pilot, Quirós, posar rumb cap al Pacífic Occidental, per intentar arribar a les catòliques Filipines, descobertes per Magallanes , setanta quatre anys abans, al 1521.

12.- Després de tres mesos més de molt difícil navegació, només vint-i-cinc dels quatre-cents expedicionaris inicials, arriben, més morts que vius, a Manila. A les bodegues del vaixell es troben sacs sencers plens de farina i porc salat en bon estat, destinats únicament al consum de la governadora i els seus germans. La dèspota almirall de la Mar Oceana, és anomenada, sorrudament, la reina de Saba. D’una bellesa forçosament encisadora, conquesta els cors de tot home que vol. En pocs mesos es torna a casar amb el general Fernando de Castro, parent llunyà del seu difunt marit i nebot del Governador de Manila. Aquest fa construir nous vaixells i Barreto, sota la bitàcora de Fernando de Quirós, travessa altre cop el Pacífic, ara en sentit contrari, per arribar a Acapulco pel Nadal de 1596. Retorna al Perú, on mor al cap de vint anys.

13.- Nou anys més tard, al 1605, Quirós, ara al servei del rei castellà Felip III, després de barallar-se amb mig món, incloent-hi al mateix papa Climent VIII, pren el relleu de les anteriors expedicions i insisteix, un cop més, amb el mite de les Salomó. Surt també del Callao, amb 300 persones i tres noves naus ben carregades. El seu catòlic viatge tenia el vist i plau del papa i la benedicció de la potent comunitat de monjos de Montserrat, on Quirós havia estat feia tres anys, fent penitència i resant amb la comunitat. Malgrat tots aquests padrins poderosos, el famós pilot portuguès mai no tindrà ni els vents favorables, ni la conjuntura astral al seu favor. Tampoc mai no trobarà les Salomó i fracassarà estrepitosament, un cop més, en l’intent de conquerir el misteriós paradís de les muntanyes d’or banyades pels mars del sud.

14.- En aquesta mateixa expedició, Torres, un dels pilots, descobreix el difícil pas de l’estret, amb les seves setanta illes, que encara porta el seu nom (Torres Strait), i que separa Papua Nova Guinea, d’Austràlia. Com molts altres navegants, no identifica l’illa gran com el gran continent que falta. Austràlia encara restaria misteriosament perduda, quasi dos-cents anys més, fins que el capità Cook en pren possessió, en nom de la corona anglesa, l’any 1770. Les illes Salomó acaben també aleshores sota la protecció de la corona anglesa, que colonitza el seu territori, sense trobar tampoc el preuat tresor de les muntanyes àuries.

15.- Els intents successius i continuats de francesos i anglesos, al llarg dels següents segles, per canviar-li el nom al arxipèlag, fracassen. D’aquesta forma ens arriba als nostres dies amb el nom inicial que Mendaña i els seus capitans li van posar en el seu descobriment, ara fa casi quatre-cents cinquanta anys.

Fins aquí el resum que pensa enviar a Brisbane.

A aquesta hora, les barcasses turístiques estan a punt de començar l’activitat diària: visita guiada i comentada als escenaris més cruents de la segona gran guerra. Al moll, Els altaveus instal•lats al moll intenten cridar l’atenció del turista: “... més de 50.000 morts en aquesta àrea del Pacífic, entre l’estiu del 42 fins a l’hivern del 43. En directe, no es perdi l’espectacle de la silueta rovellada dels potents cuirassats japonesos, enviats al fons del mar pels destructius obusos de 35 mm. de la Navy, ...”. Per uns minuts, però, tot s’atura. Una violenta descàrrega tropical, amb calamarsa inclosa i llamps i trons en totes direccions, fa que tothom busqui aixopluc fins que passi la borrasca.

L’amazona, absorta en el seu heroi Mendaña i la llarga rècua de lligams misteriosos que la història i l’atzar han dibuixat a les seves respectives vides, retorna a la realitat de sobte, quan es veu sota el cel amenaçador que comença a escupir amb força espessos dolls d’aigua. Preciosa, al galop, enfila ràpidament el camí de tornada cap a casa, en el precís moment en que un llamp espantós parteix per la meitat un immens roure centenari, que cau amb estrèpit pocs metres darrera el seu pas, deixant una estela de fum que ben bé sembla sorgida d’entre les potes de l’animal embogit. Són les nou del matí d’avui, dimecres 18 de maig del 2005.

17.- Una puta per l’imperi nipó

2010-08-30T20:55:00.000+02:00

En només una hora passem, de la xafogor de les illes del pacífic sud, a la fredor del paral•lel 43 nord. També són les nou del matí a Kushiro, Hokkaido, Japó, quinze graus a l’est de Guadalcanal i a una distància de 6000 km. Temperatura ambient: 4ºC.

Abans de començar, convé explicar una mica la història de Maruyama. I també la de Kiriko.

Maruyama neix a Sapporo, capital de l’illa de Hokkaido, l’any 1922. Empès pel criminal remolí bel•licista de l’imperi, es reclutat, l’any 40, per formar part de la marina de guerra més potent del món. Això passava just un any abans de la desastrosa estratègia militar de Yamamoto, amb el seu brutal atac a Pearl Harbour el dia 7 de desembre de l’any 41, que l’únic que aconsegueix és despertar la bèstia adormida.
Yujiro, el germà gran de Maruyama, ja està allistat a l’exèrcit des de fa dos anys. En un dels pocs permisos en què torna a casa, explica la brutalitat de la guerra i els excessos comesos per la seva unitat, la tristament famosa 731, establerta des de feia més de deu anys a Harbin, Manxuria, al nord de Xina, tant sols a 1.200 km de casa, en línia recta. Viviseccions humanes, espores de verola escampades entre la població, decapitacions massives, presoners torturats en laboratoris de proves i tota la parafernàlia de barbaritats conegudes. Els àbacs xinesos no tenen bolles suficients per poder comptar els centenars de milers de morts generats amb tanta violència.
Maruyama, malgrat les penoses circumstàncies en les que es troba immers, està de sort, i, el març del 42, és assignat a una de les companyies de marines que ocupen l’illa de Java, desallotjant els anteriors colonitzadors holandesos. Durant els primers mesos no fan gran cosa en tot el dia: només instrucció militar. Fins que el cos queda rendit i els peus plens de llagues. L’esperit del soldat universal: dur com una pedra i disposat a suportar les condicions més adverses i les penalitats més brutals per tal de defensar l’honor i els dominis del Sol Naixent.
Tot i la duresa del tracte que reben els soldats de l’imperi als campaments d’instrucció militar, un cop per setmana poden anar a un dels múltiples centres de confort, on poden cardar amb joves prostitutes, en condicions higièniques controlades i per un preu raonable. Milers de noies xineses, coreanes, birmanes, filipines, i de tota l’àrea del sud-est asiàtic, han estat segrestades per l’exèrcit japonès en els darrers temps, i obligades a fer de noies de companyia, en cases de prostitució controlades pels propis militars i ubicades en llocs estratègics, properes a les principals bases d’ocupació al llarg de tota la costa asiàtica.
En una de les visites reglamentades que Maruyama fa a les instal•lacions de relax, coneix Kiriko. Menuda, delicada, pell oliva, nascuda al poble de Santos, a l’illa filipina de Mindanao. Raptada fa dos mesos i traslladada forçosament a les instal•lacions de Simpang, a l’illa de Java, a més de dos mil quilòmetres de casa seva. El dia que es coneixen, ella porta tot el cos ple de morats causats per una pallissa, que la pròpia encarregada del local havia ordenat donar-li, vista la seva nul•la predisposició a deixar-se violar cada mitja hora.
Des del primer dia, tots dos estableixen insòlites i estranyes pautes de complicitat. La soledat i les penoses condicions de vida creen un lligam solidari entre l’enemic, botxí i bon jan Maruyama i la desgraciada Kiriko, una puta per l’imperi nipó, segrestada de casa el pare i violada, des del primer dia i fins avui, per milers de soldats i oficials.
Maruyama no té cap rang militar i no pot fer res per pal•liar la penosa situació de la seva amiga. Només intenta protegir-la una mica durant les poques estones que passa a la seva cambra. Cada cop que la visita li porta alguna llauna de conserva, sucre o xocolata, que ha pogut amagar. En quatre mesos es veuen, tan sols, una dotzena de vegades. I encara que sempre li paga el preu estipulat pel servei, mai no li posa la ma a sobre. Asseguts els dos en silenci, damunt el tatami, un davant de l’altre, fins que passen els vint minuts pautats i, obligatòriament, ha de marxar. Amb prou feines intercanvien més de dues o tres paraules plenes d’esperança. Al sortir, l’inevitable mirada trista i dolorida de Maruyama dirigida al seu company soldat que fa estona que espera i té pressa per jeure amb la jove puta filipina.
La guerra al Pacífic, en pocs mesos, esdevé molt més violenta i sagnant i les potents unitats americanes desembarquen a diferents punts estratègics del Pacífic Sud. Maruyama, després dels mesos de formació militar, abandona Java i és assignat al creuer Chikuma, formant part d’una de les companyies de fusellers d’assalt del buc. En pocs dies, a l’octubre del 42, el vaixell nipó entra en combat i és enfonsat pels americans a la batalla de Santa Cruz, al sud-oest de les Salomó, provocant, en no més de mitja hora, més de set-cents morts japonesos. El marine Maruyama, un cop més, està de sort. Ferit greu per l’explosió del vaixell, es rescatat, en una llanxa de salvament ianqui, d’entre les aigües plenes de taurons i cadàvers cremats i ofegats dels seus companys guerrers. No ha tingut temps de disparar ni un sol tret a cap enemic de cap guerra.
Presoner a la propera illa de Guadalcanal, perd una cama greument afectada de gangrena i amputada a l’altura del genoll. Hagués preferit morir abans que veure’s en aquest espantós estat. S’ha de dir que els americans feien pocs de presoners de guerra. Uns aconseguien suïcidar-se per honor abans de deixar-se agafar, altres eren liquidats pels propis soldats ianquis en el mateix moment de rendir-se. És la guerra, tot s’hi val.
Al 44, ja està clar que el resultat de l’escomesa es decanta pel costat de les forces americanes, comandades per Mc Arthur. A finals d’any, les principals illes d’Indonèsia i Filipines, ja estan plenes de barres i estrelles. Als bars de les ciutats torna a sonar el jazz i el blues, i es balla amb força a ritme de swing. S’ha de passar pàgina. L’any següent, al febrer, els americans es fan la famosa foto trucada als escenaris d’Iwo Jima, molt propers ja al cor de l’imperi. A l’agost, els espectaculars i criminals fets de Hiroshima i Nagasaki posen fi a la no menys sanguinària guerra imperialista.
Dos anys després de separar-se, el destí torna a jugar un paper decisiu en les vides de Kiriko i Maruyama. Un cop alliberada l’illa de Java, Kiriko es repatriada pels iankis i torna al seu poble de Philippines. Ha perdut tota la família: el pare mort a mans d’un soldat japonès i la seva mare, violada també, mor de tristesa poc després. Dels altres dos germans, ningú no n’ha sabut mai més res.
El campament de soldats que s’han instal•lat, vora els penya-segats del poble de Santos, acull uns centenars d’invàlids, presoners de guerra japonesos, i una dotzena més de boys del midle west, que els vigilen. Kiriko, juntament amb un grup de noies, s’acosta un dia a les portes del recinte intentant que els soldats els donin una mica de menjar o tabac. Però s’ha de fregar els ulls i no pot creure el que veu. Vora mateix la porta d’entrada, assegut al terra, junt amb un petit grup de presoners, s’hi troba Maruyama, esquelètic, sense cama, brut, fet un nyap. Però viu. El diabòlic destí de cadascú.
Durant aquest període de dos anys, en que han estat separats, Kiriko ha estat a punt de morir. Sífilis, hepatitis, pèrdua d’un ronyó, el sistema reproductiu arruïnat i greus seqüeles físiques i emocionals. Té vint anys, però n’aparenta més de quaranta. Sort en tenen tots dos, de tots dos. I de l’atzar, tossut atzar, que els vol junts. Match Point.
La guerra s’acaba i els dos enamorats s’instal•len a Kushiro, a casa la mare d’ell. Som a l’illa japonesa de Hokkaido, a l’inhòspit territori nord, vora les Kuriles, prolongació natural de la península de Kamchatka, i frontera amb l’estalinista, comunista i obscura URSS, immersa en ple període de purgues polítiques, que tants milions de morts van costar.
No resulta fàcil sobreviure en el difícil Japó vençut, on malviuen gràcies a una miserable pensió que ell cobra com a mutilat de guerra. Només un tema els preocupa, i d’ell en faran l’eix del seu dia a dia: conservar la memòria històrica de tot el que va passar i deixar l’empremta del seu vital testimoni. Per mai més no oblidar. Un treball d’investigació exhaustiu els permet omplir més de deu mil pàgines acusadores. Noms, dades, dates, situacions, llocs, esdeveniments. De forma meticulosa i discreta. Res d’opinions, només fets contrastats. Per donar fe de l’horror de la guerra. Per conèixer la veritat. Altres víctimes, que també van viure l’espant en primera persona, col•laboren amb ells.
Han de passar, però, més de quaranta anys, abans Kiriko no es converteixi en una de les primeres dones que es veuen amb cor de denunciar, públicament, els fets ocorreguts en temps de guerra. Després de molts anys de lluita i oblit, arriba el reconeixement internacional de la seva circumstància i de desens de milers de dones que, com ella, han estat sistemàticament oblidades en un món ple d’hipocresia i silenci.
Al 1985, participa en el naixement de la fundació de dones maltractades per la guerra, WVW, War Victims Women, que amb les seves colpidores denúncies, aconsegueixen que els principals governs implicats, especialment els de Japó i USA, assumeixin part de les seves responsabilitats. Un petit monument que s’erigeix a Yangon, la capital de Myanmar (Birmània), país especialment afectat pels segrestos de dones i nenes destinades al tracte d’esclaves sexuals, dóna testimoni dels espantosos fets.
Finalment, ja amb vuitanta anys, Kiriko Miura, denuncia i dóna un valuós testimoni, davant el tribunal internacional de La Haia, de les vexacions, violacions i maltractes a que va ser sotmesa durant la guerra. Explica, amb la seva inesborrable memòria i en tot detall, les condicions de la seva esclavitud: preus estipulats per cadascun dels serveis prestats, controls sanitaris a que estaven sotmeses, detalls escabrosos del règim de visites. Mínim diari, de dilluns a dissabte, deu soldats. Soldats rasos, matí i tarda; 20 minuts per 2 iens. Oficials: a la nit, 40 minuts per 5 iens o bé la nit sencera per 20 iens.
Maruyama, durant tots aquests anys, a part de treballar conjuntament amb la seva companya, aprèn a cultivar l’esperit de resistència a través de la difícil i mil•lenària tècnica de la criança i poda de bonsais. Ell mateix, construeix, darrera casa seva, un hivernacle on mima els seus quaranta exemplars d’espècies diferents. No ho explica massa a ningú, però està content quan algun amic s’interessa i pot ensenyar-li tota la col•lecció sencera.
També, des de fa anys, dedica cada dia una estona a estudiar els complexes i ancestrals ritus samurais. El llenguatge de la poesia i la unitat amb la natura, la concentració i el menyspreu al dolor. El seppuku i la mort ritual per harakiri. La purificació prèvia, que dóna força i valentia per trànsit final. El vestit blanc. El tradicional poema de comiat i la preparació de la daga que ha d’obrir el ventre.
Kiriko està malalta de fa dies. Molt malalta. Avui es troba pitjor. És conscient que li queden dies sencers de sofriment. Quan l’amant fidel li proposa a Maruyama un final conjunt, ple de decència i honor, sense la lluita inútil contra les tenebres del no res, ell li respon que porta seixanta anys preparant aquest moment.
Li acaricia els cabells blancs i ja no calen més paraules. Amorosa, complint els preceptes que mana la tradició, es deixa vestir de gala. Ell, l’ajuda a vestir-se el quimono blanc, que, avui, finalment, estrenarà. Es posa una mica de color a la cara: vol estar bella per a ell. Ara li besa els llavis per última vegada. Són les deu del matí d’aquest matí gris de primavera.

18. Cada abedul un candelabro de oro.

2010-08-29T21:00:00.000+02:00

King podrà complir el seu somni d’anar a Xile, a veure la casa natal de Neruda. A menys que la fatalitat li tingui preparada alguna destinació sorprenent. Sibèria, en un punt de coordenades geogràfiques, 51ºN; 129ºE. Temperatura sobre el riu Amur: 6ºC; 10 del matí.

El metge nord coreà King Truc Ting va aprendre l’espanyol, fa anys, a l’Escola del Poble de la Universitat de Najin, al nord del país, al mateix temps que estudiava medicina.
Després de treballar tota la vida al hospital estatal d’Iwŏn, s’ha jubilat i ara ajuda els seus camarades del Sindicat d’Escriptors Coreans (SEC). De fet, encara que mai ha perdut l’autèntica vocació de metge, la seva veritable passió ha estat sempre la literatura d’àmbit hispà, de la que n’és un reconegut expert. Neruda en té molta culpa de tot això.
A mesura que, amb el pas dels anys, l’obra de Neruda s’engrandeix, el prestigi de King augmenta, tant com a traductor de l’obra del poeta, com a crític i enamorat d’aquesta poesia escrita amb tanta força. La biblioteca popular d’Iwŏn, que porta el nom del líder del partit, Kim Fem Dong, consta d’una digna secció de llibres en castellà. Al llarg de més de quaranta anys, King ha aconseguit reunir, no solament, l’obra completa de Neruda, sinó també més de tres mil volums de narrativa en castellà. No està gens malament, tenint en compte que som a Corea del Nord.
Fa dos mesos, la seu local del partit rep una notificació, tramesa des de Xile, invitant un representant del SEC a participar en unes jornades internacionals sobre Pablo Neruda. La convocatòria, signada pel president del Centro Nacional de las Culturas de Santiago de Xile, Sr. D. Patricio León Monzón de Carpaneta, precisa que la trobada se celebrarà el proper mes de juny a la mateixa capital, i comptarà amb la presència de més de cent congressistes i experts en l’obra del poeta.
La cúpula del partit comunista, interessat a establir properament relacions comercials amb l’estat de Xile, dóna el vistiplau i acorda enviar-hi un especialista. D’aquesta forma el camarada King Truc es troba embarcat en el projecte que és el seu somni de fa molts anys: visitar Xile i trepitjar la terra del poeta. No és gens habitual que el partit, preocupat sempre en temes de defensa i control de les masses obreres, prengui part en aquests tipus de manifestacions culturals a l’estranger. Benvinguts siguin els canvis.
Tot està ja programat. Truc anirà primer a Moscou amb el transiberià i després, un avió de l’Aeroflot Russian International Airlines, el durà a Santiago de Xile. Aprofitant l’avinentesa, demana permís per sortir quinze dies abans de la data prevista, per poder visitar al seu germà Jung, que viu a Irkutsk, Sibèria, a tocar del llac Baikal, on, en acabar la guerra, s’hi va quedar a viure. Li ve, com aquell qui diu, de pas, i fa més de deu anys que no s’han vist.
Se sap el trajecte de memòria: en trenta anys, l’ha fet en quatre o cinc ocasions i moltes més en la seva imaginació. Primer s’ha de franquejar la descuidada frontera russa i, des de Vladivostock, cap al nord, seguint l’estela i el recorregut de l’Amur, fins a Khabarovsk. Després, cap a l’oest, quasi dos mil quilòmetres més de ruta transiberiana, travessant tota la difícil zona pantanosa limítrofa amb Xina.
Els viatges anteriors els havia fet utilitzant el passi que li proporcionava el SEC i que, en virtut d’acords bilaterals, permetia viatjar gratuïtament i un cop cada dos anys, per la xarxa ferroviària russa dins el territori siberià, descomptant l’ús del famós transiberià. Aquest cop no. Aquest cop viatja amb el luxós ferrocarril, el mític tren, que travessa tot un continent i cobreix fins a set fusos horaris. Set dies de marxa, nou mil quilòmetres de vies, parada en noranta estacions. Les vies són les mateixes que utilitza el tren exprés, però les condicions del viatge, en quan a comoditat i serveis, no tenen res a veure. El preu tampoc.
En el moment de pujar al tren veu els passatgers que compartiran el seu vagó. La veritat és que no sap massa bé que hi fa, allà, rodejat de tanta gent carregada de diners. Tothom va vestit amb roba i sabates cares, menys ell, que porta un vestuari humil, habitual en una persona de la seva condició. Tot sembla pensat per a butxaques occidentals i per als rics russos que han fet diners apropiant-se de l’antic patrimoni de l’imperi. També n’hi ha algun que, directament, sembla un gàngster. Home format en l’estricta ortodòxia del sistema, no li agrada gens tot el que veu, fins que observa dos capitosts del partit, que també pugen al tren. Els ha vist, a vegades, quan surten per la tele: als desfiles militars apareixen sempre, vora el líder suprem, plens de condecoracions. Això el tranquil•litza i assumeix el seu rol: ara ell també és un peix gros que viatja en representació oficial de la República Popular de Corea.
La velocitat del comboi és molt elevada i no s’aturen enlloc. Al menys, sota la seva perspectiva, acostumat com està, que tots els trens tinguin sempre més prioritat que el seu. Per un cop, ell està del cantó de la autoritat, de la gent important. Dels que manen i gasten diners públics. Passen de llarg per moltes estacions amb combois aturats i plens a vessar, que s’han d’esperar a que passi el transport principal. Les andanes estan farcides de caucàsics i mongols, descendents dels antics tàrtars que, al segle XIII, i comandats pel Gengis Khan, van envair Europa, arribant fins al Danubi. Ara són pacífics musulmans que parlen centenars de llengües d’origen turc.
Algú comenta que hi ha una plaga d’abelles i asseguren, les males llengües, que les han portat els capitalistes coreans que arriben del sud i els japonesos que venen a fer turisme. Diuen que són abelles assassines africanes, com les que sovint envaeixen Mèxic o Brasil. Encara que ningú no n’ha vist mai cap d’abella africana per aquestes latituds, la gent hi diu la seva. D’altres opinen que aquests insectes busquen llocs que faci més calor i que no és gens normal trobar-les tant al nord.
Aquests dies, durant les llargues hores de marxa del ferrocarril, King comença a preparar la seva intervenció a la I Conferència Internacional Pablo Neruda. Ja ha trobat el títol que donarà a la seva ponència. Ho té fàcil: ”Transiberiano”. Efectivament, l’eix central de la seva intervenció al congrés, serà Neruda i el seu famós i desconegut poema, “Transiberiano“, escrit per Ricardo Reyes l’any 51. Els seus llegendaris versos: “...cada abedul un candelabro de oro,...”, encara ressonen als boscos gelats de la taiga siberiana. Escrit vint anys abans de rebre el premi Nobel de Literatura, damunt mateix del llegendari ferrocarril. Efectivament, Neruda, com a ambaixador cultural i comissari polític del comunista Consell Mundial de la Pau, fundat a París dos anys abans, travessa, dalt del famós tren, tota la URRS, visita Mongòlia i Manxúria, i arriba a Pequín, capital de la nova Xina Popular del president Mao.
Són les deu del matí, i falta poc perquè el tren arribi a Belogorsk. Les previsions meteorològiques diuen que la temperatura, avui, pujarà bastant per aquesta zona de Sibèria i es possible que, fins i tot, s’arribin a fregar els 10ºC. S’informa que el tren s’aturarà vint minuts, tal i com estava previst, per poder canviar la locomotora. La majoria de passatgers baixa uns minuts a terra, per estirar les cames, fer un mos per matar la gana, o fumar-se una cigarreta d’espantós tabac xinès.
King Truc Ting ho aprofita per fer una petita becaina. Si pot. Al mateix departament, on Truc dormisqueja, no hi cap abella africana, però sí una vespa comú, amb ganes de gresca, que el tren ha degut arreplegat en algun punt del seu recorregut. Es posa un moment sobre el llavi superior del vell, que descansa plàcidament, i que, mig endormiscat, intenta apartar amb la llengua aquella brossa tant molesta que té damunt el llavi. L’abella, sorpresa pel moviment, li clava instintivament l’agulló al metge, que es desperta, sobresaltat, d’un bot.
Des de petit sap que és al•lèrgic a aquest tipus de fiblades i que necessita atenció mèdica immediata. Per sort porta, a la maleta l’equip d’emergència amb les petites xeringues, auto injectables, carregades d’epinefrina. Amb una sola dosi d’antídot en tindrà prou i no passarà res. Només cal una mica de tranquil•litat i actuar amb diligència.
Però es troba sol al seu compartiment i no arriba a la seva maleta que algú ha col•locat massa amunt, dalt de tot del prestatge. En aquests pocs segons transcorreguts, ja sent la llengua inflamada i comença a tenir dificultats per respirar. Sap de memòria quins seran els següents passos del shock anafilàctic que està a punt de desenvolupar-se-li en aquests precisos moments: mareig, baixada brusca de la tensió arterial i pèrdua del coneixement amb paràlisi respiratòria. S’ha de punxar urgentment.
Per fi algú veu un home gran estirat al terra, dins una cabina, amb greus problemes respiratoris i fa córrer la veu d’alarma. Els components neurotòxics del verí ja han començat a bloquejar la seva capacitat de resposta. Quan arriba un metge, que algú ha trobat no sap on, aconsegueix posar-li l’antídot. Sembla que es recuperarà.
Son les onze del matí quan, amb gran soroll de sirenes, arriba una desbaratada ambulància amb la falç i el martell encara dibuixades de mala manera damunt les portes laterals. El tren es troba aturat a uns vuit mil quilòmetres de Moscou, en un punt de coordenades aproximades 51ºN ; 129ºE. Pràcticament es troba sobre el mateix meridià d’Iwŏn, el poble que el va veure néixer ara fa setanta dos anys.
L’ambulància du a l’hospital més proper el Dr. King que, semi-inconscient, somia que es troba a Parral, a casa del poeta. Algú li presenta el Dr. Neruda que, amb la seves paraules plenes de joc i de màgia, li dóna la benvinguda, mentre parla del malefici i la bellesa del gran ferrocarril que travessa mig món.
Mentrestant el comboi, aturat a l’estació, no pot seguir el seu recorregut: eixams inacabables de milers i milers d’abelles assassines, que arriben per sorpresa de totes direccions, estant fent estralls entre els viatgers del tren que, embogits, han començat a córrer cap els boscos de bedolls propers al riu, intentant escapar de l’horror.

19. Crims contra el poble.

2010-08-28T21:01:00.000+02:00

Són també les onze del matí a Hong Kong, Xina, 22ºN; 114ºE. Dimecres 18 del cinc. A veure, avui, a qui li toca el rebre.

L’any 58 el Partit Comunista Xinès, sota control del gran estrateg i criminal Mao Tsé-tung, engega els coneguts programes comunitaris, que sota el lema del “Gran salt endavant”, va provocar l’ensorrament de l’economia, l’empobriment del país i milions de desplaçats i morts. Milions de petits camperols, empresaris i botiguers són expropiats, acusats de crims contra el poble i declarats culpables de traïció pels comitès populars estesos al llarg i ample del territori. Molts, són condemnats a mort. La febre de la col•lectivització.
Xan Xing també es condemnat a mort. El seu crim consisteix a tenir, en propietat, una petita botiga al poble de Xiao, al sud del país, vora Canton, on venia queviures, espelmes i espardenyes. Gràcies a un oportú –i arriscat– avís, d’un guàrdia revolucionari que el coneix, escapa de la barbàrie de miracle, juntament amb la seva filla Min, orfena de mare, des que va néixer ara fa 4 anys. Disfressats de pobres pagesos dalt d’un carro carregat de gent i arrossegat per un bou famèlic. A la nit, quan van anar a buscar-lo a casa seva, per penjar-lo a la plaça principal, juntament amb els altres setanta-dos miserables explotadors capitalistes del poble, ja havia fugit.
Des de feia mesos que s’ho veia venir i tenia preparada la hipotètica fugida. Per si les coses es complicaven i arribava un moment com aquest, havia comprat, al mercat negre, a preus astronòmics, documentació falsa que els feia passar per ciutadans de Honk Kong, i per tant, intocables súbdits de sa Majestat the Queen, que s’havien de respectar.
La fugida èpica va durar quatre espantosos dies. Canviant permanentment de transport i evitant el pas per les carreteres principals, controlades per les milícies populars. Cunetes de camins plenes de gent afusellada o degollada, registres constants, detencions massives. Salvats tots els ensurts, l’autobús arriba a Wanzai, port fronterer amb Macau. Dotze hores d’espera i neguit, per poder finalment agafar el ferry i fer les trenta milles que hi ha fins a Hong Kong, on s’instal•len i aconsegueixen l’status de refugiats.
Un cop més, tornar a començar. Aquesta vegada, un modest negoci de compra venda de mobiliari d’oficines, que en el decurs dels anys, es transforma en una solvent empresa d’importació i exportació de subministres per hospitals i vendes d’equips mèdics.
A part del jefe Xan, a Xan Xing Instruments Ld., hi treballa Deng, el gerent, originari del mateix Hong Kong, i que ha acabat per convertir-se en el fill que Xan mai no va poder tenir, i vuit persones més. El vell Xan, que ja s’ha fet gran, intueix que les coses no tornaran mai més a ser com abans del 97, quan l’enclavament depenia directament de Londres. Francament, té massa memòria i desconfia de les bones paraules i les promeses de continuïtat, donades per la nova administració controlada directament per Pequin.
De fet, han passat vuit anys des del traspàs de poders i cada dia que passa es més elevada la presència de grups de bandolers organitzats, històricament molt arrelats a la societat xinesa. Intenten –i ho aconsegueixen– controlar els petits comerços i negocis instal•lats a Hong. Ja fa anys que van darrera Xan, perquè pagui les quotes destinades, segons ells, a millorar, tant la seva seguretat personal, com la de les instal•lacions de l’empresa. A canvi, només volen el 20% del negoci. A pagar discretament cada setmana. D’aquesta forma, li asseguren que les seves trameses comercials arribaran amb garanties i, ni ell mateix, ni cap dels seus treballadors tampoc no seran molestats.
El magatzem de l’empresa, que alhora també conté les instal•lacions d’administració, està situat al moll #24, molt a la vora del túnel que creua els dos marges del port, quasi davant mateix d’on atraquen els vaixells que fan la ruta turística per la dàrsena i que, passant per Aberdeen, recorren tot el perímetre de la mateixa illa de Hong Kong.
Xan n’està cansat de tants problemes i pensa jubilar-se aviat, deixant el negoci en mans de Deng i de Min, sa filla, que treballa de ginecòloga al Chinatown Public Health Center de San Francisco, on viu aparellada amb Karen, que també treballa de metge al mateix hospital. Fins ara, el vell Xan s’ha negat rotundament a pagar l’impost a la tríada “Yu-Mon” que treballa al seu barri. Veu però, amb preocupació, un augment de les notícies relacionades amb la desaparició de comerciants i empresaris que, després de ser brutalment mutilats i torturats, apareixen, un dia, surant damunt les brutes aigües fora la badia.
Són les onze del matí i, com cada dia aquesta hora, surt del despatx de la primera planta i baixa al magatzem, on una camioneta de l’empresa està carregant les comandes que s’han de dur a l’aeroport. Avui, hi ha una sèrie de caixes embalades i rotulades amb lletres vermelles: Destination: Abu Dhabi, United Arab Emirates. I a sota: Precision Instruments. Handle carefully.
Deng, que observa, des del seu despatx de la primera planta, l’operació de càrrega dels materials, no pot fer res per evitar que dos individus armats, que acaben d’entrar a tota velocitat al local, amb un potent 4 x 4 negre de vidres enfosquits, empenyin el vell i el facin pujar dalt la furgoneta. Tot va molt de pressa i, en una ràpida maniobra, el vehicle arrenca a tota pastilla, deixant els pneumàtics marcats al paviment de la nau. No han estat ni mig minut i ningú no ha pogut reaccionar ni fer res.
En poca estona, Xan, lúcid, despert malgrat els cops que ha rebut, es veu a si mateix, amb un esparadrap a la boca i lligat de mans i peus, estirat damunt el terra d’una barcassa que transporta grava i sorra pel mig del port de Hong. Al seu costat, una altra persona més jove que ell i d’ulls plorosos, està amb les mateixes condicions i fa cara d’espantat. Una lona, bruta de greix i fang, els cobreix parcialment. Lligada als peus duen una cadena, de la que penja un bloc de formigó, que deu fer 50 quilos.
Al cap d’uns minuts enfilen el moll #2, que dona a l’embocador del port, sortint ja de la ciutat. L’activitat de les altres barcasses, que s’encreuen amb ells, no s’atura i ningú no s’adona del que succeeix. Des de sota la lona, a cua d’ull, veu un home que porta una escopeta de canons retallats, que ni tan sols es molesta a amagar. Unes botes, gastades i velles, ressonen damunt la coberta amb el seu pas cadenciós.
Just en el moment que la barcassa surt del port de negres aigües, sona el mòbil que Xan porta a la butxaca de l’americana. Ningú no ha pensat en registrar-lo ni agafar-li les pertinences. El vigilant armat, sorprès també de la trucada, l’escorcolla i li pren el mòbil on se sent la veu de Deng que pregunta què s’ha de pagar i a qui. Són les dotze del migdia quan deslliguen Xan. Després, el seu company d’infortunis, que no ha tingut la sort d’ell, es llençat al mar per la borda, sense miraments, davant dels seus propis ulls que ho contemplen amb espant. Un dia, algun vell pescador, trobarà les restes d’un cadàver molt malmès, impossible d’identificar, que passarà a engrossir la llarga nòmina d’anònims morts amb violència.
Per la seva banda, el vell Xan és desembarcat molt a la vora de la comissaria del port. Sense cap dificultat. No és pas delicte desembarcar un passatger al moll. Avui, la comissaria presenta una frenètica activitat. Ara mateix arriba un autobús ple d’immigrants il•legals. Malalts i pobres vietnamites, que en el seu intent de fugir de la misèria, han estat abandonats a la deriva, en ple Mar de la Xina, dalt un vell vaixell espantós. Estafats primer i assaltats després pels pirates, robats, violats, i ara recollits per la samaritana policia xinesa, que un cop fitxats, els donarà un plat de sopa calenta i a continuació, els expulsarà cap al seu lloc d’origen, on tornarà a començar la roda miserable.
Després de les amenaces rebudes i el segrest, amb final feliç, d’acord amb les indicacions de la policia, el millor que pot fer és jubilar-se i pagar setmanalment les quotes que les màfies locals exigeixen, per poder seguir l’activitat normal del negoci, ara sota la direcció de Deng. El dia que arriba Min a Hong, el seu pare li fa cinc cèntims de la Xan Xing HK Instruments Ld. Comenta que, encara que s’hagi de pagar el 20% d’impostos a la màfia, el negoci segueix sent rentable. En aquests moments tenen comandes en ferm i pendents de servir, per valor de vint milions de dòlars. També és tota una garantia la cartera de més de dos mil clients, a tota l’àrea de l’Índic, amb un tipus de producte molt especialitzat que deixa uns marges comercials del dos-cents cinquanta per cent. Se’n sortiran, no hi ha dubte.

20. On the Road to Mandalay

2010-08-27T21:39:00.000+02:00

Són les dotze del matí del dimecres 18 de maig de l’any 2005 i la conjunció dels astres no és avui gens favorable pel signe d’Àries. Les platges de Surat Thani, a Thailandia, es localitzen a 9º de latitud N i 99º de longitud E. Els esdeveniments poden sorprendre al visitant en qualsevol moment.

Piet Maas, trenta vuit anys, casat, dues filles, àries, director internacional de marketing de la Kuwait Petroleum Company, treballa a la seu que l’empresa té dins l’immens recinte de l’àrea industrial del port de Rotterdam, al delta del Rin. Amb les seves deu mil hectàrees, és el més gran del món i un dels que més activitat industrial i portuària desenvolupa, juntament amb els de Xangai i Singapur.
Des del seu despatx, a la planta vint-i-quatre de l’edifici del World Port Center, veu, en la llunyania, les drassanes on treballa el seu amic, Rob Kox, quaranta un anys, casat, tres fills, sagitari, director comercial de la Shipyard B.V, constructora de grans vaixells turístics de luxe.
Aquest cap de setmana tots dos surten de viatge cap al sud-est asiàtic. British Airways els porta a Yangoon, via Frankfurt-Bangkok, en vint-i-quatre hores. La premsa que la companyia aèria posa a disposició dels passatgers porta, aquesta setmana, un interessant article sobre el turisme sexual amb destinació Tailàndia: “... les propostes lúdiques que es poden trobar a Internet abasten, des de platges tropicals increïbles i hotels de luxe per un preu raonable, fins a serveis de companyia femenina, amb totes les prestacions incloses, per un cost inferior al d’una cervesa belga ben fresqueta. Tailàndia és el primer destí turístic sexual preferit pels turistes del primer món. Només cal passejar-se una mica per les voreres de les ciutats i comprovar la quantitat de ianquis, japonesos i europeus que deixen les caixes dels bars musicals plenes de dòlars, iens i euros. Ni més ni menys que un 15% del PIB del país prové de la prostitució. Encara que tothom ho sàpiga, i sigui conegut arreu del món, és tabú mencionar el fet que la major part de les jovenetes que participen d’aquest immens bordell, són, en prou feines, nenes impúbers que, moltes vegades, són venudes, pels propis familiars, a proxenetes que les obliguen a prostituir-se a canvi de promeses de luxe que no acaben d’arribar mai...”

Rob ha de visitar uns clients a Birmània i concretar els últims detalls del nou vaixell que, Shipyard B.V. construeix per encàrrec de la companyia de l’Orient Express. El seu amic Piet l’acompanya com assessor fictici. La nova nau serà bessona del “Road to Mandalay” i portarà l’original nom de “Road to Mandalay II”.
Fem una mica d’història.
L’any 1890, després d’un romàntic viatge en vaixell pel riu Ayeyarwady, entre les històriques ciutats de Bagan i Mandalay, el refinat poeta i escriptor hindú-anglès Rudyard Kipling escriu el seu poema “On the Road to Mandalay”, que descriu, romànticament, la bellesa i força dels paisatges de Birmània que voregen el riu. Quatre anys després escriu la seva primera versió del famós “Llibre de la Selva”, amb Mogli i el seu món màgic. Pel conjunt de la seva obra, Kipling, rep el premi Nobel de Literatura al 1907.
Un segle més tard, Frank Sinatra, posa veu i música al famós poema de Kipling, en el seu album “Come fly with me”, editat per Capitol Records al 1987. També ho farà Robby Williams, amb EMI-Odeón al 2000, en el seu “Sing when you're winning”. Avui dia, el vaixell de luxe “Road to Mandalay” navega pel riu fent l’esmentada ruta entre les dues ciutats i porta el nom d’un dels versos del poeta que dóna títol al poema sencer. Molt pocs dels greixats turistes, que es gasten la pasta fent el turístic recorregut, coneixen l’historia del Road, encara que la veu de Sinatra no pari de sonar, en tota el dia, damunt a la coberta del paquebot.
El vell “Road to Mandalay” va ser construït, fa quaranta anys, a les drassanes de Rotterdam, per navegar pel Rin, fent la mateixa tasca que ara: passejar adinerats i ociosos turistes ianquis i europeus. Després, va ser adquirit per l’Orient Express Trains & Cruises, la mateixa companyia que gestiona el mític ferrocarril. Una despesa, de més de sis milions de dòlars, va servir per transformar-lo en un vaixell de súper luxe, molt apropiat als exigents i sofisticats gustos asiàtics.
La ruta que segueix a l’antiga colònia britànica de Birmània, ara Myanmar, va de Bagan a Mandalay, en un creuer de tres dies. Dos mil euros per cap, amb el xampany i el caviar inclosos. La ciutat de Bagan tenia, fa mil anys, més de dotze mil pagodes i temples. Les hordes bàrbares dels mongols del nord, comandats pel Kublai Khan al segle XI, varen destruir la major part d’aquestes joies. Encara ara, però, es poden contemplar centenars d’aquests temples, pagodes i monestirs budistes plens d’estàtues gegants del venerat i panxut Buda, assegut o jaient. Baixant pel riu, sorprèn, a l’acabalat turista, la pausada vida que porten els habitants de la ribera, més pròpia de fa segles, que no pas d’avui dia.
Les reunions de Rob –i el seu fals assessor– amb els executius de L’Orient Exprés, es fan als luxosos despatxos del vaixell en ruta. En dues maratonianes sessions acaben perfilant els últims detalls tècnics d’una construcció, que està en la fase final. Malgrat l’aparença externa del nou vaixell, que tindrà també un aire clàssic, aquest disposarà dels darrers avenços tècnics i de tots els luxes imaginables.
La vida d’executiu és molt estressant i, de tant en tant, convé ventilar-se una mica. Piet i Rob han pactat treure’s ràpidament del damunt la feina i anar uns dies a Tailàndia a divertir-se una mica. Les empreses no fan preguntes als seus alts executius. Contracten un jet privat, que els ha de dur cap al sud de Tailàndia, més concretament, a la illa de Phuket, en un hotel ubicat a la platja de Patong Beach, on, segons els seus plans, s’hi estaran una setmana sencera. Al sud Malaisia i més al sud, l’extensa i inacabable Indonèsia, amb els seus milers d’illes.
No cal dir que la major part dels homes que viatgen sols per aquestes latituds, van a fer turisme sexual. Ells també. Ja porten tres dies de platja, cerveses i nenes de 12 anys, com les seves filles. Avui, per canviar d’aires i variar una mica, fan una visita a les properes platges de luxe de Surat Thani, (9ºN; 99ºE), més al nord i a pocs quilòmetres de l’Itsme de Kra, a l’estreta franja fronterera entre Myanmar i Tailàndia. Entren a un bar musical vora la platja i de seguida un home, de mitjana edat, els està oferint dues verges a bon preu. Piet i Rob, que es coneixen de petits, amb un intercanvi de mirades en tenen prou. Saben que verges no ho seran, però no importa. Els ensenyen la mercaderia, accepten i paguen sense regatejar ni discutir cap preu.
No és pas la primera vegada, ni tampoc la que fa deu que Piet i Rob s’ho munten conjuntament a la mateixa cambra. Menage a trois, a quatre, o el que convingui. Els hi va la marxa i queden pocs llocs del món que, entre negoci i negoci, no hagin visitat. Sonen les dotze del migdia al rellotge que hi ha a l’entrada de l’hotel. Una habitació per tots quatre. Ningú no porta equipatge. Ningú no fa cap pregunta. Les dues jovenetes tindran, amb sort, tretze anys, i van d’uniforme: faldilla curta, mitges de malla, llavis i ulls pintats, sabates amb plataformes elevades, algun tatuatge. Tot per aparentar més edat de la que tenen en realitat.
Les nenes no són, evidentment, verges. Quasi millor. Una d’elles, però, deu ser bastant novata de veritat i està molt espantada quan Rob comença a jugar i li posa el penis a la boca, mentre li agafa el cap per penetrar-la millor. Sembla, per uns instants, que s’ofegarà. Però no, comença a respirar, a moure la llengua i xuclar. Sembla que ho fa prou bé. Totes dues, agenollades, estan fent la mateixa feina, i ells dos, a peu dret, intercanvien obscens i sucosos comentaris sobre la qualitat de les mamades que reben. Piet li diu a Rob que li agrada que li mengin la polla amb els llavis pintats de vermell. Com ara. La punta la fava tota roja i la boca d’ella també. Riuen, excitats.

De sobte, Piet sent una punxada espantosa a la base dels testicles, fot un crit brutal, es mareja, se sent defallir de dolor i d’espant quan veu la nena amb les mans i la cara plenes de sang. El sofriment és insuportable i Piet es desmaia quan es posa la ma a l’entrecuix i comprova que té una llarga i afilada agulla clavada al centre mateix de l’engonal, a sota mateix dels testicles. Rob, ocupat com està, no se n’assabenta massa bé del que succeeix. Imagina que l’orgasme que Piet ha tingut, ha estat massa violent i d’aquí els exagerats crits de plaer.
Fins que veu la sang que brolla sota els ous del seu amic inconscient, estirat al terra. Les nenes, despentinades, embogides, criden i amenacen ara Rob, amb altres agulles que duen a les mans i que s’assemblen a les que fan servir per lligar-se els cabells. En plena orgia de crits i sang, l’home amb el que havien contractat els serveis, entra a la cambra armat i, a punta de pistola, fa sortir les nenes, alhora que agafa tots els diners que els estrangers duen a sobre.
Les tranquil•les platges, plenes de palmeres de coco, d’Ao Ban Dun, al perillós golf de Tailàndia, segueixen plenes de panxuts turistes nòrdics que reposen una estona i agafen forces bevent gelades cerveses belgues. És l’hora de fer plans per la tarda i comentar les virtuts de l’última mossa que es van follar.
Una ambulància s’endú Piet. Ha perdut molta sang i continua sense sentit. No hi ha ni rastre de les nenes i ningú de l’hotel no ha vist res. La policia local informa l’ambaixada d’Holanda a Bangkok del desgraciat incident, on ha resultat greument ferit un dels seus compatriotes. Pel que sembla, degut a la gravetat de les lesions rebudes, li han hagut d’extirpar els genitals. Un funcionari holandès rep l’encàrrec d’anar urgentment al sud del país, per col•laborar en la repatriació dels turistes afectats i elaborar un informe oficial dels esdeveniments, on, com és lògic, no hi figurarà cap descripció mínimament fiable dels fets, tal i com realment han ocorregut.
Al cap d’una estona, l’ambaixada holandesa comunica a Rob Kox que les nenes han estat detingudes. Estan fitxades per la policia com a consumidores habituals de substàncies prohibides i en el seu expedient figura que tenen anticossos del SIDA. És la una del migdia.

21. Aresta sud-est.

2010-08-26T21:47:00.000+02:00

Japó, Corea, Xina, Tailàndia, Nepal, Totes les peces van ocupant el seu lloc. Les palmeres de coco de la platges de Ao Ban Dun, queden lluny d’aquí. Ubicació concreta: Annapurna (29ºN; 84ºE). Nepal. És la una del migdia a l’espectacular escenari del nostre proper relat. Temperatura: –25ºC. Altitud 7.800 m.

El conegut alpinista suec Inger Holm i la seva amiga Annika Mäler, viuen, des de fa temps, a Katmandú, Nepal, amb el seu fill de tres anys, Johan. Inger i Annika funden TNT, una petita empresa que es dedica a preparar, assessorar i aconsellar expedicions internacionals d’alpinistes, que ja disposen dels preceptius permisos legals, però els manca l’experiència necessària per poder enfrontar-se, amb garanties d’èxit, als reptes d’una muntanya colossal. L’extens i brillant currículum que s’ha fet Inger dins el món de l’escalada, li permet passar a cobrament unes bones minutes, en una activitat que, des de fa anys i en el mateix moment en què van aparèixer els esponsors i les televisions, va deixar de ser amateur.
TNT també proporciona serveis de guies per les rutes nepaleses i subministra la intendència necessària als turistes que vulguin arribar a les valls plenes de màgia, o als congostos i salts d’aigua més espectaculars. Pels carrers de Katmandú, a poc que obriu una mica els ulls, podeu veure circulant els 4x4 grocs i negres, retolats TNT. Formen part de la petita flota de vehicles de la Trekking Nepal Tour. Les rutes més sol•licitades estan dins el circuit que voreja la part nord de l’Annapurna i dóna a la vall del Mustang, la famosa zona del Tibet ubicada dins Nepal.
Aquestes activitats empresarials els permeten autogestionar-se i no dependre en absolut dels fastigosos i podrits diners de la família d’ell, propietària de la multinacional sueca Munarson International Iron & Steel, Ld. Fa més de quatre anys que el seu pare, cansat de les poques ganes que Inger tenia de fotre res que agradés al clan dels Munarson, li va retirar l’assignació mensual de 5000 euros que tenia per despeses diverses. Inger, aleshores, va aprofitar per vendre’s el Porche i l’apartament que tenia a Malmö, fotre el camp de Suècia i anar a viure al Nepal, trencant així del tot, els ja malmesos lligams familiars.
A part de TNT, Inger, quan les circumstàncies ho permeten, continua dedicant bona part de les seves energies a donar sortida a la seva obsessió incurable: la muntanya. És a dir, pujar els cims més difícils i perillosos de tots els continents. Amb el seu amic, el conegut alpinista alemany Erns Weikert, porten fets, tretze, dels catorze vuitmil que hi ha al món: nou a L’Himàlaia i cinc més cap a l’oest, al massís del Karakorum, al Pakistan. Només els hi falta l’últim vuitmil: l’Annapurna.
Per pocs dies, ja que, finalment, tenen l’oportunitat de conquerir el cim que els permetria tancar la sèrie. En efecte, fa sis mesos que van signar un avantatjós contracte, amb Canal+ France, per du un equip de tres persones, de la televisió francesa, dalt el cim. Durant les últimes setmanes, Inger i Erns, han estan ultimant els preparatius d’aquesta expedició especial.
O sigui que, no solament han d’ascendir ells dos i dos guies sherpes, com és habitual, sinó que caldrà afegir-hi tres escaladors més carregats amb les cameres i els equips de transmissió. Intentaran transmetre en directe i fer arribar a tot el món les imatges, tant de la preparació dels camps base i l’aclimatació de tots plegats a les altures, com l’ascensió final i la culminació del cim. I si pot ser, en hores de màxima audiència.
Tot plegat resulta un repte més que complex, en una muntanya ja habitualment bastant inaccessible. Per sort, en el seu moment, i abans d’acceptar les condicions dels francesos, aconsegueixen incloure una clàusula de salvaguarda, segons la qual, TNT cobrarà igualment tots els serveis pactats, fins i tot, en el cas que els alpinistes francesos, que aporta Canal+, es facin enrera en l’últim moment i els plans de filmació de l’escalada del tram final se’n vagin en orris.
L’expedició està ja en marxa. Fa unes setmanes, en un vol de la Royal Nepal Airlines, van arribat a Katmandú, des de Delhi, quatre escaladors i sis tècnics de Canal+, que són els que controlaran els senyals de transmissió, la col•locació de les antenes parabòliques, el manteniment dels equips electrònics, etc. En total, deu persones. Després de moltes dies de feina, surten de Katmandú dos camions carregats en tot el material i comença l’aventura.
Dos-cents quilòmetres i Pokhara, on s’acaben les carreteres i les pistes forestals. Allà contracten cent vint persones per descarregar els dos camions, amb set tones de material, que cal portar a coll fins al camp base #1, situat a cinc dies de camí. Aliments, combustible, tendes d’acampada, cordes i material d’escalada, equips de filmació, antenes, combustible, aliments, etc. En fi, tot el necessari per fer possible l’ascensió. Faran falta quatre setmanes d’aclimatació, preparació dels camps base, definició de les vies d’ascens més favorables, avituallament, entrenament i, si el temps acompanya, aleshores amunt.
Segons les pautes previstes i seguint les recomanacions del basc Alberto Iñurrategi, que va coronar en èxit l’Annapurna el 2002, en tres setmanes, instal•len el camp C-III final, a 7200 metres, d’on ja només queda un desnivell de nou-cents metres fins el cim. Total, dos dies d’anada i un i mig de tornada, amb tres nits de bivac damunt l’espectacular aresta sud-est, de set quilòmetres i mig de recorregut, que porta directe a la glòria. Tot això en teoria. Després, a l’hora de la veritat, l’Annapurna, una de les muntanyes més difícils i excloents del món, decidirà qui puja i qui no.
Porten ja 6 dies a més de 7000 metres i les forces comencen a anar bastant escasses. L’últim tram, amb les roques completament gelades que sobresurten de l’aresta, fa que la marxa es torni molt lenta i, tècnicament, molt complicada. Fa molt vent i la temperatura està per sota els –20ºC. El cansament extrem i, sobretot, l’extraordinària magnitud de la cornisa quilomètrica que encara els espera, fan que s’hagin de prendre decisions amb celeritat.
Els tres escaladors de Canal+, France, exhausts, es fan enrera després d’una trucada, rebuda des de París, autoritzant la retirada dels equips de filmació, que envien, durant dos hores, i a tot el món, les espectaculars imatges de la maleïda aresta que els frena i els acoquina. Ells ho tenen clar: han vingut a filmar una aventura, no a deixar-s’hi la pell. Un dels dos sherpes que acompanyen al grup, els acompanyarà de baixada. Les cameres de filmació de Canal+ hauran d’esperar una altra oportunitat per mostrar els secrets de l’Annapurna.
Malgrat les adverses condicions meteorològiques, els tres homes: Inger, Erns i Mustang Parga, el sherpa, decideixen tirar endavant. Una petita càmera de transmissió queda en mans dels tres escaladors. No saben si el senyal, que hauran d’emetre des del cim, serà bona o no. Durant dos dies, vorejen les arestes gelades i pedregoses que posen els pels de punta. A banda i banda, vertiginoses pendents nevades, pràcticament verticals, amb un 70% de desnivell, acaben, sobtadament, en amenaçadors penya-segats de centenars de metres d’alçada. Un panorama de vertigen. Millor no mirar massa ni a dreta ni a esquerra i fixar la vista al front.
Lluiten contra l’adversitat i triomfen. És l’hora de coronar el cim. Estan de sort. Abraçades i encaixades de mans. El món als seus peus. Davant, majestuosos, els pics del Dhaulagiri i del Manaslu, dos dels vuitmil de l’Himalaia escalats l’any passat, també per tots tres. Vint minuts breus dalt el cim, unes imatges amb la mini camera i avall a tota pastilla, que la tornada pot ser d’infart. Quaranta dies per vèncer la muntanya o deixar-se vèncer per ella. Aquest any, degut al mal temps continuat, només ells tres ho aconseguiran davant dels centenars que proven. Són aquests moments de bogeria, de descàrrega d’adrenalina, de follia momentània, de trip monumental, que fa que les muntanyes estiguin plenes de gent, cercant instants com aquests, on el joc de la vida es tant feble com el de la mort.
Ja tenen mitja feina feta. Ara s’ha de fer l’altre mitja o sigui que s’ha de baixar. Que no és fàcil. Les forces comencen a estar molt justes i l’oxigen als pulmons també. Res de respiració assistida artificialment, com d’altres fan. S’han imposat guanyar la muntanya a pèl. Cos a cos. Sense trampes. Aquest és el tracte. Només porten una petita ampolla d’oxigen per fer front a una emergència.
No són pas uns nouvinguts, i saben que, només quan s’arriba al primer camp base, es pot parlar de triomf. Tercera nit de bivac sobre l’aresta. El vent continua fortíssim. Potser més de cent quilòmetres per hora. No podran aguantar gaire més i la força de l’aire se’ls endurà, encara que vagin, com sempre, encordats. No poden dormir gens. Tampoc ho pretenen: tant sols intenten reposar una estona i esperar que surti el sol. Afluixa una mica la ventolera i com que està a punt de clarejar, avall altre cop, mig a les palpentes. S’han de moure amb celeritat malgrat que tots els moviments costin molt d’executar. Potser estan a –25ºC i l’oxigen no arriba als pulmons en prou quantitat, fent la respiració feixuga i, per moments, angoixant.
Estem a uns tres mil quilòmetres de distància de les platges de Surat Thani, encara que, quinze graus geogràfics a l’oest i vint graus més cap al nord. Ja fa una hora dels desgraciats fets esdevinguts a Tailàndia. Nou, deu hores més de camí per l’inacabable i perillosa aresta. Després, els trams de baixada més fàcils i per fi, la fama i la glòria. Ells ho podran explicar. Altres, que no han tingut la sort de cara, han hagut de bescanviar el cim per la vida.
Kangchenjunga, K2, Lhotse, Cho Oyu, l’Everest i tota la resta de vuitmils, fins el número catorze, l’últim que quedava, l’Annapurna, finalment també vençut. Només uns pocs escollits han fet tots els catorze vuitmil principals. Els seus noms figuraran a les enciclopèdies dels escaladors famosos i millors alpinistes de la història.
I què passarà en els propers dies?
Doncs, després de vèncer la muntanya sagrada i davant la desastrosa situació política a Nepal, amb els creixents segrestos perpetrats per les guerrilles maoístes, Annika i Inger decideixen que aquest no és un lloc que garanteixi un futur molt brillant ni esplendorós a ningú. Per el seu fill, tampoc.
Vint milions d’euros, lliures d’impostos, ingressats en un banc suís, a nom d’Inger Munarson, fan prendre decisions importants en poc temps. Johan, el fill de l’Inger i únic net de la família d’acer, anirà a Malmöe, a viure a casa els avis. De fet, no li costarà gaire acceptar l’oferta que arriba de Suècia. El seu fill, que aviat farà quatre anys, serà l’hereu de l’imperi Munarson Steel, Ld.
Mentrestant, Inger i Annika malvendran les pertinences de la TNT, per instal•lar-se una temporada a Nova Zelanda, invitats per las seva amiga Melinda Clark, que justament ahir mateix, i encara que ells dos, a hores d’ara, encara no ho sàpiguen, va estar a punt d’enviduar. Inger però, no aniria al Pacífic si sabés que la seva dona i Melinda acabaran, dos mesos després, formant parella altre vegada i demanant-li, educadament, que foti el camp i les deixi tranquil•les d’una vegada. Fuck you!

22. General Dynamics Corporation.

2010-08-25T21:51:00.001+02:00

Una mica més al nord i quinze graus a l’oest de l’Annapurna, a no més de 1500 km de Nepal, es troba Kabul, a l’Afganistan. 34ºN; 69ºE. Les dues de la tarda. Temperatura: 32ºC. Dimecres 18 del cinc de l’any 1426 després de l’Hègira .

Abdullah Amin Faisal és de la històrica ètnia dels pashtun. Sí, d’acord, totes les ètnies mereixen un respecte, però Abdullah és pashtún. I els pashtun, a part de guerrers, ja se sap que són molt respectuosos amb les tradicions. Fa més de dos mil anys, van lluitar –perdent– contra Alexandros. I, no fa pas gaire, contra els russos –guanyant–. I contra els americans i el món sencer, ara mateix. I no cal dir gran cosa més: no tothom pot dir que és un pashtun.
Abans de la fatídica data del 11/09/01, i la posterior invasió dels infidels, Amin formava part del selecte grup dirigent de l’àrea d’influència del governador talibà de Kabul, Etjakullah Khan i del totpoderós mulà Omar. L’any 2000, el podem trobar com a responsable local del Ministeri per a la Promoció de la Virtut i la Prevenció del Vici de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan.
Per les mans d’Amin passen tones de pasta d’opi confiscades a elements contra-revolucionaris pertanyents als pobles del nord. Només es tracta d’impedir que, les seves il•lícites activitats, no puguin ofendre Al•là, Nostre Senyor. Múltiples visites a Islamabad, coordinant l’acció policial amb el corrupte exèrcit de Pakistan, li fan guanyar fama de dur negociador. Posteriorment es acusat de col•locar, al mercat negre, grans partides d’estupefaents decomissades per talibans sota el seu control i que serveixen de moneda de canvi, per l’adquisició d’armes, en els ben sortits mercats pakistanesos de Peshawar, vora la frontera amb l’Afganistan. Al 2001, rep l’encàrrec personal de l’impresentable mulà Omar, de posar en marxa i controlar el procés de dinamitar i destruir les dues estàtues gegants dels mil•lenaris Budes de Bamiyán.
Durant els primers dies de la guerra, quan el règim medieval s’esfondra, Amin Faisal es capturat, pels americans, vora Kandahar. Interrogat i torturat durant setmanes, finalment es enviat a expiar els seus pecats i a fer oració, a la tristament famosa presó de Qala-i Jhangi, a Mazar-e-Sharif. L’any 2001, ocorren els terribles fets de la matança indiscriminada de centenars de presoners talibans allà empresonats. Però el seu cos, misteriosament, no apareix en el recompte final de víctimes, i se’l dóna per desaparegut. Alguns amics, que conserva de l’època en què manava, el fan fonedís per les inaccessibles fronteres de Turkmenistan, Uzbekistan i Tajikistan.
Al cap de dos anys fa el mateix trajecte en sentit contrari, travessa, sense problemes, la frontera afganesa per un dels passos muntanyosos tocant al Pakistan, i reapareix a Kabul amb un altre nom. El canvi d’identitat no li serveix de gaire: els seus intents de contactar amb família el delaten de seguida. Detingut per la policia, i deixat en llibertat vigilada, ha de començar de zero. Res no tornarà a ser com abans, quan tenia poder. Tot el poder.
Malgrat tot el que ha passat, segueix pensant, amb convicció, que ell està en el camí correcte i són els altres, és a dir els infidels, qui hauran de rebre, un dia o altre, el càstig diví. Ara dedica bona part del dia a les seves oracions, implorant a Al•là el retorn dels seus germans creients i lluitadors. És necessari foragitar els estrangers que ocupen el país, robant les seves riqueses i escampant la seva merda liberal. Després, caldrà tornar a posar ordre, sacrificant primer l’estampa de tots els traïdors afganesos que col•laboren amb el pèrfid invasor.
En aquests dies d’angoixa, la seva ment cavil•la constantment. Si Al•là volgués, ell tornaria a tenir el control de les madrasses coràniques on es forgen noves legions de seguidors del profeta, en el recte camí de les tradicions, l’abnegació i la salvació eterna. El poble haurà de resar amb més convicció. No calen massa escoles: és el pare qui ha de formar els fills i ensenyar-los com seguir els passos marcats per la oració i el sacrifici, que el profeta ens va manar. Ara veu que, quan podia, hauria d’haver estat molt més rigorós i dur en l’aplicació de càstigs físics, necessaris per endurir l’esperit de resistència del poble. I també es penedeix de no haver fet rodar més caps dels que fer tallar. Començant per els de tots aquells que ara manen i són incapaços de complir les lleis dels musulmans. Està lligat de mans i peus i tots els seus pensaments queden en no res. No es pot moure de Kabul, vigilat com està, i amb tots els seus amics liquidats, desapareguts o amagats en lloc segur, esperant que algú declari la guerra santa o faci alguna cosa de profit.
Fa quatre anys, el propi Abdullah, responsable polític dels comitès talibans d’autodefensa de la zona, ordena protegir totes les vies de pas, vora les carreteres. Milers de mines anti-persona són sembrades per poder aturar la confusa ofensiva dels infidels, que començava a veure’s com una possibilitat més que probable. No corrien massa diners, però no faltava armament, que arribava de tot arreu. Extenses superfícies minades, sense cap control, ni mapes de senyalització, ni res de res.
Últimament, els artificiers belgues de l’ONU, que treballen a diverses zones vora Kabul, retiren milers de perilloses mines de diverses procedències. Com a ex-responsable polític de la zona, se li demana col•laboració per senyalitzar els camps de mines que ell mateix havia manat instal•lar. Però tot el procés s’ha de fer a cegues, ja que ni Abdullah, ni ningú dels que va participar en l’escampada de mines i que encara es viu per explicar-ho, no recorda amb exactitud quantes n’havien posat, ni tampoc on. Ell era qui manava, no pas qui les col•locava.
Un cop detectades les bombes i inutilitzades de forma sistemàtica, els bulldozers belgues pentinen els camps, en totes direccions, per veure de fer petar algun artefacte que no hagués pogut ser localitzat amb els detectors. Finalment, l’àrea netejada és declarada zona descontaminada.
Mentre arriba de nou la vella revolució, caldrà treballar. Abdullah, que és un bon creient, sap del tresor que Al•la li ha donat amb els seus fills, que el respecten i temem l’autoritat de la seva vara, tal com ell temia i respectava el seu pare, i sap que, de vell, gaudirà de l’estima dels joves del seu clan. No podria ser d’una altra manera. Aquests dies, els fills de l’Abdullah, ajuden el seu pare a despedregar i llaurar un camp propietat de la família, vora casa seva, als afores de Kabul, just al costat de la carretera del nord que du a Kunduz. Un cop s’han localitzat i retirat dotzenes de mines que hi havia, els artificiers han declarat la zona lliure de perill. Tota la família hi treballa ara, apilant i traient pedres i restes metàl•liques, per tal de deixar el camp en condicions.
Avui, per fi, la mula llaura el camp per poder-hi sembrar, abans no s’acabi l’hivern, les llavors de l’adormidora que, si Al•là vol, els donarà de menjar tot l’any. Només colliran una part ínfima dels milions de quilos que es cultiven a tot el país i que fan d’Afganistan el primer productor mundial d’heroïna i morfina. Abans, l’Abdullah Amin Faisal era l’encarregat de cremat els cultius i la mateixa pasta d’opi. Ara és un petit productor que s’alegra de ser-ho i poder col•laborar directament a corrompre el nou sistema que tant odia.
Són les dues de la tarda. Després de menjar una mica de pa amb formatge i quatre ametlles, tots plegats tornen al tros. Mentre el pare i la mula llauren i els demés fills s’ho miren de la vora, se sent un tro sec que aixeca molta polseguera. La mula ha ensopegat amb una mina, que ha explotat. Malgrat ser una zona descontaminada, sempre en pot quedar alguna que s’escapi del control. És la bèstia que ha rebut. La mula queda malferida i desbudellada, mentre esbufega i es dessagna. Algú haurà d’anar a buscar un vell kalashnikof per fotre-li un tret al cap, si no vol veure-la patir.
El pare, per sort, no té gran cosa: només una mica de metralla clavada a les cames. Res greu. Quan, malgrat els crits que fa, ordenant que tothom s’allunyi, que ningú no s’acosti, Mustafà, el fill petit, no li fa cas i s’hi apropa per veure que ha succeït. Aleshores explota una segona mina, aquesta més potent que l’anterior, que el fa volar pels aires. En caure a terra envoltat de pols i dolor, el pare ja veu que el nen té una cama molt malmesa i diverses altres ferides de consideració.
Quan arriba a casa seva, amb l’infant malferit carregat damunt el carro, Abdullah, en un moment de lucidesa, perd l’enteresa i plora: ja no pot més. Agafa el vell fusell que té penjat rera la porta i té l’obsessió de sortir al carrer, per endegar-li quatre trets al mig dels morros, al primer que trobi pel davant. Però no el deixen. La família li prenen l’arma i ell cau de genolls, abatut, desconcertat, ofuscat. I peca greument. Maleeix la seva miserable vida i al Déu omnipotent, pregonat pel profeta, que el posa a prova contínuament i que no li dóna més que disgustos. Si no fos per l’altra vida, on podrà gaudir la pau dels justos, no sé que seria capaç de fer. Són les tres de la tarda.
Arriba la doctora Kekenu, metge australiana, cooperant belga de Médecins sans Frontières, MSF, que treballa a l’Afganistan des de fa dos mesos. Ordena que s’emportin el nen a un hospital proper. Sembla que malgrat el terrible accident, que pot fer-li perdre les cames, la seva vida no corre perill. Uns vells descreguts i barbuts, que descarreguen un camió ple de sacs de farina i blat de moro, contemplen tota l’escena. L’etiqueta que duen els sacs, no dóna lloc a dubtes: PMA, Programa Mundial de Alimentos. 50 Kg. Harina de trigo. Donación del Estado Español para el pueblo de Afganistán.
Mentre, a la carretera del nord, vora el lloc on s’ha produït l’explosió, un contingent de policia polonès patrulla la zona en busca de restes de la deflagració i troba petits trossos metàl•lics, al costat d’una placa tota bonyeguda i foradada, on es pot llegir amb certa claredat: Santa Barbara. AWX-65-1288../90/.. .0086532/MIRS. General Dynamics Corporation. Oviedo. Made in Spain.

23. Handicap 6

2010-08-24T22:32:00.001+02:00

Per damunt l’estret d’Oman, travessem el Golf i arribem a Emirats, quinze graus a l’est de Kabul. Per tant, continuen sent les tres de la tarda aquí, vora Abu Dhabi, capital dels Emirats Àrabs Units. 24ºN ; 54ºE. Termòmetre exterior: 42ºC a l’ombra.

El Sheikh Muhammad Al-Ahmad Al Kassan Al Kindi juga al golf. Com cada dimarts. Les espectaculars i luxoses instal•lacions annexes al Burj Al Arab Hotel, al sud de la ciutat de Dubai, són l’escenari dels seus progressos esportius.
Ja fa anys que juga al golf i en aquests moments té un magnífic handicap 6, tenint en compte que només és un amateur. La manca de precisió, que avui demostra en els aproach i els puts, a més de les poques ganes que té de parlar, donen indicis que alguna història el té capficat. No és normal veure’l d’aquesta faisó.
Les seves preocupacions no venen donades per culpa d’una mala ratxa amb els negocis. No. La seva participació majoritària a la Gulf Emirates Gas Arabian Co., garanteix uns ingressos nets de més de dos milions de dòlars diaris, que li permeten anar tirant. Tampoc la seva presència al Departament d’Energies del govern de l’emirat, com assessor d’inversions, li treu la son. No.
Es passa tots els matins a l’hotel, on té els seves oficines. Avui mateix, quan acabi el recorregut, té un dinar de treball al restaurant submarí de l’hotel, amb els representants de l’empresa sud-africana, Sea Sel Water Co., per tal de signar un contracte per la compra de vint plantes dessaladores d’aigua. Els projectes, que el seu departament té en marxa, tenen l’objectiu de doblar, en els propers cinc anys, la capacitat de rec dels camps de golf ubicats en ple desert, al llarg de tot el perímetre de costa que pertany als set emirats federats als EAU.
No. No son els negocis ni el golf. És la família que el preocupa. Un dels seus trenta-dos fills, Faisal bin Sultán Al-Sabah Al-Fabad Al-Sultat, ha estat ingressat d’urgències a l’University Hospital de Munic, com a conseqüència d’una seriosa trompada que es fa fotre el cap de setmana passat, a l’autopista A9, Munic-Nuremberg, quan provava el nou Masseratti, MC-12, de 6000 c.c. i 600 C.V., fabricat per Ferrari, i que son pare li havia regalat pel seu trentè aniversari, gastant-se la mòdica xifra de 600.000 €.
Dues costelles trencades, fissura al maleol, trencament de clavícula, múltiples contusions pròpies de l’explosió dels airbags laterals i frontals, disparats quant els sis-cents cavalls rampants del bòlid li van fer donar sis voltes de campana, fins estavellar-se contra un mur de protecció. El cotxe ha quedat per llençar i ell mateix, quasi també. Les lesions més importants: pèrdua d’un ronyó i un ull sense visió, degut al trencament de la còrnia. Corre seriós perill de quedar-se amb greus seqüeles, si no se li practiquen, amb urgència, els trasplantaments corresponents. Els pronòstics inicials són més aviat pessimistes.
El Sheikh Muhammad ha decidit enviar a Alemanya el seu secretari particular, Ahmed Ali Ben Baraka, perquè s’encarregui dels tràmits legals per traslladar al seu fill a la Germany Medical, també a Munic, famosa clínica privada amb prestigi internacional per l’èxit del seus trasplantaments. El tema de trobar urgentment un donant de còrnia i de ronyó, sembla no preocupar-lo gaire i diu a tothom que se’l vulgui escoltar que ja té pensat com enfocar-ho. El primer pas ha estat el canvi d’hospital. No ha de fer cues enlloc, ni entrar en un circuit de donants anònims, ni tampoc donar explicacions sobre l’origen dels òrgans en qüestió. Els metges, ben greixats, no fan preguntes. Com tothom.
Les setanta dues estances del palau de Al Dhafra, residència principal del Sheikh, vora l’aeroport militar de Omam, han d’estar sempre impecables. D’això s’encarreguen dotze serventes filipines i indonèsies que viuen al soterrani del complex, sota l’estricte control de Singh, l’hindú encarregat de la logística i el manteniment de totes les instal•lacions. No cal dir que totes les bèsties que també habiten a palau – gossos de raça, falcons, cavalls, etc.–, tenen un tracte i una consideració molt superior que les treballadores asiàtiques que viuen, sota la vara de Singh, en autèntiques condicions d’esclavitud.
Corazón Velasco, és una d’aquestes noies que treballa a palau. Té setze anys i fa poc que va arribar de Filipines, de la ma del conegut traficant local Joker “Dick” Gordon. Corazón es una noia d’aspecte infantil, que no es pas sort el que li sobra a la vida. Violada pel seu pare als dotze anys, va haver d’acostumar-se, des de petita, a un tracte inhumà dins una família despòtica. Treballs penosos, abusos constants i misèria formen part indestriable de la seva truncada infància, viscuda vora el poble de Santos, a l’illa filipina de Mindanao.
Quan li van dir que havia d’anar a treballar al golf pèrsic, va estar contenta i feliç. Fins que un cop als Emirats, veu que tot és un miratge i res no serà fàcil tampoc. Al contrari. Dick Gordon, que ha pagat dos-cents dòlars al pare de la nena, a canvi de fer-se amb els seus serveis, té els comptes clars. Quatre-cents dòlars de l’avió, dos-cents a la família, tres-cents de papers a l’oficina d’immigració i sis-cents de despeses diverses, fan un total de mil cinc-cents dòlars. Més la seva pròpia feina de gestió. En total i fent números rodons, la inversió ronda els 3000 $. Ja s’ho cobrarà amb escreix.
El mateix dia que Corazón arriba a Abu Dhabi, s’ha de deixar follar pel gros bavós d’en Joker Gordon, que no en té prou de violar-la salvatgement fins a fer-li mal, sinó que també l’atonyina, deixant-la tota marcada. Més que res pel principi d’autoritat, per que sàpiga qui collons mana i quines seran aquí les seves condicions de treball. Com a penyora i garantia, es queda també el seu passaport.
L’endemà, Corazón comença a treballar al palau del Sheikh. Encara no s’ha refet dels danys corporals del dia anterior, i torna a ser objecte dels abusos sexuals del seu nou encarregat. Aquest cop és l’hindú Singh que vol tastar-la, i ho fa. Les seves noves companyes, intenten després consolar-la i fer-li entendre que quan més aviat s’hi acostumi, millor per ella: rebrà menys pallisses. El seu aspecte infantil encara la fa més atractiva als ulls de l’hindú. A més a més, li fan saber que no es permet el treball a palau a dones prenyades. O sigui que vigili que ningú no li faci un bombo, perquè es trobarà al carrer sense diners, ni passaport, ni res.
Les condicions laborals són, evidentment, nul•les i ha de treballar setze hores diàries, set dies a la setmana, per menys de cent dòlars al més. Cap cobertura sanitària ni social. Sortides a la ciutat per poder comprar alguna cosa personal: un de cada vint dies i sota estricte vigilància dels homes del Sheikh.
L’hindú Jyoti Singh és, en poques paraules, una mala bèstia. Una autèntica mala bèstia. Ocupa el lloc que ocupa, precisament per això. Si no tractés les noies com esclaves, sense dret ni a obrir la boca, no podria mantenir la feina i sap que el fotrien fora de palau. De fet, no creu que estigui malament castigar físicament les treballadores, ni tampoc violar-les o torturar-les sàdicament, quan en té ganes. Ell és de la casta superior dels vaishays i elles, éssers inferiors que han d’obeir les seves ordres, sense cap més consideració.
Avui a la tarda, el boss ha convocat Singh a una reunió urgent al despatx personal del propi Sheikh Muhammad Al-Ahmad, que Al•là li guardi la vida per molts anys. Està nerviós perquè feia mesos que no era reclamada la seva presència personal. En els vuit anys que porta treballant a les ordres dels seu amo, només ha estat citat mitja dotzena de vegades. I sempre per retreure-li alguna cosa que no agradava a Palau. Sobretot, pensa, ha d’anar amb molt de compte amb les manies de les sis capritxoses dones de l’harem del Sheikh i també amb algun dels seus múltiples i prepotents fills i parents.
La reunió amb l’amo, que estranyament, es troba sol al seu despatx, dura escassament cinc minuts. Quan surt, sembla alleugerit: aquest cop no l’havia citat per reprovar-li res. Només es tractava de donar-li un encàrrec especial. D’aquells que a ell li agraden.
Les instruccions son clares. 1) El Sheikh necessita un ronyó i un ull en bones condicions. 2) El donant ha de ser anònim, jove i ple de salut. 3) Tant hi fa que sigui home, com dona. 4) El donant, que s’ha de trobar en 48 hores, rebrà una prima de 200.000$. 5) Un metge, que no farà preguntes, anirà on se li digui i farà les extraccions.
Singh, passa la nit rumiant sobre la manera de trobar una solució ràpida a l’encàrrec del Sheikh. Gat vell com és, té clares dues coses. Primer: la seva posició no li permet donar un no com a resposta. Això seria ofensiu pel seu amo. Per tant, si no aconsegueix allò que se li demana, ja pot anar fent les maletes i tornar cap a rentar elefants. Segon: és evident, que ningú no li preguntarà com s’ho ha fet per aconseguit la mercaderia.
Son les tres de la tarda d’avui dimecres, i diu a Corazón que la vol al seu despatx. La nena entra al petit despatx de treball, que ell té al soterrani, i que sembla ben bé el consultori d’un cirurgià. Hi va submisa, amb la idea que, com sempre, s’haurà d’abandonar als seus capricis i fer veure que es presta amb ganes als seus macabres jocs morbosos.
Quan més aviat acabi, millor per a ella. Ja s’hi ha acostumant. És l’hora del ritual de sempre: res de nou. Li diu que es despulli i que es posi la camisa blanca de sempre. Avui, el seu amo i violador, sembla més amable que de costum. La fa estirar damunt la llitera habitual, al costat de l’armari metàl•lic ple d’instruments, on s’hi llegeix: Xan Xing Instruments Ld. Hong Kong. Damunt la taula adjacent, tota la parafernàlia d’elements necessaris per la culminació dels seus plaers sàdics. Les gomes que faciliten el bombeig de la sang; els mocadors per estroncar la ferida.
Les primeres vegades, ella tenia molta por de morir escolada. Ara quasi desitja que, un dia, es passi de la ratlla. Pensa que, un final així, seria la seva sort. Es deixa lligar dòcilment els turmells i els braços i observa com, amb l’afilat bisturí, l’hindú li practica una petita incisió al canell, del que immediatament brolla la sang. La goma al braç ja es pot treure i, de mica en mica, el sagnat regalima lentament per la ma i va degotant al terra, on queda recollida en un gerro de porcellana blanca.
Ni tant sols sent dolor, acostumada com està, des de petita, al sofriment físic. Corazón, tanca els ulls per no veure com Singh, dret al seu costat, gaudeix del seu patiment, masturbant-se lentament. Implora en silenci que, aquesta vegada, sigui diferent i ell no estronqui la ferida, com fa sempre, moments abans que la feblesa li faci perdre el coneixement. No sap que, aquest cop, va de veres, i el seu desig està a punt de fer-se realitat. Just en el precís moment que l’hindú li rega tota la cara, defallida com està, es mareja i perd el món de vista. Són les quatre de la tarda.
El metge, avisat prèviament, arriba pocs minuts després, tal i com li havien ordenat. Singh fa una trucada a un número de mòbil: deixa que soni tres vegades abans de penjar. Des d’algun lloc, Ahmed Ali Ben Baraka, el secretari del Sheikh, dóna les ordres pertinents perquè tot el sistema es posi en marxa. A Munic comencen els preparatius per rebre l’avió que porta els òrgans que s’hauran de trasplantar.
La policia dels emirats trobarà, en pocs dies, a les aigües del port de Dubai, el cadàver d’un cos de nena amb greus mutilacions. Encara que hi hagi sospites raonades, que es tracte d’un altre cas de tràfic d’òrgans, a l’expedient s’hi farà constar només: víctima no identificada. El cas engreixarà les carpetes de la policia, plenes d’una multitud de casos semblants. Ningú no la trobarà mai a faltar. “Dick” Gordon, per deu dels grans, cremarà el passaport i oblidarà que mai ha conegut cap nena que portés per nom Corazón Velasco.
La mateixa setmana es podran llegir en el Philipine Daily Inquirer i també en el The Manila Bulletin, sengles anuncis, demanant noies honestes i treballadores, amb ganes de viatjar i conèixer món. Molt bones oportunitats als països del Golf Pèrsic. Imprescindible portar bones referències. Tracte exquisit i condicions de treball excel•lents. També el diari Al Khaleej publicarà, a primera pàgina, la notícia que el fill del Sheikh Muhammad Al-Ahmad, Faisal bin Sultán Al-Sabah Al-Fabad Al-Sultat s’està recuperant satisfactòriament del greu accident de cotxe que va patir la setmana passada, quan anava a classe a l’Escola Superior d’Economia de Munic. La clau per la seva ràpida recuperació, ha estat la bona resposta dels sistema immunitari davant dels trasplantaments d’urgència a què ha estat sotmès. Alahu agbar!
El seu pare, el Sheikh, no sap però que, quan Faisal bin Sultán es recuperi de les seves greus lesions i surti de l’hospital, tindrà un handicap superior a 6: cadira de rodes de per vida, deformació permanent al costat dret de la cara, pèrdua auditiva d’un 90%, dificultats amb la parla i altres seqüeles importants, que exigiran la dedicació permanent d’una persona per ell sol. També presenta, inexplicablement, un considerable estrabisme als dos ulls, que li dóna una mirada tendre, infantil, i un gest propi d’alguna fesomia asiàtica. El dia que el ferit arribi al palau de son pare i Singh sigui cridat davant el Sheikh per donar explicacions, preferirà endegar-se un tret als morros, abans que ser devorat i transformar-se en proteïnes hindús per els gossos de l’amo.

24.- L’amor no té preu

2010-08-23T23:18:00.007+02:00

A 4.000 quilòmetres d’Abu Dhabi, i quinze graus cap a l’oest, es troba Dar es Salaam, Tanzània. 7ºS; 39ºE. Són les quatre de la tarda. L’ambient està carregat d’humitat i la temperatura és de 32ºC.

Khatib Kirango està content. Demà es casa amb la seva estimada Emiliana. Es van conèixer fa quatre anys, en una de les multitudinàries aules de la facultat de periodisme de la Universitat de Dar es Salaam. Al cap de pocs dies ja se’ls veia passejar, agafats de la ma, fent-se manyacs d’enamorats. Des d’aleshores, sempre han estat junts. L’un per l’altre. Finalment, les pressions de la família han fet el seu efecte i han decidit fer una gran festa per lligar-se oficialment
Hem de dir que els nuvis provenen de dues famílies benestants de l’antiga Tanganyika i, encara que ells dos no ho diguin, és evident que són els vells qui pagaran la festassa. A més, segur que quan s’acabi l’àpat, rebran una bossa ben plena de xílings, perquè puguin fer un viatge de lluna de mel com Déu mana. Els Kirango, com els Sihlangu, son dos clans tutsis tradicionals. Les guerres constants dels seu poble han provocat la dispersió de les famílies, exteses ara per tot arreu, a Kenya, Uganda i Tanzania, països que mullen el llac i també a Ruanda, Burundi, Zaire. Fins i tot, tenen parents a Nigèria. Tota aquesta extensa parentela, escampada per mig Àfrica, ha estat convidada a la festa de casament, que se celebrarà demà al capvespre.
El mateix dia del casori, després de la cerimònia i el gran banquet, la nova parella té previst sortir de viatge i anar a veure el laberint de Creta. Bé, anar a Creta i visitar el lloc on diuen que estava el laberint. Els dos són uns entusiastes de la cultura grega i fa anys que esperen poder veure el Mediterrani i banyar-se a les platges de la històrica illa dels seus vells somnis.
Emiliana, tot s’ha de dir, és una gran col•leccionista de laberints: històrics, literaris, onírics, temporals. Els estudia, els classifica, els defineix. En té mes de seixanta. L’últim és el laberint granític del memorial de l’holocaust, a Berlín, vora el Tiergarten, dedicat als milions de víctimes jueves que els nazis van incinerar davant dels ulls de tothom, ara fa només seixanta anys. D’aquí el seu interès per visitar la ciutat de Berlín. Durant el viatge de noces, intentaran estirar els diners, a veure si poden arribar al centre d’Europa. Per un cop que aniran tant a la vora, valdria la pena.
Els dos treballen de periodistes a les oficines del Daily News Tanzana. Hem de dir, però, que Khatib ja ha guanyat un petit premi de contes i té moltes esperances que l’editora Penguin Books, accepti publicar un recull dels seus petits pensaments publicats en forma d’articles, a diversos diaris africans, amb gran èxit. Algun crític els ha definit com escrits a contracorrent, passionals, plens de sornegueria, tendresa i erotisme.
Així doncs, abans d’emprendre el viatge de noces, tenim a tots dos treballant per enllestir assumptes pendents. Per la seva banda, Emiliana està acabant l’article que publicarà la versió anglesa del diari, sobre els programes d’ajuda sanitària que, sota el patrocini de la OMS i les companyies farmacèutiques, s’apliquen a tota l’àrea de l’Àfrica sub-sahariana. Aquests projectes sempre han estat sota sospita de que la població local fa de conillets d’índies, davant noves i perilloses substàncies químiques encara sense provar.
L’Emiliana du penjat al coll un amulet fet amb l’espectacular i pesant medalla guanyada pel seu avi Moses Sihlangu, que va lluitar contra els alemanys, durant la segona guerra mundial, en el mateix llac Victòria. La seva participació voluntària en un escamot, entrenat pels anglesos, per enfonsar un patruller alemany al propi llac, va ser recompensada amb la medalla africana al valor: en una cara, the queen Victory i a l’altre, el perfil del continent africà. Fins i tot ha tingut alguna insultant proposta de compra del seu històric talismà. Té sempre el costum d’acaronar-se la vella medalla i això l’ajuda a pensar i concentrar-se. Ara, mentre ho fa, llegeix en veu alta, una part del que ha escrit, per tenir més clar si el ritme i l’èmfasi que vol donar a la seva exposició, són encertats o no:
“... als anys seixanta, sota la batuta de Julius Nyerere, que controla les forces maoistes finançades pel comunisme internacional, neix Tanzània, fruit de la unió de l’illa de Zanzíbar amb la increïble Tanganyika. Avui, aquesta unió està consolidada, encara que s’ha de dir que els experiments comunistes d’eliminació de la iniciativa privada, que es van du a terme aleshores, van ser, política i socialment, tot un desastre de magnituds incertes, que la societat tanzana encara arrossega, com una penosa càrrega, fins avui.
Posarem només un exemple de l’absoluta manca de previsió política, amb les nefastes conseqüències que ara veiem: la inexistència, a les ciutats més importants, de cap xarxa municipal de col•lecta de residus orgànics. Els estudis fets per l’OMS a les principals ciutats de l’Àfrica negre, assenyalen l’existència de desenes de milers des pous negres particulars, instal•lats als patis de les cases, on s’hi recullen les aigües fecals, i que, com és sabut, provoquen, amb la calor, molts casos de contagis, sobretot de tifus, còlera, malària, dengue i sighel•les, entre la població de més risc, és a dir, nens i gent gran.
Els esforços dels ajuts internacionals destinats a millorar la qualitat de la salut, passen, inevitablement, pel control i eliminació d’aquests residus orgànics urbans i també per vacunar la població per immunitzar-la...”
El telèfon sona i s’atura un moment. El seu company amant la truca per dir-li quan se l’estima. Ella també l’estima molt i molt. I li ho diu. Es petonegen. Es desitgen. S’amanyaguen a distància. Fa una hora que no s’han vist i sembla ben bé que faci un eternitat. D’aquí una estona dinaran junts i després s’estimaran tota la tarda. Cada dia que passa estan més enamorats i ja no s’imaginen la vida sense l’altre. Mentre tant, Khatib repassa unes quantes idees, ja publicades al seu moment, i que ara inclourà en el recull que espera editar en forma de llibre. Quan arribi Emiliana, la seva millor crítica, li ho llegirà i dirà la seva:
“35. Moltes dones desitgen, d’amagat, fer petons i abraçar als homes de les seves amigues, agafar-los amb una mà pel clatell i amb l’altre per les natges, i al mateix temps, deixar-se mossegar els lòbuls de les orelles i posar-se a to. Però no volen follar amb ells: diuen que no cal! D’altra banda, molts homes desitgen, obertament, follar amb les dones del seus amics, sense fer-los, però, gaires carícies ni petons. En tot cas i si poden, grapejar-les una mica. Aquestes naturals tendències instintives, seductores, juganeres, infantils, tribals, innocents, provoquen sovint que moltes dones acabin follant obertament amb els homes de les seves amigues, encara que sigui sense fer petons, ni que ningú no els llepi les orelles ni el clatell, i que molts homes morregin i grapegin, d’amagat, les dones dels seus amics, encara que, maleït sigui déu!, no es deixin cardar de cap de les maneres. Val més desig que fàstic!.
36. Pels pèls tinc temps d’agafar el bus d’última hora. No sé si mai l’heu trobat en aquesta línia. Si l’haguéssiu vist, ho sabríeu. Gràcies bonica. Per existir. Gràcies per aquesta ajustada samarreta blanca que portes. Per tenir aquests pits tan ben posats. Per les teves formes voluptuoses. Pels teus malucs fantàstics i engrescadors. Pels teus texans. Per obrir-me els ulls. Per la teva elegància. Per caminar com camines i seure com ho fas, desinhibida, aquí al meu davant, mirant-me amb aquests ulls negres seductors, juganers. Per no perdre’m la mirada! Per agafar el mateix transport que jo. Sàpigues que, cada dia a aquesta hora, seré aquí, per tu. Ah, que dius?! Ja baixes? Adéu bonica. Espera’t..., que jo també surto! Tens un moment? Em dic Maudu. Tens parella per la festa de disfresses d’aquest cap de setmana? Si? Llàstima. Et fa res que t’acompanyi una estona? De fet, veig que anem en la mateixa direcció... Ai l’amor! No té preu, ni a plaça en venen!
37. A la tarda, me’n vaig a comprar una bona novel•la per poder-me masturbar amb la mà dreta mentre llegeixo i aguanto el llibre amb la mà esquerra. O a l’inrevés, depèn del dia. Molts diumenges, les llibreries estan tancades i he de fer abstinència! Qui mal no fa, mal no pensa. Mentre, sento per la radio un senyor, amb l’habitual confusió semàntica: “la meva parella i jo...”. Ei, home, no fotem, que dos + un = tres. És que, potser, practiques el ménage a trois? Ho dubto, fantasma! Però, parlant del tema introductori, sol•licito, demano, exigeixo! a les autoritats, poder comprar llibres a tota hora, amb horaris comercials lliures, sobretot els dies no feiners. Si una està de sort i s’ensopega un home amatent i sensible a qui li agradin també les bones lectures, pots intentar plaure d’ambdues fortunes alhora. Mentre ell llegeix aquelles excitants pàgines que tant t’agraden, i escoltes embadalida les paraules que surten dels seus tendres llavis, acaricia’l, posseeix-lo, amb força si convé i frueix d’aquests bons moments, que la vida passa. I ell tampoc no hi posarà pegues perquè te’l repassis de dalt baix, descaradament. Tingueu per segur. Sigues valenta i prova-ho!
38.- Una estadística recent, elaborada amb una mostra feta a milers d’usuaris de sexe gratuït, ens diu seriosament, que els homes heteros carden el doble de vegades que elles, les dones heteres. La pregunta és: amb qui s’ho fan ells –sense pagar–, si se sap que aproximadament hi ha el mateix nombre de dones que d’homes? Resposta clara i concisa: les dones són molt més exigents a l’hora de definir què és una cardada de veritat, com déu mana, i què és una escorreguda abans d’hora o un intent poc reeixit per falta de trempera del musculós èmbol recreatiu. També, algunes dades estadístiques mitjanes són completament falses. Quan diuen, per exemple, que els fusters, carden una mitjana de 30 cops a l’any, vol dir que, mentre un espavilat carda 300 vegades, n’hi ha nou que no rasquen bola en tota la temporada. Pela aquest préssec!
39.-¿Que tenen els pits de les noies que atrauen tant i tant als nois i a algunes noies? Encara que n’hagis vist molts, sospires per veure els d’aquella nena que tu saps. Els tindrà punxeguts? L’aurèola gran, petita, fosca, clara? A mi m’agraden els pits mitjans un pel caiguts. Tants caps tants pits. Diuen que un mugró és la protuberància central de la mamella, per on els petits –i els grans, afegeixo jo– l'emboquen per a xuclar. Fixeu-vos que no n’hi ha dos d’iguals. Quan una nena comença a insinuar que, en la zona pectoral, està a punt d’haver-hi canvis espectaculars, els seus mugronets es tornen amples, sortits, sobredimensionats. Després, cadascun agafa la forma que té, ja per sempre. Hi ha molts homes que han aprofitat que la dona alleta un fill per fer-hi una xarrupadeta, ei, si et deixen, eh!. Que casi totes diuen que ni parlar-ne de fer un glop. Que tu què t’has pensat, marrano! És molt excitant i eròtic. Proveu-ho. Si no teniu dona ni dida, parleu amb la veïna. Si no té llet, tant hi fa. Col i dona, tot l'any és bona!....”
Ja té més de 200 entrades definides i tot plegat, pensa, pot donar lloc a un llibre prou divertit i amè sobre el sempre fascinant joc eròtic. Ningú no sap que és en Kathib qui escriu aquestes conegudes historietes, que van signades habitualment per un tal Baró de Keive, en un clar homenatge al Teive de Pessoa. Ara, però, després del casament i d’acord amb la seva dona, vol publicar amb el seu vertader nom, encara que algun parent, amb poc sentit de l’humor, s’ho prengui malament i no acabi d’entendre el perquè de tot plegat.
Emiliana arriba a casa. Khatib ja l’espera. Li agafa, tendre, la medalla que du al coll, l’atrau i s’abracen. Aquest sol gest engega el seu univers d’amor foll, carregat de petons plens de desig. Des de les finestres obertes de ca seua, als afores de Dar, es pot sentir el soroll dels jeeps plens de turistes, que, com cada tarda, cap a les cinc, surten a fer nit als boscos d’acàcies propers al Kilimanjaro, o potser tenen previst acampar vora el Parc Natural del cràter del Ngorongoro o les planures del Serengueti, on demà s’atiparan de fer fotos d’animals salvatges.

25. Laberint de Creta

2010-08-22T23:24:00.000+02:00

Quan la Terra, un cop més, gira i gira i fa quinze graus més, completa els 360º i tornem a estar a Khanià, illa de Creta, on tot havia començat, ara fa exactament dos dies.

El nostre vaixell particular, finalment, ha arribat a bon port. Va sortir de Creta, el dilluns dia 16 de maig a les cinc de la tarda, i ha arribat al mateix punt de partida, avui, 18 de maig, també a les cinc de la tarda. Cadascuncun dels fets narrats té un desenllaç que dura una hora i comença una hora després que acaba l’anterior, en un punt de la geografia planetària situat quinze graus més a l’oest.
Mentrestant, el planeta Terra, impertorbable, segueix girant sobre sí mateix, i cap a l’est, quinze graus sexagesimals cada hora solar, desplaçant-se, al mateix temps, per l’òrbita el•líptica al voltant del Sol, amb una velocitat de translació de 29,5 quilometres por segon.
Tot és casual en aquest laberint virtual de la nostra imaginació que s’assembla, com dues gotes d’aigua, al laberint real que Borges imagina com el pas del temps perdut: d’allò que podria haver estat i mai no esdevindrà.
A l’illa màgica de Creta, tot està a punt de tornar a començar.

Creta. Maig 2005.

1. Happy Birthday

2010-08-15T21:08:00.000+02:00

Khaniá, Isla de Creta, Mediterráneo Oriental: 24 grados al este del meridiano de Greenwitch y en el paralelo 35 del hemisferio norte. Temp.: 25º C. Lunes, 16 de mayo de 2005. Si la suerte nos favorece, daremos la vuelta al mundo en dos días y volveremos a la mitológica isla griega. Son las cinco de la tarde.

El pasaporte de Marcel dice: nacido en Berlín. En realidad puede que sea alemán, pero vive desde hace tiempo en la isla de Creta, con su hija pequeña, Jan. Es decir, con su única hija. A Marcel Netzel no le sorprendieron para nada las palabras de su mujer diciéndole, de un día para otro, que lo dejaba todo: hija, trabajo, isla y marido, –en este orden– y que se iba a vivir a miles de quilómetros de distancia. Lo habían pactado y hablado en innumerables ocasiones, aunque siempre con una media sonrisa que amagaba una ficción lejana, irreal. Pero Marcel intuía que la cosa iba en serio y un día ella volaría como un Ícaro ligero de plumas y desaparecería de la isla sin apenas un adiós. Así que, cuando llegó la hora, él se hizo cargo de su pequeña sin reproches ni preguntas estúpidas de respuestas imposibles. Todo estaba claro. Además, Jack Riva era –y sigue siéndolo– su mejor amigo: un tipo de confianza como pocos. Los amigos son caros de encontrar y mucho más de conservar, así que, cuando tienes uno no puedes dejarlo tirado en el camino por culpa de una minucia. Ni aunque se vaya con tu mujer.
Las culturas occidentales –en realidad todos los pueblos– se han sentido siempre fascinados por el legado de los griegos y, en especial, por la antigua civilización cretense, capaz de crear poderosos mitos que han llegado con todo su esplendor hasta nuestros días. Borges describió, como nadie lo ha hecho hasta ahora, los laberintos que decide el destino: “Este es el laberinto de Creta cuyo laberinto fue el Minotauro que Dante imaginó como un toro con cabeza de hombre y en cuya red de piedra se perdieron tantas generaciones como María Kodama y yo nos perdimos en aquella mañana y seguimos perdidos en el tiempo, ese otro laberinto...”.
Los primeros meses de soledad fueron muy duros para Marcel. Languidez, trabajo, nostalgia del pasado reciente, añoranza del ardor de Irina. Y por si no tenía bastante con eso, también sentía la horrible sensación de verse atrapado, sin solución, en el oscuro laberinto que el maestro menciona. Pero la verdad es que, en ningún momento se plantea la posibilidad de irse de Creta. No tendría sentido hacerlo, piensa. Él no es de aquí, de acuerdo. Pero lleva en la isla más de ocho años y se siente cretense como el que más. Todo el mundo lo conoce, la gente es muy tranquila, el sol, limpio, torna cada día para llenar la isla de vida. Ahora mismo no es capaz de encontrar ninguna razón solvente para volver al viejo continente, con su clima de fastidio, los precios por las nubes y el tráfico habitual, cansino, incesante, de gentes de todos los colores, vagando aturdidas en todas direcciones. No, no tendría sentido: nos quedamos, se dice.
Marcel sabe que no es, precisamente, un rey Minos cualquiera que pueda encargar al Dédalo de turno la construcción de un laberinto para que el Minotauro no escape. También, llegado el caso, tampoco sabría dónde encontrar impúberes donceles y vírgenes doncellas para alimentar la bestia ávida de tierna carne humana. Tampoco se imagina haciendo de Teseo, ni conoce ninguna Ariadna, con ovillo o sin él, que pudiera ayudarle a encontrar una solución fácil a sus problemas. Así es que, visto lo visto, decide poner al mal tiempo buena cara y seguir adelante. ¡Qué remedio! El tiempo no conoce descanso y pronto todo será como una sombra difícil de olvidar.
Hoy es un día especial. Muy especial para Jan. Después de trabajar todo el día en las oficinas de la pequeña empresa import-export del puerto de Khaniá, Marcel recoge a su hija en la puerta de la escuela. Antes de llegar a casa, dan un pequeño rodeo para recoger a Clare, el nuevo amor de Marcel, que, desde hace pocos días y después de varios amagos, se ha instalado definitivamente con ellos. Por una vez, el cosmos decide imponerse al caos y la secuencia de los hechos tiene una apariencia de estar bien ordenada. Todo el mundo pone buena voluntad para no salirse del guión que un azar, extrañamente favorable, parece dibujar últimamente en sus vidas.
Muy lejos de aquí, al otro lado del Atlántico, la sueca Irina Brö comparte casa, futuro, cama y vida con Jack Riva, el leñador de brazos robustos repletos de tatuajes con insondables esfinges mitológicas y herméticas palabras. En poco tiempo –c’est l’amour– ella se ha hecho con la dura vida del norte. Las montañas heladas, el aceite de foca, las tormentas preñadas de fuego y agua. Creta, con su espléndida calidez mediterránea, queda muy lejos y ha dejado paso, de forma natural, a los crudos inviernos al norte de Niágara Fall’s.
Después de comer, Jan –que hoy cumple sus primeros ocho años– ha hablado por teléfono con Irina, su madre, que, a duras penas, se acabada de despertar. Le comenta las últimas novedades de su pequeña vida, todos los detalles de la llegada de la nueva mami que tiene y a la cual dice querer como nadie. Hablan de la fiesta que habrá en su casa por la tarde. Irina siente su corazón de madre palpitar y un embate de nostalgia llena sus ojos de lágrimas hasta hacerla llorar en silencio. Besa a su hija perdida y, aún con el ánimo encogido, piensa, que de todas maneras, otra mujer cuidará de ella en su lugar. Todo está bajo control. Mejor así.
Irina y Jack también están de fiesta: hoy hace exactamente un año que viven juntos. Jodidamente enamorados todavía. Perdidos, uno por el otro, en las arboledas infinitas de las montañas nevadas del Canadá. Para celebrar su primer aniversario deciden dejar, por unas horas, su cabaña en las alturas y pasar el día en la ciudad. Son las once de la mañana y circulan lentamente por la ruta 61 en dirección a la extensa área de picnic que bordea Thunder Bay. El ruido ensordecedor de los truenos sobre el valle acompaña la lluvia de relámpagos que parece no querer cesar, como justificando el nombre dado a la ciudad. Es entonces cuando todo sucede a la velocidad del trueno. Un camión tráiler cargado de colosales troncos de árboles centenarios, que circula en sentido contrario, pierde el control, patina y se desliza lateralmente sobre la mojada pista de la estatal 61. Sin que nada pueda frenar al monstruo, atraviesa la mediana divisoria que separa los dos sentidos de la marcha, llevándose por delante todos los vehículos que va encontrando a su paso. El convoy asesino siembra el caos. Y dolor y muerte.
Todo ocurre delante mismo de sus ojos. Muy deprisa. Sin tiempo para pensar ni tomar ninguna decisión. Primero, el ruido atronador de los grandes troncos talados rodando y deslizándose sobre el asfalto; después, el sonido estridente del choque del propio trailer asesino empotrándose contra la caravana de vehículos que, en mala hora, han coincidido con su maldita y errática trayectoria. Unos largos segundos de locura y todo cesa por fin.
Irina y Jack salen ilesos, por los pelos, del terrible accidente del lago Ontario. Ellos han sido los últimos en pasar el corte de cizalla de la carga mortal. Diez o doce vehículos que les iban a la zaga han quedado atrapados entre el amasijo de chatarra en que se han convertido sus camionetas y sus coches. Hay gente que grita, niños que lloran, perros que ladran. Humo, y confusión total. Se disparan automáticamente los mecanismos de seguridad de los vehículos y suenan las alarmas sonoras. A muy pocos metros de donde la tragedia todavía se está desarrollando, mucha gente que ha conseguido evitar la catástrofe corre en todas direcciones, embravecida, alocada, sin rumbo. Otros, como Irina y Jack, están intentando salvar alguna vida, aunque fracasan en su intento de abrir las puertas de un vehículo cercano volcado, pasto de las llamas que pronto alcanzan sin remedio el depósito de combustible…
Ahora mismo son las seis de la tarde en la isla de Creta y la fiesta de aniversario ha empezado ya. Desde hace un buen rato todas las niñas se ríen con el payaso Mutin, que se las sabe todas: un truco de magia y una canción, un cuento y una adivinanza, un malabarismo y una ilusión. Después, y por fin, ha llegado el turno de los regalos. Las amigas que Jan ha invitado al festín preparan los pequeños obsequios para celebrar la efeméride. Jan abre los regalos, uno por uno y todos a la vez, contenta, excitada, feliz de ser la protagonista del día. Su mejor amiga, Bac, le regala un juego de la oca con un tablero de madera que ella misma dice que ha pintado. Marisabidilla y complacida, explica a todo el mundo que hace muchos miles de años los antiguos habitantes de la isla fueron los que inventaron el famoso juego. Todas sus amigas ríen contentas y sospechan, erróneamente, que Bac, divertida y mentirosa como es, se está inventando esta pequeña historia inocente para pasárselo bien. Después, mientras corren y saltan por el jardín cogidas de la mano y tirando de unas cintas de color, que el viento voltea, alguien reparte pastelitos y limonadas y por los altavoces suena aquello tan sencillo de ¡Happy birthday, Jan!

2. Su puta madre

2010-08-14T22:28:00.011+02:00

Sólo una hora después de la fiesta infantil, llegamos, en un viaje relámpago, a Kano (12º N; 9º E), Nigeria. A más de 3.000 Km. de Creta y quince grados al oeste de la historia anterior. Siguen siendo, por tanto, las 6 de la tarde, hora solar.

Esta tarde los pájaros están extrañamente silenciosos en Kano. Las gallinas de los barrios pobres, siempre buscando y picoteando la nada polvorienta ante los portones de las casas, se esconden y van a dormir hoy antes de la hora que el sol marca en el horizonte. Los más viejos del lugar dicen que en esos días especiales, en que está a punto de acontecer un infortunio, si paras atención y aguzas el oído, se oye en todo el valle un extraño susurro que parece llegar de las montañas más lejanas. El aire cargante y cerrado que se respira –bochorno sería la palabra–, hace difícil la tarde y llena de malos augurios los presagios más taciturnos. Las caras se llenan de sudor y, con esta humedad, nadie tiene en el cerebro –ni tampoco lo pretende– idea alguna, aunque fuera una buena idea. Si la gente fuera sensata –que no lo es– se pondría hoy a cubierto como las gallinas, al abrigo de cualquier infortunio, hasta que el sol estuviera ya en el mar.
Las mujeres que atienden los puestos del mercado, atentas siempre a los movimientos de los numerosos clientes que se paran, preguntan, regatean, refunfuñan y compran o reniegan, también cierran los tenderetes mucho antes del horario habitual. Todo el mundo se ha puesto tácitamente de acuerdo y, a lo largo de toda la calle comercial, se escucha el chirriar de persianas metálicas que bajan el telón y el ruido de pasadores y cerrojos que atrancan las puertas al cerrar. Ha llegado la hora: comienza el espectáculo y nadie quiere faltar.
Por la calle principal del barrio del Kumum, dos policías descamisados y un punto astrosos, la conducen atada de manos y tirando de ella con una larga cuerda, como si de un perro se tratara. Con la testa trasquilada y la túnica blanca, sucia, andrajosa, aparenta mucha más edad que la que dicen que tiene. Una multitud de curiosos, alentados por los más fanáticos, camina detrás de ella, empujándose y pugnando por no perder el privilegio de una plaza en primera fila. Se oyen voces desaforadas exhortando, a todos aquellos que miran pasmados cómo pasa el cortejo, a que se sumen a la gresca. Parecería que los centenares de fisgones y verdugos que ya forman parte del tumulto no fueran todavía suficientes y el gentío tuviera necesidad de escudarse aún más en la masa. Bajo la batuta de uno que lleva barba de cien meses, las turbas gritan al unísono consignas religiosas: «¡Alá castiga los pecados!»
El ulema principal de la ciudad, representante legal del alto tribunal islámico que ha condenado a Lamar a morir lapidada, preside la ruidosa fiesta. La multitud, congregada a ambos lados la calle principal para ver pasar la comitiva, reconoce al dignatario y aplaude a su paso, temerosa del poder que detenta. Los más exaltados gritan enardecidos para calentar la sangre de la bullanga, que se acumula incesante a lo largo de todo el camino que conduce a la plaza circular. La nueva legislación penal, inspirada en los dogmas de la Sharia, ha entrado en vigor en este estado de la República. El espectáculo de gritos y cánticos está en su punto final y, en pocos minutos, todo el mundo podrá hacer gala, una vez más, de su condición humana.
La víctima es conducida a su destino final. El silencio se impone ante una señal del funcionario. Ausente, callada, la pecadora, dócil como un cordero, se deja atar sin problemas a la estaca plantada cerca del árbol centenario que ocupa el centro de la plaza. Los policías, armados de largos palos sujetos a la cintura, envuelven el frágil cuerpo de la mujer pequeña con la misma gruesa cuerda con que tiraban de ella. Un sinfín de ridículas vueltas de cuerda son necesarias para amortajar, antes de hora, el cuerpo de la chica de túnica andrajosa. Como si alguien temiera que la pobre mujer pudiera salir corriendo en una fuga imposible.
Alguien levanta la voz para acallar los murmullos e imponer silencio. El representante de Alá, mientras, con sus obscuros ojos escruta las miradas de los presentes que, cabizbajos ante el desafío, recuerdan quién manda realmente. El delegado justiciero lee, con voz grave y cadenciosa, la sentencia condenatoria. Se oyen algunos murmullos y recita: “No hay perdón ante los ojos de Alá, el más grande. Aquel que ofenda gravemente al creador de todas las cosas, y no obedezca las leyes divinas, será castigado con la pérdida de su vida.”
Lamar, 25 años. De la tribu itsekiri, condenada por ser mujer y madre soltera, ha ofendido gravemente a los dioses, no cabe duda. Permitió con su conducta que Khoumoudu, 52 años, de la etnia magnífica de los ijaw, la dejara preñada, después de haberla violado centenares de veces durante un periodo de tiempo no inferior a los seis meses. En público y en privado; de día y de noche; sólo y acompañado. Este es su pecado.
El brazo ejecutor popular se dispone a hacer efectiva la sentencia dictada por la ley de los hombres justos. Khoumoudu y sus hermanos, Ahmedou y Khedu, encabezan, en primera fila, las turbas excitadas, y reclaman, insistentes, el privilegio de ser ellos los que tiren la primera piedra. Así lo dice la ley: el buen nombre familiar quedará restablecido después de la deshonra sufrida por culpa de una mujer de rango inferior.
Han transcurrido tres años desde que la sentencia fuera dictada. Ahora, Namur, la hija nacida de la infamia, ya tiene cinco años: edad suficiente para quedarse huérfana. La niña es fruto de la lascivia de su madre y tampoco merece ningún respeto. Gracias a la piedad de los creyentes y a la protección de las autoridades, ha sido posible que la pequeña conservara la vida, en contra de voces serenas de los ijaw que pedían la misma suerte para la madre que para la hija. Con toda seguridad, en un breve periodo de tiempo, cuando Namur tenga quizá diez años, será violada como su madre y también, acaso, por Khoumoudu y sus hermanos. Entonces, podrán probar también que la hija ha salido como su puta madre: anda todo el día provocando con sus miradas y su lujuria incontinente a todos los hombres temerosos de Dios.
Acabados los parlamentos, empieza el macabro espectáculo. A los tres hermanos ultrajados se les concede el privilegio de las tres primeras piedras. Por suerte de la víctima, son lanzamientos muy cercanos y precisos. A la primera de cambio le abren la cabeza con un corte muy profundo. La sangre fluye abundante y cubre el rostro de Lamar, que ya no puede saber quién lanza las piedras. Parece que pierde el conocimiento. La multitud grita demente mientras prueba su puntería: la lluvia de proyectiles arrecia con más crueldad. Algunos verdugos anónimos llevan los bolsillos llenos de pedruscos que han ido recogiendo por el camino, no fuera caso que, con tanta gente, al final faltara munición. A pesar de la escabechina, el cuerpo de la víctima todavía respira y algunos músculos se agitan convulsos. Cada pedrada que acierta de lleno el objetivo hace aumentar el bullicio y, algunos, jalean a los campeones que tienen mejor puntería y siempre atinan.
Namur ve, desde el balcón de su casa, no muy lejos de donde tienen a su madre inmóvil, cómo las piedras vuelan y la gente se excita con la visión de la sangre. No entiende qué pasa, pero está contenta de ver tanta gente de fiesta en la calle. Aplaude alegre y enseña a todo el mundo sus blancos dientes de leche. Algunos, que vuelven de regreso a sus casas con el deber cumplido, la identifican y señalan con el dedo, como un maldito estigma que ya les atormenta.
La abuela Yanganau, sola, llora en un rincón de la miserable estancia maldiciendo su desventura y rogando a las vecinas que, por favor, hagan entrar a la niña. Acaba de llegar Bozimo, el brujo de Bwatami que, avisado por la abuela, se dispone a dirigir la ceremonia del degüello de la gallina para ofrecer en sacrificio a los viejos dioses de sus antepasados. No le importan mucho a la vieja Yanganau las normas de los profetas, pero no quiere, de ninguna forma, tener que enfrentarse a la voluntad de los espíritus ocultos que, como todo el mundo sabe, rigen con sus leyes inescrutables el destino y la vida de cada uno de nosotros.
El patio de la casa se llena de vecinas que han acudido prestas a la llamada del brujo. Hay que cantar con fuerza para espantar los malos agüeros. Bozimo explica que, con suerte, los vientos serán favorables y los dioses aceptarán el ritual. Entonces, la familia quedará sin falta y la casa, libre de toda adversidad. Sin más preámbulos, los dientes afilados del brujo seccionan el cuello del animal, que se queda sin cabeza y se desangra por momentos. Bozimo, ceremonioso, levanta la gallina por encima de sus hombros y bebe la sangre que mana incesante, dejando que su rostro sea manchado con el líquido caliente. Las mujeres golpean rítmicamente sus cabezas con las palmas de las manos para ahuyentar al maligno. La gallina, vigorosa, aun sin cabeza, defiende inútilmente su vida, batiendo enérgica sus alas, hasta que cesa su resistencia y desfallece.
La gallina ha muerto en balde. Bozimo dice que las manchas de sangre, que la bestia moribunda ha dejado marcadas como huellas en el patio, no traen buenos presagios y que, para salvar la situación, sería necesario sacrificar otra gallina en este preciso momento. La pobre abuela se da cuenta de que, si quiere que la dejen tranquila, no tendrá más remedio que dejar que las vecinas se lleven a la niña, que tanto les molesta con su sola presencia, a uno de estos horribles orfanatos llenos de criaturas famélicas con los ojos llenos de moscas.
La vieja abuela Yanganau es una mujer muy respetada en todo el barrio por la buena mano que tiene con las niñas impúberes. Las madres le confían a sus hijas para que, de un certero movimiento, la hoja de afeitar las deje arregladas para que puedan conocer hombre. Nadie lo hace tan bien como ella. Muchas de las madres que ahora llevan a sus hijas también pasaron en su día por sus manos expertas. No se juega con las tradiciones. Hoy mismo tenía trabajo extra con dos niñas de un barrio cercano que tienen ya la edad suficiente para dejar de serlo. Pero con el ajetreo habido con la ejecución, ha tenido que dejarlo para mañana.
El prefecto del Departamento del Norte, que se hace llamar capitán Borodo Denga, sabe, en primera persona, que Lamar sólo era una jovencita un poco simple a quien le gustaba mostrarse por la calle acompañada de algún aprovechado, que la sobaba con demasiada facilidad a cambio de nada. Él mismo, sin ir más lejos, la visitaba a menudo por las noches en la celda de la cárcel donde estaba confinada.
Pero Borodo Denga es el jefe de la policía local y por tanto está libre de cualquier sospecha o culpa. ¡Sólo faltaría! Nunca haría nada que no pudiese hacer. Él es la autoridad y también un hombre muy respetuoso con las tradiciones. En este momento ordena a sus hombres que retiren de la plaza el cadáver todavía caliente de Lamar y que dejen todo limpio de piedras justicieras. No quiere pensar en ningún otro problema. Mañana mismo sale con destino a Tanzania, donde asistirá a la boda de su primo Khatib con Emiliana, su novia tutsi de siempre. Borodo sólo piensa ahora en pasárselo bien en Dar es Salaam, con sus noches jocosas llenas de mujeres de sangre caliente que saben hacer correr el dinero con alegría.
Por fin estalla la tormenta y empiezan a caer feroces gotas de agua fría. Denga cierra la ventana de su despacho, cercano a la plaza principal, para no tener que oír el ruido y los comentarios festivos de la chusma que corre excitada de retorno a sus barrios. Se ha obrado con rectitud y justicia. Cuando lleguen a sus casas, las abluciones purificadoras y las oraciones dirigidas hacia la Meca calmarán la furia del Dios redentor.
Khedu, el hermano pequeño de Khoumoudu, no anda demasiado fino. Su madre murió del parto cuando el nació y, desde entonces, todo el mundo sabe que no cavila con normalidad y muy entero no está. Dicen, por las tabernas donde la gente fuma y apura su té, que la niña Namur es hija suya y no de Khoumoudu como algunos suponen. Tiene la cara redonda como él y es evidente que se le parece. Esta tarde, después de cansarse de hacer puntería contra la única mujer de su vida que lo ha hecho gozar y que, a su manera, amaba, se ha quedado triste y abatido, sentado en el suelo, cerca de aquello que fue su amada, con la cara llorosa escondida entre sus grandes y huesudas manos llenas de callos.
Quiere acercarse y tocar el cuerpo inerte, deforme, ensangrentado, roto por los cuatro costados. Sólo consigue que uno de los policías, que está tratando de desatar el cadáver, le suelte un puntapié y le golpee con su largo bastón de acacia policial. Con el garrotazo, su cabeza resuena con un sonido seco, parecido al que haría un timbal relleno de arena. Algunos de los pocos espectadores que quedan aún contemplando la macabra escena lo insultan y se burlan de la desgracia del pobre diablo.
Finalmente se larga, llorando su infortunio, gimiendo y maldiciendo su mala suerte, con toda la cara deforme llena de moscas atraídas por sus lágrimas. Un perro sarnoso, famélico, cargado con un ejército de pulgas, también se atreve con él, azuzándolo, persiguiéndolo de cerca con escasa convicción, el rabo entre las piernas. Son las siete de la tarde y diluvia con estruendo en Kano, capital del estado del mismo nombre, al norte del país. Si nos desplazáramos 900 Km. al sur, encontraríamos Lagos, megalópolis sobre el Atlántico, principal ciudad de la República Federal de Nigeria, el país más poblado de África.

3. De Willy se puede uno fiar

2010-08-13T22:33:00.000+02:00

Después de superar la longitud cero, llegamos a Kilkeel (Ulster), a 54ºN; 6ºW, bastante lejos de Kano, ciudad donde, hace una hora, han sucedido hechos lamentables que, ni con Dios ni sin Dios, no se pueden explicar. Son las siete de la tarde.

Michael, apoyado en la barra del Freeland Pub, a escasos quilómetros de la frontera con Irlanda del Sur, se toma su octavo whisky. Su amiga Jude, que lleva acompañándolo toda la tarde, comienza a preocuparse por su extraño comportamiento. No porque no esté acostumbrada a verlo borracho, que lo está, ni tampoco porque sea un broncas, que lo es, sino que hoy lo encuentra más pasado de rosca que nunca e intuye que el día acabará de mala manera.
Explica a todo el mundo, venga a cuento o no, que está jodido porque le han echado del curro de mecánico que tenia en la pequeña empresa náutica Evenrudy’s Motors, ubicada en el recinto del mismo puerto de Kilkeel. Esta excusa parece darle carta blanca para intentar acabar con las existencias de todas las bodegas del condado. Pero el despido laboral –por llegar cada día tarde o ni tan siquiera acudir al trabajo– hace muchos días que se produjo. Hay algo más que oculta y no quiere contar.
Lo que ocurre en realidad es que ayer detuvieron a su mejor amigo, Freddy McPerry, por aquella turbia historia de las amenazas de muerte al empresario de Evenrudy’s. Y esa es realmente la causa que lo tiene colapsado. Por una vez en la vida, piensa, tendría que ser valiente, dar la cara y contar que fue él, y no su amigo Freddy, quien llamó al empresario para amenazarle de muerte. Lo que sucede es que hizo las llamadas desde la casa de su amigo, pequeño detalle sin importancia, y de aquí la confusión de la policía, como siempre sobrada de armas y escasa de elementos que desborden inteligencia, que no ha contemplado la posibilidad de que las llamadas pudiera hacerlas otra persona que no fuera McPerry.
Si tuviera un par de cojones se declararía culpable y se entregaría a la policía en presencia de la televisión, la prensa y todos sus compañeros de lucha. Su amigo libre y él encarcelado. Con dos cojones. Si lo hiciera, todo el mundo conocería al auténtico Michael Burns, protagonista, por fin, de su propia historia. Entrevistas, reportajes. Pero no. No lo hace. Tiene miedo de la Real Policía del Ulster y de los malditos grupos paramilitares. O sea que, cagado de miedo, calla lo que sólo él sabe y tira millas. Y bebe. Sí, de acuerdo; mirado así, tampoco hay para tanto. Ninguna imputación por delitos de sangre: solo amenazas terroristas por despecho a causa de un despido. Pero, ¿quién se fía de estos policías y jueces unionistas que han sido nombrados por algún hijoputa desde Londres? ¿Quién confía en estos bastardos protestantes vendidos a sueldo del imperio y sin ninguna motivación nacional? Todo el mundo conoce esas extrañas historias que hablan de detenidos, que lo han sido por una estupidez, pero que luego han acabado cargando con aquel muerto que no tenía, hasta entonces, ningún asesino asignado. Y a joderse tocan: tu palabra contra la de un policía vale menos que nada y te pueden meter, sin pestañear, treinta años y un día.
Pero, ¿y Willy, “Dildo”, McPerry? ¿Qué contará el día que salga, si es que sale? Porque Willy no habla. Esto seguro. De Willy se puede uno fiar. Otra cosa es si lo sueltan: ¿explicará entonces su cobardía a los amigos? No podría soportarlo. Llegado el caso, tendría que irse del pueblo, avergonzado, fundirse por una temporada. O para siempre. Sólo de pensarlo se marea.
Hace bastante rato que va muy borracho y no atiende a razones. Sólo quiere más alcohol. En todo el día no ha comido nada, si descontamos el helado de fresa que por la mañana se ha tomado en Graham’s. En la última media hora ha estado a punto de hostiarse seriamente con más de cuatro que, como él, van con el depósito lleno de alcohol y los puños fuera de las mangas.
En este momento, Michael da la tabarra a Patrick, el encargado del pub, para que le sirva otro Busmills16. Éste le dice que ya tiene bastante y que se vaya a cagar o, mejor aún, a dormir la mona. –Deja ya de tocar las narices y no me busques las cosquillas porque empiezas a mamarme la polla y me calientas para nada. Si no te vas, creo que acabaré por romperte el culo. ¡Déjame trabajar, borracho!
Discute ahora con uno de los bebedores habituales del pub, que se burla de él. Le da un empujón para sacárselo de encima y pierde el poco equilibrio que le quedaba. Tiene la mala suerte de que su cabeza encuentra, en la trayectoria de bajada al floor, el mármol de la barra del pub, contra el cual choca con estruendo, antes de alcanzar definitivamente el suelo, aturdido, inconsciente.
Todo ocurre muy deprisa; en pocas décimas de segundo. Los beodos del Freeland, aunque borrachos, también han oído nítidamente el “crrrushhh...” aterrador que el cráneo de Michael ha dejado suspendido en una atmósfera cargada de humo de tabaco y olor a cebada. El impacto ha sido brutal y comienza a sangrar abundantemente por la boca y la nariz. Los ojos en blanco dejan paso a los espasmos musculares. Su amiga Jude pide a gritos, histérica, que alguien pida urgentemente una ambulancia. No sabe muy bien qué ha pasado, ni si la sangre que sale de la boca de Michael es debida al golpe que se ha dado al caer, o bien es que el hígado ha reventado por un exceso de presión o es el estómago quien se queja, o vete tu a saber qué. Han de sujetarla y decirle que no se ponga histérica que, en realidad, la culpa de todo es de su amigo que se lo andaba buscando hace rato. Lo que tienes que hacer, dice uno, es llevártelo a dormir la mona a tu casa. A lo mejor, cuando despierte, se encuentra en forma y quiere follarte. Todo el mundo ríe el obsceno comentario machista.
La ambulancia llega en unos pocos minutos inacabables. Ross, el sanitario que dirige el equipo de primeros auxilios, al ver el lamentable estado en que se encuentra el herido, cabecea negativo. Es un coma etílico, dice. ¿Seguro?, alguien pregunta. Sí, seguro. ¿Es grave? Sí, muy grave. No tiene oxígeno. Cada minuto que pasa es vital. Vamos a ver qué pasa. No tenemos mucho tiempo antes del shock.
Todo el equipo de la ambulancia medicalizada sabe bien qué hay que hacer. Lo estabilizan y oxigenan en un par de minutos, atándolo a la litera para que no se caiga. Desde las calles adyacentes al pub se oye el resuello de la sirena del vehículo, que ya enfila la avenida Kerry. Pasan por delante de la Kilkeel High School of Technology, donde Michael suspendió hace dos años la prueba de ingreso para el curso de sistemas electrónicos. Cruzan velozmente el concurrido complejo residencial construido alrededor del Kilmorey Arms Hotel y suben la rampa de acceso del Irish McBrye Hospital.
Son las siete de la tarde y tenemos en el cielo una lluvia pertinaz y en la tierra, las calles encharcadas. La doctora O’Brien ha comenzado el turno de noche hace pocos instantes. Es el primer caso muy grave que llega hoy al área de urgencias. Sólo con verlo identifica a Michael. Sí, sin duda, es el hijo de Maria Moore, la compañera y amiga con quien comparte las interesantes sesiones de caridad y compasión que la parroquia de Santa Irene les ofrece cada sábado. Sólo le faltaba esto a la pobre chica, a la que la vida misma parece habérsele atravesado, murmura.
Unos cuantos datos analíticos de urgencia nos dan la pauta y justifican la inconsciencia del ingresado: 4,5 gramos/litro de alcohol en sangre; piel fría; pupilas dilatadas; fuerte taquicardia; depresión respiratoria aguda; posible rotura mandíbula anterior con pérdida de, al menos, dos piezas dentales. Pronóstico: extrema gravedad. El Centro Médico McBrye, a pesar de llevar un nombre tan digno, no tiene propiamente un área de urgencias digna de este nombre, y los casos realmente graves tienen que ser derivados hacia la central de Belfast. El ingreso del paciente en el Centro es completamente inviable y hay que trasladarlo, urgentemente, al Ulster Royal Hospital de Belfast, donde sí disponen de una moderna unidad de reanimación para casos de traumatismo grave.
Por suerte, la profesionalidad de los equipos de emergencia es incuestionable. Actúan eficazmente y los estrictos protocolos de actuación, con paciente ingresado bajo los efectos de un coma etílico, se están cumpliendo según las normas indicadas. El helicóptero medicalizado levanta el vuelo y, en sólo dos minutos, sobrevuela el mar de Irlanda para dirigirse –según indicaciones de la pantalla de navegación GPS– sobre el vector que orienta la ruta hacia Belfast, 40 millas al norte. Quince minutos serán suficientes para llegar a la pista #2 del Ulster Hospital, donde los equipos de urgencia han sido alertados y ya están esperándolos. Frank Floid, el piloto de la aeronave, escucha, a través del canal de audio que lleva incorporado al casco, cómo el Dr. Rooney, que atiende a Michael, va dando instrucciones al personal sanitario y le apremia –¡venga Mark, a tope!– para que ponga la máquina a la máxima velocidad permitida. Son las ocho de la tarde y algunos restos de sol perduran todavía tras las verdes colinas del condado de Dawn. Cuando el helicóptero hace la maniobra de aproximación y se posa sobre la H blanca, pintada sobre el asfalto del parking del Royal Hospital, todo el mundo sabe de memoria el papel que ha de jugar.
Cada rescate o accidente en que Floid interviene supone para él una dosis excesiva de responsabilidad que lo acongoja en exceso. Ahora, una vez que el paciente ha sido entregado con vida a los equipos de urgencia del hospital, su responsabilidad pasa a manos de otros. Mientras ponen a punto otra vez toda la unidad de intervención inmediata, comenta a sus compañeros de vuelo que, un día de esos, va a dejarlo porque este trabajo no es para él y cada vez lo pasa peor. Tendrá que cambiar de aires si no quiere acabar enfermo. Demasiada responsabilidad. Mejor sería trabajar para los militares, que es lo que hace su hermano gemelo John, alistado voluntariamente en la Navy. Seguro que, en estos momentos, debe de andar guardando las esencias del imperio a bordo de un submarino nuclear propiedad de la British Royal Navy, navegando bajo las frías aguas de algún secreto océano. Eso sí, con una buen paga y haciendo un trabajo muy duro que consiste, básicamente, en rascarse las pelotas todo el puto día, a mayor honra de la reina, su majestad.
A la misma hora en que Michael es ingresado de urgencias y se debate entre la vida y la muerte, la policía antiterrorista del Ulster deja en libertad y sin cargos a Willy McPerry. No tienen pruebas contra él. El expediente por amenazas ha quedado archivado momentáneamente, aunque ha sido fichado y aparece en la base de datos que el gobierno británico gestiona por Internet bajo el sospechoso epígrafe de “People with stop and account at the last year”. En la parte superior derecha de la carpeta que contiene su expediente se puede leer con claridad el bonito –y falso– eslogan: «Working for a safer Ulster», marcado con un sello de tinta azul sobre tapas blancas. En la contraportada, el detalle final: «To make Ulster the safer major country in the world». No hay que descartar que el encargado del archivo se tome, de vez en cuando, un buen trago de whisky – que él mismo destila–, mientras se parte de risa por la poca gracia de la broma.
El abogado de McPerry, conocido defensor de activistas del IRA, lo espera a la salida del Centro de Detención Preventiva de Castlereagh, cerca de Belfast. Cuando le pregunta a “Dildo” dónde quiere que lo deje, McPerry contesta que en casa de su amigo Michael, para tomarse unas cervezas heladas a la salud de quien corresponda. Fuck you!

4. TRICOLOR (France)

2010-08-12T22:40:00.000+02:00

En este nuestro viaje imaginario, nos desplazamos a la isla de Sal, en Cabo Verde, a una hora solar del Ulster. Siguen siendo las ocho de la tarde. Temperatura ambiente: 17ºC.

Ayer, en plena noche, cerca de los acantilados que bordean las playas de arena blanca de la isla de Sal, en Cabo Verde, una patrulla de guardacostas de la policía de Santa María rescató milagrosamente al joven Nuno Mendes, que unos minutos antes había caído al agua a causa de un fuerte golpe de mar. El accidente se produjo sobre las ocho de la tarde cuando Nuno, un joven de la isla, inconsciente y despreocupado, observaba desde el espigón la fuerza desmesurada de un mar obscenamente embriagado, sin control, desatado extrañamente en una tarde que, hasta el momento, había sido apacible. Ni los más viejos del lugar recordaban nada parecido.
El caso es que alguien da parte del accidente y una patrulla de reconocimiento sale rápidamente en su búsqueda. A pesar de la oscuridad y del mal tiempo reinante, que dificulta mucho las tareas de rescate, Nuno es localizado en plena noche en el agua, con síntomas de fatiga e hipodermia, no muy lejos de las rocas en que se produjo inicialmente la caída. La sorpresa de los componentes de la patrulla de rescate es mayúscula cuando lo hallan, ya que no está solo. En efecto: son dos los náufragos localizados y no uno. Una mujer, que también había caído al mar en algún punto y que lleva bien sujeto un chaleco salvavidas, ha servido a Nuno de agarradero vital.
Cuando son izados a abordo de la patrullera se comprueba que, a pesar de los embates del agua y la tiritera que los tiene congestionados, presentan un relativo buen estado general. En el chaleco anaranjado, que ella lleva fijado a la espalda como una mochila, puede leerse la inscripción: “TRICOLOR” (France).
A las once de la mañana del día siguiente, el mismo grupo de rescate localiza, a tres millas de la costa y en aguas cercanas al puerto de Santa Maria, un bote salvavidas con dos náufragos más, casi desfallecidos y completamente exhaustos. Han estado más de doce horas a la deriva y tienen el sentido de la orientación completamente perdido. No, no han tenido un buen viaje y se deduce que lo han pasado francamente mal. A sus espaldas, chalecos salvavidas con el logo “TRICOLOR”.
El jefe de la policía local, Domingos Pereira, después de interrogarlos, elabora el atestado donde detallará los hechos ocurridos desde la noche anterior. Por otra parte, el gobierno francés, avisado del accidente sufrido por tres de sus ciudadanos, comunica que envía un funcionario, que llegará esta misma tarde desde su embajada en Dakar. El inspector Domingos quiere acabar cuanto antes con el informe, para tenerlo listo y entregarlo al franchute en cuanto llegue.

Expediente 20051605/006-SAL

Descripción de los hechos acaecidos la noche pasada, con fecha 16/5/2005 y también en el día de hoy, 17/5/2005. Los datos e informaciones que se incluyen corresponden, tanto a las declaraciones de los testigos presenciales, como al testimonio de los propios supervivientes del naufragio del velero de 9 metros, clase A, bandera francesa, matrícula RCH-76-37-H, de nombre “TRICOLOR”.
De las diligencias tomadas frente a distintas instancias y de los interrogatorios practicados a los náufragos en persona se desprenden las siguientes:

1. El día 15 de mayo por la mañana, madame Dominique de Villancourt, su marido, monsieur Serge Lalunepin y mademoiselle Laimè Sorin, residentes en París (Francia), salen del puerto de Dakar (Senegal), donde habían llegado hace siete días, procedentes de La Rochelle (Francia). Su velero de 9 metros de eslora, de nombre “TRICOLOR”, incorpora los últimos avances tecnológicos del fabricante en lo que se refiere a los equipos técnicos de control posicional y navegación. Tienen programado, en su hoja de ruta, atravesar el Atlántico en 12 días, para arribar a Jamaica y presentarse por sorpresa en casa de sus amigos Pierre Sabatier y su compañera Claire Saintmartin, que viven en la isla caribeña desde hace mucho tiempo.
2. El servicio de predicción meteorológica de Meteofrance, al cual están abonados, les informa por radio durante la misma mañana del lunes que tan sólo se esperan algunos cambios para la semana siguiente y que, por lo tanto, el tiempo seguirá la tónica de los últimos días, es decir, tranquilidad absoluta con pequeñas rachas de viento de signo NW y temperaturas en aumento.
Las imágenes que transmiten los satélites americanos de NOAA, y que les llegan vía Internet, tampoco hacen sospechar nada anormal, ni mucho menos una ventolera cpmo la que se aproxima del SSE. Dominique, a media tarde, consulta el panel del moderno GPS automático que llevan a bordo, donde se puede leer: “Current time: Monday, May 16, 2005, at 16:01:57 PM Latitude 14º 38’ N; Longitude 20º 12’ W. Wind SW; 1,2 m/s; HP: 1010 mb.”
3. Pero, a pesar de todas las predicciones de calma, las condiciones atmosféricas cambian de repente. Inesperadamente. Y en pocos minutos la navegabilidad se torna extremadamente peligrosa. Después de algún momento de zozobra inicial, parece que pueden controlar la situación de la pequeña nave. Además, el velero, según dice la garantía de la nave, es insumergible y esto, en cierta forma, los tranquiliza. Pasa más de una hora, quizás dos y el temporal de viento, surgido de la nada, no amaina. Las olas baten el velero sobre el mar hasta que pierden el palo mayor y después también el timón. Un poco más tarde y, ahora sí, totalmente a merced de los elementos, la pequeña nave choca contra un objeto no identificado, sumergido a poca profundidad –podría ser una ballena– y se abre en el casco una importante vía de agua que hace inviable la continuidad de la navegación. Hay que abandonar la nave urgentemente si no quieren irse a pique. Sin pensarlo dos veces, lanzan al agua el pequeño bote salvavidas neumático que todos los veleros de su clase llevan a bordo obligatoriamente y abandonan el TRICOLOR.
Hemos de hacer constar aquí que los tres náufragos son expertos tripulantes y no es la primera vez, para ninguno de los tres, que cruzan el Atlántico en un velero de escasas dimensiones. Según apreciación de los accidentados, las ráfagas huracanadas quizás llegaron en algún memento a sobrepasar los 60 nudos. (Desde la página web de Meteofrance se pueden consultar, desde hoy, todos los datos relativos a este extraño fenómeno atmosférico acontecido en el día de ayer en aguas internacionales cercanas a Cabo Verde. Se informa en la misma página que estos casos, totalmente inexplicables desde el punto de vista científico, no llegan nunca a superar el 0,01% (uno cada 10.000) del total de incidencias meteorológicas marítimas registradas en la zona en los últimos cuarenta años.
4. No se ha podido precisar con exactitud la hora exacta en que abandonan el yate, pero sí está contrastado que, sólo unos minutos antes, logran lanzar por radio un SOS, aunque, dicen ellos, con pocas esperanzas de que fuera captado con claridad debido a las muy difíciles condiciones meteorológicas y el pésimo estado de la pequeña sala de control, con su panel electrónico completamente anegado. Ni siquiera pueden lanzar las preceptivas bengalas de señalización de posición, ya que, en medio del temporal, no pudieron hallar la pistola de lanzamiento, que había desaparecido de su lugar habitual.
5. Una vez montados en la minúscula bañera salvavidas –una especie de pequeña tienda de campaña impermeable y hermética, parecida a un iglú–, los intentos de controlar la dirección son infructuosos y baldíos. El bote va sin rumbo y a merced del viento imperante, que en ningún momento cede en su empuje. Deslizándose, girando, dando tumbos de mala manera como una peonza; zarandeados sin respiro durante horas. En un momento dado, la fuerza del temporal rompe uno de los mosquetones de aluminio que sirven, a modo de pasamanos, para anclar a los tripulantes a la débil, pero bastante efectiva, estructura del bote salvavidas. Como consecuencia, uno de los tripulantes, concretamente madame Laimé Sorin, de 36 años, no halla asidero para sujetarse y cae al mar bravío sin que ninguno de sus acompañantes pueda hace lo más mínimo para rescatarla de la garras de Neptuno…
6. Sus compañeros de navegación, y ahora náufragos también, tienen, en aquellos momentos, más suerte que ella y logran resistir las feroces acometidas del océano atados a la cuerda de seguridad. Ya es de noche cerrada y la visibilidad es escasa, por no decir nula. Dentro de la cáscara protectora del bote flotador, roto y abierto por un lateral, madame Dominique de Vuillancourt y su marido, messié Serge Lalunepin se abrazan con fuerza, temiendo que, al final, todo acabará por romperse violentamente y no quedará ni rastro de ninguno de ellos. Dicen que querían rezar pero ninguno de los dos se acordaba de oración alguna.
7. Mientras tanto, aquí, en la estación de seguimiento y control de emergencias de la gendarmería marítima del puerto de Santa Maria, a las 8:02 p.m. del día de ayer, dieciséis de mayo del 2005, se recibe con nitidez una señal de SOS que emite un yate deportivo francés de nombre “TRICOLOR”. El radiograma llega con total claridad y, al contrastar la posición del velero, se comprueba que ha sido emitido a muy poca distancia de la costa. Se intenta establecer contacto por radio con “TRICOLOR”, pero no llega ninguna señal de retorno. El fuerte oleaje imperante fuera puerto en aquel momento, con olas hasta de seis metros, hace inviable cualquier operativa de salvamento. Hay que esperar.
8. También ayer noche, a las 10:52 p.m., mientras la patrulla guardacostas #2 gestionaba el salvamento del vecino de la isla, Mendes, caído accidentalmente al agua cerca el muelle #1, se ha podido constatar que, de forma casual, el hombre había podido aferrarse a otro náufrago. Concretamente a una mujer (Laimè Sorin) que llevaba perfectamente sujetado, alrededor de su cuerpo un chaleco salvavidas naranja con la inscripción “TRICOLOR” (France). A pesar del agotamiento físico en que se encontraba y la cantidad de agua que seguramente había tenido que tramitar, podríamos decir que la madame se encontraba de buen ánimo y en condiciones relativamente sosegadas. Su compañero ocasional de naufragio también.
9. Hoy, a las 7:00 a.m., se han podido por fin reanudar las tareas de salvamento relacionadas con el SOS recibido anoche. Madame Sorin ha confirmado que fueron ellos quienes lanzaron el SOS, y que si ella fue arrastrada por las aguas embravecidas hasta el puerto, sus dos compañeros de velero no deben de andar muy lejos. En efecto, a las 11:34 a.m. son localizados y trasladados a las instalaciones sanitarias del puerto.
10. Ninguno de los náufragos llevaba documentación alguna que permitiera su identificación inmediata. Los tres se han identificado como funcionarios del gobierno francés. Concretamente, investigadores del Centre National de la Recherche Scientifique, que trabajan en Lión. En la actualidad dicen que disfrutaban de un permiso laboral de seis meses.
11. Se transmite copia de este informe a la Prefectura Central de coordinación de incidencias de Praia, con el fin de darle el curso que se estime pertinente. Desde estas líneas me permito recomendar a la Unidad Central que, antes de la entrega a las autoridades francesas, se realice un interrogatorio a fondo de los tres supervivientes, ya que existen algunas lagunas y contradicciones en sus declaraciones que pensamos que podrían afectar a la seguridad del Estado. Podemos destacar (sin orden):

a) Hay más de dos horas de diferencia entre las valoraciones de unos y otros respecto la hora exacta en que abandonan el velero.
b) Las relaciones personales entre los tres supervivientes son pésimas. A duras penas han intercambiado dos palabras durante las horas posteriores al naufragio ni tampoco después de sus declaraciones. Es evidente que tienen, pendiente de arreglo, alguna cuestión importante y muy particular –quizás acaecida durante el temporal– que ha creado fuertes divergencias en el seno de la expedición
c) Sorprende también el hecho de que ninguno de los tres náufragos llevase encima ningún tipo de documento acreditativo de su personalidad, ni nada que los pueda identificar como funcionarios del gobierno francés, aunque, al tener conocimiento del accidente, la embajada en Dakar no ha hecho preguntas y sólo se ha limitado a comunicar que están bajo protección diplomática y que envía urgentemente un representante para hacerse cargo de los tres.
d) Un simple repaso –vía Internet– del registro de salidas de la comandancia de marina de la Rochelle permite saber, sin dificultad, que el “TRICOLOR” salió del puerto el día 26 de abril y llevaba a bordo la siguiente tripulación de cuatro miembros: Dominique de Villancourt y su marido Serge Lalunepin, junto con Alain Moulins y su esposa Lamié Sorin. Ninguno de los tres náufragos ha mencionado en sus declaraciones que eran cuatro las personas que zarparon de Francia el día 26 y (teóricamente) tres las que salieron de Dakar. ¿Dónde está monsieur Moulins, pareja de madame Sorin? ¿Abandonó la expedición por cuenta propia o bien fue forzado a hacerlo? En todo caso: ¿por qué?

Firmado a día de hoy, martes 17 de mayo del año 2 mil 5, a las 17:07 p.m. por el jefe inspector Domingos Pereira Nazareno.

A las siete de la tarde, tan solo media hora antes de la llegada del empleado de la embajada, una llamada telefónica de las más altas instancias de Lisboa conmina a la Prefectura de Policía de Cabo Verde, que a su vez lo transmite a la unidad de control de la gendarmería de Santa María, y, concretamente al inspector de primera clase, Domingos Pereira, que cumpla la orden de entregar los náufragos al funcionario de la Gendarmerie National Française que se identifique como “Vent du Nord” y que debe estar a punto de llegar en un helicóptero de la marina francesa. Al ser un tema que afecta a la seguridad del estado, no se harán preguntas ni observaciones, ni tampoco se hará firmar documento de entrega alguno a “Vent du Nord”. El inspector Domingos Pereiera ha sido nombrado responsable general de la operación y entre sus funciones ineludibles se encuentra la de garantizar que, hasta el momento de la transferencia, la seguridad de los tres franceses quede a salvo de cualquier contingencia

5. Campina Grande

2010-08-11T22:44:00.009+02:00

El incansable espíritu que nos domina, dirige ahora nuestros pasos hacia el estado de Paraiba, al otro lado del Atlántico, en la zona más oriental de Brasil. Nos encontramos en Campina Grande, a 3000 quilómetros de Dakar y a una hora solar de Cabo Verde.

Herminia Barbosa cumple hoy cien años. En las páginas de efemérides de todos los diarios locales, sin excepción, aparece una pequeña reseña del gran acontecimiento, con una foto de la famosa abuela cuando aún era joven y estaba en todo su esplendor. Una de sus nietas, Maiane dos Santos, que es escribiente, le ha dedicado unos entrañables poemas llenos de sentimiento, que se pueden leer en el “Diario de Natal”, editado en Rio Grande do Norte. También la revista “La Folha de Pernambuco” revelará, en un extenso reportaje que se publicará el próximo mes de agosto, toda una serie de datos históricos poco conocidos en relación con el grupo de mujeres centenarias que, como la vieja Herminia, han sobrevivido a todos los incontables avatares que el destino les había reservado.
Hoy es, por tanto, un gran día. Sus amigas han organizado, en colaboración con la Prefeitura Municipal, una pequeña gran fiesta de aniversario. Todos los vecinos del barrio de Galante han sido invitados: ¡cien tacos no se cumplen cada día! Estarán presentes también sus compañeras de la Unidade Estatal de Previdência Social de Campina Grande, que lo son desde hace muchos años y también las han visto de todos los colores, aunque el color dominante en sus vidas –miseria, enfermedades, explotación, maltrato, hambre– ha sido siempre el negro. Negro como ellas mismas.
También han venido Paula y Maria Laura, que tienen ya más de ochenta años y son las únicas hijas que le quedan con vida de los doce hijos que parió. Tampoco faltan al evento numerosos nietos, biznietos y algún que otro tataranieto. Los preparativos del festejo siguen su curso y todo va viento en popa según el programa previsto. El nuevo representante del municipio, Lauro Palacios, ha venido a sacar, como es natural, un rendimiento político y quiere hacerse una foto con Herminia para publicarla en el boletín de la federación. Lauro pertenece al partido de los trabajadores y dice, a todo aquel que se lo quiera escuchar, que conoce personalmente a Inácio Lula desde los tiempos de la clandestinidad. Hace una buena horita que prepara las cuatro palabras que largará a los comensales desde la pequeña tarima –fondo de planeta estrellado con ordem e progresso–, preparada para tal ocasión.
Cesa la música y el político empieza su elaborado discurso, que trae anotado en una libreta de páginas amarillas y que ya resuena por los altavoces: “… pensad, amigos, compañeros, compañeras, que nuestra Herminia es hija de una esclava liberada en 1888, gracias a las leyes aprobadas por la presión democrática de las masas trabajadoras y campesinas. Se ponia fin así a cuatrocientos años de explotación, oprobio, sumisión y exterminación de toda una cultura que es, al fin y al cabo, la nuestra. (la gente aplaude tímidamente). Ella –el orador desgrana hojas amarillentas y señala a Herminia que dormita en primera fila – es el testimonio vivo de uno de los episodios más negros de nuestra historia (en seguida se arrepiente del adjetivo utilizado). En su momento –no se arredra el orador– y a pesar de las normas en vigor, tuvimos que luchar durante años, debido a la resistencia feroz de la oligarquía y los caciques, opuestos en todo momento a los derechos del obrero. Como ya sabréis, trabajadores y trabajadoras –la gente empieza a mostrar síntomas de cansancio–, hoy en día el movimiento de países no alineados, encabezados por Brasil y Cuba, piden compensaciones económicas a los estados ricos, responsables directos o indirectos y beneficiarios, qué duda cabe, del tráfico de esclavos durante siglos de infamia. Sólo diremos que en la III Conferencia Mundial contra el Racismo, la Xenofobia y la Intolerancia, celebrada en la ciudad sudafricana de Durban, en setiembre 2001, y en la que tuve el honor de participar, el comandante Castro pidió al primer mundo, no solamente compensaciones millonarias para los descendientes de la afrenta, sino toda una declaración moral de mea culpa, dirigida a restablecer el honor de los millones de víctimas forzadas a vivir fuera de sus ámbitos naturales y ser vendidas como animales de carga para trabajar hasta la extenuación y la muerte.
Ahora sí que los asistentes se impacientan de verdad porque ven que el político sigue sacando papeles y más papeles y temen que las cuatro palabras que ha prometido sean muchas más. Y sigue disertando durante diez minutos más haciendo pedagogía de las ventajas del nuevo modelo de gestión social promovido por el PT y que el gobierno tiene intención de implementar a lo largo del próximo trienio.
Herminia está contenta de verlos a todos juntos a su alrededor y, aunque no tiene el habla fluida y no se entera mucho de lo que le dicen, ni tan siquiera sabe cuál es el motivo de la fiesta, destellos brillantes en el fondo de sus ojos muestran que hoy es feliz. La gente ha traído la silla de casa para poder sentarse en alguna de las grandes mesas llenas de frutas, almendras, pasas y bebidas que el municipio ha instalado en el paseo central. La plaza adyacente bulle de animación y todo el mundo aplaude con rabia al diputado cuando acaba, quizás pensando más en el fin de la soflama y no tanto en el contenido de la misma, que ha sido seguido con poca atención. Es hora de que la música suene con fuerza a través de los negros altavoces, fijados con cuerdas negras en el tronco de los árboles blancos enclavados en el paseo central, y se escuche durante toda la noche en todos los rincones del barrio de Galante.
Las vecinas encargadas de la intendencia y el avituallamiento se dan prisa en acabar los últimos detalles florales y porque nada falte. Empiezan a arder las mechas de las velas que banderillean el pastel gigante de mazapán, mientras las cámaras del canal O’Norte Televisión graban el reportaje que se emitirá el próximo lunes.
La vieja mujer está absorta y como ausente. Por su cabeza pasan, a gran velocidad, recuerdos infantiles que creía olvidados. Sus padres trabajando de sol a sol hasta la extenuación. Las plantaciones. Esclavos con cadenas en los tobillos. Azotes y escarmientos públicos. Espaldas marcadas a fuego. Los hijos blanquitos de las adolescentes forzadas por los hijos del amo. El hombre negro corpulento al que colgaron delante de su casa solo por haber insultado al hacendado. Los violentos capataces, perros de presa negros y esclavos del amo, como ellos, pero vendidos al poder por unas cuantas monedas de oro y un poco de poder en la punta de su látigo. Las idas y venidas permanentes al pozo durante años, con su madre porteando una gran vasija llena de agua por encima de su cabeza, hasta que se rompió una vértebra y quedó medio paralítica. Los insultos, vejaciones y humillaciones a manos de los jóvenes amos. Su primer hijo bastardo. La huida con su hermana por entre la espesura de la selva. Su refugio en una ciudad inhóspita y desconocida. Los centenares de esclavos rebelados y muertos a palos en luchas callejeras, siempre silenciadas. El gozo de conocer a Narista, el hombre al que amó y que le amó. Tantas y tantas cosas.
La expectación es enorme y todo el mundo espera que, de un momento a otro, la vieja Herminia diga alguna palabra, aunque sea solo para decir que está muy contenta y que se siente muy feliz. Pero no, nadie dirá nada a nadie. La gente aplaude y ni siquiera da cuenta siquiera que la abuela de Brasil se ha muerto de repente. Acaso de felicidad. De vieja. Rodeada de los suyos.
Por suerte, nadie parece haberse dado cuenta de lo que acaba de acontecer. Se ha quedado con una sonrisa en los labios y los ojos bien abiertos, con la cabeza enhiesta oteando el más allá. Sólo el ingeniero Rui Becerra, uno de los numerosos biznietos de la vieja abuela, que trabaja en las instalaciones del Centro de Lançamento da Barrera do Inferno, en Natal, base de lanzamiento del programa espacial brasileño, se apercibe de la situación.
La fiesta, mientras tanto, sigue con todo su esplendor. La gente aplaude mientras todos los niños, excitados, juguetones, se agolpan inocentes a su alrededor, acercándose para poder soplar y apagar, con su tierna ventolera, las diez velas de a 10 que dan fe del aniversario. Alguien grita a pulmón las palabras mágicas: ¡Viva nuestra Herminia! Mientras el ingeniero Rui, que no tiene ninguna intención de joder la fiesta de nadie y mucho menos la de su vieja, corre a su lado solícito, coge el espectacular cuchillo –más parecido a una espada que a un bisturí– y lo pone en sus manos, o al menos lo hace ver, mientras le ayuda a cortar el primer trozo de pastel en medio de la natural algarabía.
Ya es noche cerrada en Campina Grande; la campana del reloj del ayuntamiento acaba de sonar 10 veces; la samba no para de sonar.

6. Rita Pelayo

2010-08-10T22:48:00.009+02:00

Siempre hacia el este con la misma velocidad. Quince grados sexagesimales cada hora solar. De día y de noche. ¿De dónde sacará el planeta tanta energía? Terranova, Canadá. Temperatura exterior 3º C y bajando; 10 de la noche.

Celso Pelayo es el patrón del Tiago II, un buque bacaladero de 30 metros de eslora, con base en Marín, que en estos momentos navega por entre las frías aguas de Terranova, territorio del Canadá.
El monitor del escáner de señalización localiza, por contraste, grandes masas de peces que circulan en profundidad. En las últimas 48 horas no ha parado de enviar al puente de mando imágenes de inmensos bancos de miles de bacalaos. Son las diez de la noche y siguen viéndose, en la pequeña pantalla de control, dinámicas nubes de manchas grises y blancas que se dirigen constantemente hacia el norte. La misma dirección que lleva el Tiago II.
Cada seis horas de trabajo continuado es de ley poder descansar. Llega un punto en el que hay que reponer fuerzas, decir basta y sacarse de encima la borrachera de los centenares y miles de peces que van entrando en las bodegas. Si no, el agotamiento físico acaba por agarrotar los músculos, fallan los reflejos y suceden graves accidentes laborales que hay, de todas, todas, que evitar. A esta hora, la tripulación descansa, exhausta, después de una larga jornada laboral que empezó hace interminables horas. Todo el mundo intenta echar una cabezadita antes de que suene la señal para volver al tajo y lanzar una vez más las redes al mar. Esto sucederá a las cuatro en punto de la mañana.
Las bodegas de carga del buque se encuentran llenas de pescado en un 80% de su capacidad. Doscientos cuarenta metros cúbicos sobre trescientos. Y sólo en cuarenta días. Nueve de las doce cámaras frigoríficas del buque están a reventar. Si durante dos días más siguen recibiendo la magnífica señal que llega de las profundidades, podrán dar media vuelta y regresar a casa con ochocientas toneladas de bacalao de la mejor calidad. En el mercado de Porto, eso es mucho dinero.
La tribulación, compuesta por trece personas, va sin fuerzas, pero no se queja: total, es su trabajo. Pero ya tienen ganas de volver con los suyos. Dentro de pocos días serán dos meses fuera de casa y el cansancio empieza a pesar. También hay que decir que si las capturas superan en un 70% la capacidad de carga del buque, hay prima para todos: el 10% del valor de descarga en Marín de toda la mercancía se repartirá a tocateja.
Ya están en ello y hay alegría. Todos tienen suficiente memoria para recordar la cantidad de veces que las cosas suceden al revés: permiso de pesca caducado, media vuelta e imposibilidad de llenar ni la cuarta parte de la pesca autorizada en la guía. Las cámaras de congelación vacías, caras largas y mal humor. Y el patrón renegando todo el día porque la expedición le está costando mucho dinero. Salarios, carburante, cuotas, caguendiós.
Pero hoy no. No hay quejas: están sin fuerzas pero contentos. La recompensa permitirá a más de uno poder avanzar unas cuantas letras del piso y quizás también llegará para acabar de pagar el coche.
En estas horas de reposo y calma, el patrón está intentando establecer conexión por radio con su mujer, que vive en Sansenxo. Hace horas que lo intenta pero no consigue hablar con Galicia. Las adversas condiciones meteorológicas reinantes tienen su parte de culpa. Tampoco la distancia ayuda: casi cuatro mil quilómetros. Los nervios afloran y se oye alguna admonición referente a la “virgen de los cojones”. Y eso que antes de zarpar de Galicia, Celso se había hecho instalar un equipo de comunicaciones de última generación.
De todas formas, hasta hoy no había fallado nunca y a esa hora de la noche siempre hay buena señal de radio. A no ser que algún extraño fenómeno meteorológico nos joda hoy la comunicación. Insiste: “…Tiago dos, Terranova, Tiago dos, Terranova, soy Celso ¡caralho!, cambio,…” Pero al otro lado del aparato solo se oye el frustrante sonido de multitudes de hormigas avanzando como marabunta oceánica.
Nolás Castro hace el papel de contramaestre por última vez. Ha cumplido los 45 y no quiere embarcar más. Explica a todos sus compañeros que le han ofrecido un buen trabajo como capataz de la finca que el Sr. Marqués de Camarasa tiene en Cambados, como quien dice, a un tiro de piedra de su casa. O sea que esta será su última salida al mar. ¡Ya era hora! Le han comunicado que puede empezar a trabajar tan pronto como pueda. En este momento, Castro comienza su turno de noche en el puente y le dice al jefe que se vaya a descansar un rato, que él ya se encargará de todo. Barreiro, el piloto también asiente con la cabeza. Que no. Que hoy, no. Que está esperando una llamada importante de su mujer desde el hospital de Pontevedra. Que se quedará media hora más. Que gracias, pero que de todas formas tampoco podría echar ni una cabezadita aunque lo intentase.
Mientras los tres hacen tiempo y esperan que el radio-teléfono suene de una vez, comentan con preocupación la más que probable moratoria de los próximos diez años. Las capturas son, por lo general, cada vez más rancias y pequeñas –esta vez ha sido una exceepción–, y es normal que se establezcan controles gubernamentales para proteger las especies en vías de extinción. Eso quiere decir más controles que ahora y más papeles que nunca. Y más gasto. Eso seguro.
Ahora no pasan nunca más de diez días seguidos sin que los patrulleros de la policía montada del Canadá, que controlan el cuadrante de Terranova, suban a bordo del pesquero y obliguen a parar máquinas. Después repasan con lupa las guías de transporte y las cuotas asignadas y, por último, revisan meticulosamente los sellos de los contenedores declarados y cerrados. Ah, y en caso de duda o si hay alguna cifra que no les cuadre, hay que poner rumbo tutelado hacia St John’s, 45 millas al oeste y empezar a sacar papeles, malditos papeles, documentos, malditos documentos; guías, malditas guías, códigos y cifras, malditas cifras, y esperar el expediente, malditos expedientes. Y también abrir las cámaras de congelación y contar y recontar pieza por pieza hasta que se estropea todo y entonces, cagundiós, sí que puede pasar de todo.
La imagen de la Virgen del Carmen, que descansa sobre un pequeño soporte de madera, muy cerca del radioteléfono, impone su presencia en la pequeña estancia, aunque deba rivalizar con toda una colección de medallas de otras vírgenes y santas, de diferente categoría y condición, que cuelgan de ruidosas cadenas de plata por encima del puente de mando. No faltan tampoco, como es natural, estampas de los santos patrones que aguaitan permanentemente, –con poco éxito, hay que decirlo– y procuran que el desconcierto terrenal no derive hacia el caos más absoluto. Dicho esto, todas estas imágenes traen buena fortuna. ¿Quién lo duda? La prueba es que todos han capeado, de momento, los temporales que el azar les había asignado.
Ahora sí, por fin suena la señal acústica de establecimiento de conexión y sabremos algo. Celso descuelga el auricular y después de escuchar un buen rato, deja el micrófono colgando del cordón espiral y sin poder articular palabra alguna, emocionado, se deja caer sobre la mesa de control, llorando como un niño, las lágrimas a raudales deslizándose por los surcos de mar que lleva el hombre grabados en el rostro. Mientras, por los altavoces de la estación de radio, que alguien ha puesto en marcha, se oye en todo el barco la voz entrecortada de la mujer del patrón que sigue explicándose: “… ha sido todo bastante difícil porque la niña pesa más de cuatro quilos, pero, gracias a Dios, tanto la hija como la madre están en perfectas condiciones…, que además dice todo el mundo que la criatura se parece tanto a su abuelo…”
La rapacinya se llamará Marimar, como su madre, y será, qué duda cabe, de la saga de los Pelayo, como él. Marimar Pelayo. Suena bien. La mujer de Celso es muy beata y quería ponerle a la nieta el nombre que marca el santoral para este día. Pero entre todos se lo han sacado de la cabeza. Hasta hace pocos días insistía todavía en que esta semana había –falsamente– dos nombres de santas bastante arregladitos: Santa María Magdalena, el día 18, y Santa Rita, patrona de los imposibles, el día 19. Pero ya le dijo Celso que, de estas propuestas ridículas se podía ir olvidando. Tuvo que levantarle la voz a su mujer en la distancia, de tal manera que la tripulación decía que se habían enterado incluso en Saint John’s: “…que si se había pensado que su nieta se podría llamar Rita, Rita Pelayo, como una puta, es que quizá todavía no se había enterado bien de quién mandaba en la casa. ¡Se llamará Marimar porque lo digo yo, muller, y no hay más que hablar, caralho!”
Alguien saca del pequeño armario de madera, donde se guardan las cartas de marear, la botella de orujo de las grandes ocasiones. Son las once de la noche y el satélite envía una vez más, como cada hora, los mapas de previsión del tiempo que marcarán la estrategia de trabajo de las próximas horas. Esta noche, dice el parte, continuarán los gélidos vientos del nordeste, acompañados de chubascos racheados en forma de aguanieve. Es decir, ninguna novedad: seguiremos igual que los últimos seis días. Ya están acostumbrados. Así pues, y como estaba previsto, a las cuatro de la madrugada comenzará el primer turno de cubierta. Según se escucha ahora en el boletín internacional de la BBC, se han desencadenado esta tarde extraños e imprevistos fenómenos atmosféricos en la zona de las Azores y también más al sur: tormentas de granizo acompañadas de rachas de viento huracanado. Se teme que haya, al menos, una docena de embarcaciones desaparecidas.
De pronto se escucha con nitidez el ruido estridente y poderoso de las sirenas de los patrulleros de control de la policía marítima de Terranova, que rompen el barullo del mar. Todos a cubierta, como manda el reglamento, esperando las órdenes de los inspectores aduaneros. El patrón reniega de su mala suerte y se acuerda, en gallego, de todas las santas madres de los uniformados de color rojo que ya están abordando su nave.
Esta vez va en serio. Hay que dirigirse a Saint John’s porqué se ha presentado una denuncia por pesca con artes prohibidas. Hay que comprobar todos los equipos y, una vez más, certificar la carga de las bodegas. Estarán, por lo menos, una semana en el dique seco. Nolás, el contramaestre siente un pinchazo atroz en la boca del estómago y se empieza a encontrar francamente mal. Parece ser un cólico doloroso como una patada en salva sea la parte. Vomita y cae abatido sobre cubierta, ante la sorpresa de todo el mundo. Nadie sabe como reaccionar.
Por su cabeza pasan, a toda velocidad los acontecimientos de los últimos días. Lo ha intentado y no ha habido suerte. Sólo quería retirarse de este trabajo tan duro y vivir como Dios manda, y no podrá ser, maldita sea. El montaje del marqués no tiene ya sentido. En Saint John’s, cuando los inspectores de policía vacíen las bodegas del compartimiento estanco #2, encontrarán el premio sorpresa a su celo aduanero: diez bultos precintados y sellados, que hace unos días Nolás y Barreiro recogieron del mar, en un punto convenido, mientras el patrón y la tripulación dormían unas horas. Total, unos cien quilos de polvo blanco de gran pureza y listo para entregar. Barreiro también está metido y va con un pequeño porcentaje, pero desconoce el contenido real de los paquetes plastificados y cree que llevan hachís.
Para salvar la cara, ante su familia y ante el patrón, sólo le queda una salida digna a Nolás Castro, 45 años, casado, cinco hijos, natural de O’Grove, Galizia, y la aprovecha. Un oportuno golpe de mar lo desestabiliza y, ante la mirada atónita de las veinte personas que en este momento ocupan la parte central de la cubierta, y sin que nadie se dé cuenta de lo que realmente sucede, cae al mar y, en un momento, es engullido por las heladas aguas del Atlántico Norte. Todo el mundo empieza a gritar y dar órdenes, se encienden los potentes focos de las dos naves y se intenta inútilmente localizar al náufrago que, a la vista del mal tiempo reinante en esta espantosa noche de mayo, no tiene ninguna posibilidad. Ni ganas.

7. Agua del Carmen

2010-08-07T13:01:00.002+02:00

A casi 2000 millas náuticas de Terranova y quince grados al oeste, encontramos Arecibo (18ºN; 66ºW), en Puerto Rico o Borinquen. Taína y caribeña desde siempre; española desde 1493; americana últimamente. Son las veintitrés horas y el termómetro indica: 25ºC.

La isla de Puerto Rico, vecina de “La Española” / República Dominicana – Haití, fue descubierta por Colón durante su segundo viaje, en 1493. San Juan de Puerto Rico es la capital. Toda la zona ha tenido siempre una gran actividad sísmica debida al movimiento y la actividad incesante de las placas tectónicas que confrontan América del Norte con el Caribe. Incluso está detallado históricamente algún que otro mortífero tsunami de grandes proporciones y devastadores efectos, como el habido en octubre de 1918. A más largo plazo, podemos contrastar series de 2 o 3 seísmos, de fuerza superior a 7 en la escala de Ritchter, en cada siglo.

Hoy, a las once y un minuto en punto de la noche, toda la isla se ha puesto a temblar durante unos larguísimos e inacabables 32 segundos. Mientras dura la vibración tectónica, se oye de fondo como el sonido sostenido de un potente y lejano trueno que acaba por perderse en lo más recóndito del Océano. A las 23:07, sólo seis minutos después del sobresalto, la RSPR (Red Sísmica de Puerto Rico), en una demostración de eficiencia fuera de toda duda, comunica por todos los canales de TV, desde su sede central en la ciudad de Mayagüez que, a las 23:01 hora local, ha tenido lugar un pequeño terremoto de fuerza 5,5 en la escala de Ritchter. La red de trece modernos sismógrafos instalados recientemente en la isla por la USGS (United States Gelogical Service), indican que el epicentro ha sido localizado en el mar Caribe, 40 Km. al norte de la ciudad de San Juan y a una profundidad de 24,8 km. Se comunica que los daños materiales han sido de poca cuantía. Tampoco no hay constancia de que nadie haya podido resultar herido.

Minutos más tarde, a las 23:24 h, la policía de Arecibo, en el noroeste de la isla, recibe una llamada telefónica local refiriendo que, al parecer, la zona superior del campanario de la iglesia de Nuestra Señora de los Milagros, cercana al puerto, pudiera haber sido afectada por las vibraciones del temblor, ya que presenta unas grietas bastante aparatosas. El informante relata también que una buena parte del voladizo del tejado se ha desplomado, a la vez que se han escuchado ruidos diversos de rotura de cristales.

En la sección de bomberos del barrio de la Barceloneta, ubicada a menos de dos quilómetros de distancia del lugar de los hechos, se recibe el encargo de enviar una unidad de inspección que evalúe los posibles daños. Y si procede, poner en marcha la operativa de emergencia que se considere más oportuna ateniendo a las circunstancias del caso. Carlos Zayas, ingeniero licenciado en demoliciones y jefe operativo de esta unidad, es el bombero encargado de realizar in situ el peritaje de la denuncia y la elaboración del informe pertinente.

Mientras llegan al lugar de los hechos, Zayas relata, a sus dos compañeros de la unidad de control, como le había ido por las islas Hawai, donde, durante los dos últimos meses, ha estado trabajando y estudiando vulcanología en el complejo científico que la USGS tiene ubicado dentro mismo del cráter del volcán de Mauna Kea, inactivo desde hace tres mil años. De hecho, dice, toda la zona, conocida como la Montaña Blanca, debe su fama internacional, no tanto a la sismología, sino más bien a la astrofísica, con el potente grupo de telescopios infrarrojos del Observatorio Astronómico Internacional del Mauna Kea, uno de los mejor dotados del mundo. La verdad, comenta, empezaba a estar un poco harto de tanto papeleo y tanto despacho. Vive Dios que ya tenía yo ganas de entrar en acción.

De momento todo parece simple rutina y no hay motivo de alarma. O sea que se limitan a circular sin ni siquiera poner en marcha la sirena del espectacular Chevrolet Silverado, rojo y blanco, que la unidad especial de control ha estrenado no hace mucho. A esta hora hay muy poco volumen de tráfico y se respira tranquilidad en los barrios adyacentes por donde circulan. No es, por tanto, aconsejable hacer mucho ruido ni tampoco alarmar innecesariamente al vecindario, que parece haberse tomado la tiritera insular con mucha calma. Y es que todo el mundo está pendiente de cosas más serias que un simple temblor de tierra, por ejemplo, ver por televisión la final de fútbol entre los New York Giants, que se juegan su prestigio frente al equipo revelación de la temporada: los Detroit Lions.

Por el sistema de comunicaciones interno de la policía se informa que, en los últimos minutos, se han producido dos pequeñas réplicas –de escasa potencia y duración– del terremoto principal. Se comunica también que las previsiones de los observatorios indican que habrá todavía algún pequeño movimiento secundario, aunque de menor intensidad.

Acaban de llegar al lugar de los hechos y aparcan el coche al otro lado de la calle, delante mismo de la entrada del famoso edificio color chocolate, donde la compañía farmacéutica Abbott Laboratories tiene sus modernas instalaciones logísticas. El campanario sigue en pie y nada parece apuntar a peligro alguno. El ingeniero Zayas se santigua, siguiendo su tradición de hombre beato y santurrón. La iluminación de toda la zona y la del propio edificio está intacta, o sea que habrá suficiente claridad como para valorar los daños y hacer el informe con total seguridad, sin necesidad de poner en marcha el potente equipo reflector electrógeno de que dispone la propia unidad.

El conjunto arquitectónico está formado por la antigua iglesia y su campanario adyacente. Encima mismo de la puerta de entrada al templo se puede leer una fecha grabada en piedra: 1778. Por tanto, rumia Zayas en voz alta, construcción de piedra con muros de anchura superior al metro; conjunto de viejos edificios, sólidos, pero también, a veces, con respuestas difíciles de calibrar.

El cura Andrés, negro de origen tahitiano, que vive en la rectoría al lado de la iglesia, es el que ha hecho la llamada a los bomberos explicando cual era la situación. Dice ahora que, en momento del seísmo, la campanas han empezado a tañer solas y que los desprendimientos de materiales diversos, procedentes del alero del tejado y de la cornisa, no se han producido cuando la sacudida sino después, al cabo de bastantes minutos, momento en que ha dado la voz de alarma.

De acuerdo con los protocolos establecidos por el Departamento de Seguridad del gobierno, en todo aquello que hace referencia al PUET (Plan Único de Emergencias por Terremoto), el teniente Zayas, uno de los dos oficiales de bomberos de la unidad y el propio capellán, que se ha ofrecido voluntariamente para orientarles por las extensas instalaciones, están preparados para entrar en el edificio y efectuar una primera inspección ocular, no sin antes dotar al cura del preceptivo casco de bombero.

Se trata de localizar posibles daños estructurales en los elementos de soporte principales: pilares centrales de soporte, muros de carga, etc. En la parte frontal del casco llevan un pequeño, pero potente foco, alimentado por una batería autónoma que les permitiría orientarse incluso en condiciones de oscuridad total. No les haría falta en este momento, ya que, como hemos dicho, la iluminación es perfecta y la visibilidad excelente. Pero las formalidades y las normas, dice Sayas, están para cumplirlas y no para cuestionarlas ni mucho menos para hacer excepciones con ellas. Ha pasado una hora desde el seísmo principal y unos cuantos vecinos, atraídos por las luces intermitentes del vehículo, han bajado a ver que pasa, dejando el fútbol americano para otra ocasión.

En el preciso instante en que los tres empiezan a subir los cinco peldaños de la escalera que dan acceso al vestíbulo de entrada, donde se encuentra la pila bautismal, se oye claramente un rumor que llega como de las profundidades de la tierra y se percibe también un temblor bajo los pies: es la tercera réplica y resulta ser más potente de lo que cabía esperar. La estabilidad de los pilares centrales de la iglesia se ve muy afectada y, ante la sorpresa general, el conjunto de los dos edificios –campanario y nave central– se viene abajo en un abrir y cerrar de ojos. No ha habido tiempo para reaccionar. Una espectacular lluvia de ladrillos, piedras, hierros, cristales, maderos, y elementos diversos, cae con estrépito desde las alturas, acompañada de una nube de polvo centenario que lo cubre todo por completo y hace el ambiente absolutamente irrespirable a decenas de metros a la redonda.

De entre la niebla polvorienta del edificio derrumbado aparecen, caminando de entre las ruinas, como espectros, dos figuras fantasmales. Son el cabo Núñez, lleno de polvo y con pequeñas heridas en la cara y las manos, y el cuerpo transfigurado e intacto del padre Andrés que, no sólo ha salvado la vida de milagro, sino que además ha aprovechado la ocasión para cambiar el color de su piel, que ahora, en vez de negro, es de un color entre cetrino y cenizo.

Pasan unos minutos terribles antes la tolvanera escampa y pueda uno ver nada. El teniente Zayas Gual de la unidad de emergencias del barrio de la Barceloneta de la ciudad de Arecibo de la isla de Puerto Rico del mar Caribe de la América Central no aparece y todo el mundo empieza a temerse lo peor: ha quedado atrapado bajo los escombros. En cuanto pueden, sus compañeros penetran en lo que antes era la entrada al templo y los temores desvanecen. Está ileso. Lleno de polvo, eso si, y un poco aturdido por el estruendo del colapso y el cisco habido sobre su cabeza. No sabe que ha pasado: dice que le parece que, por unos momentos, quizás haya perdido el conocimiento. Se santigua otra vez dando gracias a Dios, y, al mirar por encima de su cabeza, observa la gran piedra de más de dos metros que, a modo de dintel, resta intacta en su lugar y que ha sido su salvaguarda para no morir aplastado. Aun se puede leer claramente la fecha de 1778, grabada sobre el Crismón con las iniciales IHS, Iesus Hominum Salvator. Ahora lo tiene claro: su Dios ha decidido, en un momento, que todavia no ha llegado su hora. Reza una plegaria con la rodilla hincada en el asfalto y se santigua por tercera o cuarta vez.

Antes de salir definitivamente del edificio en ruinas recupera, de entre los cascotes, los papeles que llevaba en el bolsillo superior del traje ignífugo y que, con la debacle, había perdido. Son los apuntes del curso que está preparando para impartir dentro del ciclo que Aula Cultural Portorriqueña patrocina sobre enología. Se lee con claridad el encabezamiento de los apuntes: “Elaboración, tratamiento y conservación de vinos, alcoholes, aceites y licores” Tema 14. Agua del Carmen.

Agua del Carmen: (Graduación alcohólica: 80%)

Historia: Tiene su origen en el Mediterráneo oriental. Llegó al Caribe con las primeras expediciones españolas.

Preparación: Póngase los ingredientes indicados en infusión con el alcohol durante 15 días, después pásese con presión por un trapo limpio, coloréese en amarillo de oro y fíltrese.

Indicaciones: El Agua del Carmen está indicada para el alivio de estados nerviosos, estrés, insomnio, malestar gástrico y dispepsias nerviosas, también es un buen antiespasmódico y excelente calmante y antihistérico.

Laberint de Creta

"El laberint de Creta" (2006); XIVè premi de narrativa Ciutat d'Eivissa.

Laberint de Creta (Fuck You!)

Fuck You! (El Laberinto de Creta)

1. Felicitats Jan

6. Rita Pelayo

2. Sa puta mare

3. Un estol de bandarres

4. TRICOLOR (France)

5. Pastis de massapà

6. Rita Pelayo

7. El fantasma viu del caporal Nuñez

8. El Niño

9. La panocha de su santa

10. Fuck You!

11. Salmon River

12. Els idíl·lics mars del sud.

13. Aloha! Aloha!

14. Her Majesty the Queen.

15. L’esfínter espermàtic

5. Campina Grande

16. l’Illa de la Vella Lavella

17.- Una puta per l’imperi nipó

18. Cada abedul un candelabro de oro.

19. Crims contra el poble.

20. On the Road to Mandalay

21. Aresta sud-est.

22. General Dynamics Corporation.

23. Handicap 6

24.- L’amor no té preu

25. Laberint de Creta

1. Happy Birthday

2. Su puta madre

3. De Willy se puede uno fiar

4. TRICOLOR (France)

5. Campina Grande

6. Rita Pelayo

7. Agua del Carmen

Agua del Carmen: (Graduación alcohólica: 80%)

Historia: Tiene su origen en el Mediterráneo oriental. Llegó al Caribe con las primeras expediciones españolas.

Preparación: Póngase los ingredientes indicados en infusión con el alcohol durante 15 días, después pásese con presión por un trapo limpio, coloréese en amarillo de oro y fíltrese.

Indicaciones: El Agua del Carmen está indicada para el alivio de estados nerviosos, estrés, insomnio, malestar gástrico y dispepsias nerviosas, también es un buen antiespasmódico y excelente calmante y antihistérico.

Ingredientes

Alcohol a 85º.............................................................. 2 litros

Melisa fresca en flor................................................. 300 gramos

Flor de hisopo........................................................... 50 gramos

Flor de tomillo.................................................... .......50 gramos

Flor de salvia...................................................... .......50 gramos

Flor de romero................................................... .......50 gramos

Canela de Ceilán en polvo........................................... 8 gramos

Clavos machos............................................................ 5 gramos

Nuez moscada ........................................................... 5 gramos

Coriandro................................................................. 20 gramos

Raíz de angélica.................................................. ......20 gramos

Simiente de anís verde........................................ ......10 gramos

Bayas de enebro...................................................... 10 gramos

Corteza de limón fresco........................................... ..1 limón